Recordeu aquell tutor o tutora que, durant la vostra adolescència, us va ajudar a estimar-vos, a repensar-vos i a descobrir que vosaltres sí que podíeu fer altres coses? O aquell que us va guiar a l’hora de triar davant d’una cruïlla plena d’incerteses? O el que va convèncer altres professors per donar-vos una altra oportunitat? O el que durant la infantesa us donava seguretat sense haver de fer grans discursos? Si no els recordeu, és que vau tenir molta mala sort o, potser, vau tenir una tutora o un tutor molt bo i us va acompanyar sense fer-se sentir massa. En tot cas, tots els que vivim submergits en el món de l’educació sabem del paper importantíssim que tenen els tutors i tutores dels nostres alumnes, en la seva vida i en la vida del centre. O, almenys, hauríem de saber-ho. Ara, això sí, que tinguin aquest paper tan destacat, protagonista com a docents diria jo, no implica que sempre sigui reconegut de la manera més adequada.
Què fan els tutors? El decret d’autonomia de centres especifica que el tutor o tutora ha de treballar en col·laboració amb les famílies i amb la finalitat d’ajudar als seus alumnes en el seu desenvolupament personal i social, ja sigui des del punt de vista intel·lectual, però també emocional i moral. Poca broma. Per començar, la tasca ja sembla prou complexa i transcendental com per dedicar-hi almenys una bona reflexió.
D’entrada, el tutor o tutora ha de vetllar pel progrés educatiu dels seus alumnes, ha de conèixer quins són els seus problemes d’aprenentatge i aconseguir la implicació de cada alumne en el seu procés educatiu. Què funciona o què no funciona, quins són els problemes d’aprenentatge que tenen, què i com poden millorar… són algunes de les preguntes que el tutor es fa de cadascun dels seus alumnes. Com a conseqüència, ha de coordinar l’equip docent i buscar solucions perquè cap alumne no es quedi enrere, alhora que els assessora i orienta a partir de les seves capacitats, del seu context i dels seus problemes. Aquesta tasca d’orientació individual és fonamental per definir objectius assolibles de progrés i perquè els alumnes coneguin quins són els reptes a curt i mitjà termini que es poden proposar, sigui en l’àmbit acadèmic, emocional o també professional en els últims cursos de l’educació secundària i del batxillerat.
D’altra banda, la tasca de coordinació amb l’equip docent és molt important. Els tutors presideixen les reunions de l’equip docent i les avaluacions. En aquestes reunions, els docents han de proposar mesures conjuntes que ajudin els alumnes a progressar acadèmicament i és el tutor qui ha de valorar i fer valorar l’equilibri entre la situació de l’alumne i els objectius marcats per cadascuna de les matèries. Amb aquest finalitat, li demanem als tutors que tinguin una visió holística de cadascun dels seus alumnes. No es tracta simplement de veure quins problemes tenen amb alguns dels àmbits del coneixement o amb quin docent específicament o en quines situacions concretes; es tracta, a més, de superar aquesta visió reduccionista de l’alumne per proposar solucions transversals que poden implicar, a més del mateix alumne, docents, companys de grup-classe, família o altres agents que hi poden estar relacionats. Serà molt important, sobretot en determinades circumstàncies, una certa capacitat de persuasió i coordinació per liderar accions conjuntes amb les famílies i amb els companys docents. Titànica! Així qualificaria jo aquesta tasca en determinats casos.
Fonamental és també la funció que, dins l’equip docent, el tutor té assignada per proposar mesures de suport addicionals i els plans de suport individual per aquells casos que sigui necessari. El tutor és el responsable de l’elaboració d’aquest pla i de fer-ne el seguiment durant tot el curs. Per tant, ha de recollir tota la informació rellevant, sigui educativa, sanitària, psicològica, social o emocional; ha d’exposar i assessorar a l’equip docent sobre les condicions que determinen aquest pla i ha d’actuar com a principal interlocutor amb les famílies. Aquesta és una tasca tècnica que requereix conèixer molt bé els mecanismes protocol·laris, la comunicació amb els agents que poden o deuen intervenir, la gestió adequada de la informació i unes certes dosis de mà esquerra per saber gestionar les perspectives diverses entre els docents i, per descomptat, de les famílies.
Queda clar que els tutors són els principals interlocutors del centre amb les famílies, són la imatge més directa de la institució educativa i són els qui tenen més informació sobre els seus fills, informació sempre molt sensible. Són la primera fila de l’educació. El tutor arriba a conèixer sentiments i situacions dels seus alumnes molt íntimes i que poden condicionar el seu creixement intel·lectual, moral o social. Com a conseqüència, en moltes ocasions han de fer un treball molt delicat d’orientació amb els pares i mares, i aquesta orientació no sempre és fàcil d’oferir perquè pot estar relacionada amb valors, sentiments o amb dinàmiques familiars no sempre positives. Tot plegat, una tasca prou delicada perquè arriba fins a arrels emocionals molt profundes.
Aquesta relació amb les mares i pares dels alumnes requereix, de vegades, una alta capacitat d’empatia, assertivitat i diplomàcia per fer veure a les famílies que potser caldria reflexionar sobre algunes conductes, si volem educar als nens i joves en la igualtat de gènere, la pluralitat, el respecte a la diferència, la valoració positiva de la cultura, de la democràcia o dels ideals humanistes, la lluita contra la xenofòbia, el racisme o la marginació. Perquè, vulguem o no, l’escola és la primera institució pública que ha de defensar aquests valors en la vida dels nous ciutadans i, a més, educar-los en el sentit més profund de la paraula. Els tutors són, per tant, la imatge institucional i la figura més exposada davant les famílies.
Fins a quin punt els docents considerem el paper destacat de les tutories? Quin missatge transmet l’administració sobre la seva importància? Quin reconeixement professional té l’acció tutorial? Quina formació específica sobre aquesta tasca tenen els nous docents?
Més enllà de la perspectiva individual, la tutora o tutor ha de vetllar també per la convivència del grup d’alumnes, tenir cura que les dinàmiques entre ells siguin positives. I això implica educar, una altra vegada, en valors positius i democràtics, fer servir la mediació com a eina fonamental, conèixer tècniques de resolució de conflictes i tenir com a horitzó l’equitat en les seves decisions. És l’encarregat de portar a l’aula aquelles activitats que ajuden a desenvolupar competències transversals relacionades amb el creixement social i personal dels alumnes i que contribueixen a la cohesió social del seu grup i a la convivència dins del centre. Però és que, a més, volem que l’escola eduqui en hàbits saludables, la consciència ecològica, la seguretat viària, l’ús responsable i segur de les xarxes, la prevenció de malalties, les tècniques d’estudi, el respecte a la diversitat, el sexe segur… Per descomptat, tots els docents intervenim en aquesta tasca, però són els tutors els principals agents educatius, són els que estan sempre a primera fila.
Tenint en compte tot això, ara ens podem fer algunes preguntes. Quina imatge tenen de les tutories des de fora del món educatiu? Fins a quin punt els mateixos professionals de l’educació considerem el paper destacat de les tutories? Quin missatge transmet l’administració educativa sobre la importància de les tutories? Quin reconeixement professional té l’acció tutorial, dins i fora de l’educació? Quina formació específica sobre aquesta tasca tenen els nous docents? Els màsters del professorat, treballen en profunditat les tècniques adequades per formar convenientment als nous professionals de secundària? Els cursos de formació pels docents recullen propostes atractives i efectives sobre l’acció tutorial?
Faig aquestes preguntes sabent que la resposta és clara: menystenim les tutories i, des del meu punt de vista, les evidències són clares. Per una banda i sobre el paper, han de desenvolupar una tasca fonamental que té conseqüències directes en el creixement emocional i en l’educació dels valors dels alumnes, en la convivència del centre, en la detecció de problemes d’aprenentatge i també en la consegüent recerca de recursos o en l’aplicació d’accions coordinades. A més, també se’ls demana que desenvolupin una sèrie de competències i actituds que resulten imprescindibles en la seva tasca: implicació en el projecte de centre, adaptabilitat, empatia, autonomia, lideratge, assertivitat, capacitat comunicativa, sensibilitat social, capacitat de coordinació, gestió de conflictes i mediació… Però, per altra banda, ningú els ha preparat abans i ni tan sols, de vegades, són coneixedors de la profunditat de la seva tasca fins que no s’hi troben immersos. La tutoria és un mòdul sense massa transcendència en el currículum dels màsters, els centres docents no sempre reconeixen i subratllen la importància d’aquesta funció, les famílies només valoren la seva tasca quan la situació es complica, la formació d’actualització és millorable i el reconeixement professional per part de l’administració educativa és pobre, molt pobre.
Cal, doncs, repensar què podem oferir per valorar i millorar l’acció tutorial en els centres educatius. I crec que algunes de les solucions són ben evidents. Cal, per exemple, que nosaltres, els docents, siguem conscients de la transcendència d’aquesta tasca i que la desenvolupem amb la professionalitat necessària. Això implica que els centres han de posar l’acció tutorial en el centre de la planificació de cada curs per sobre de la pressió de matèries, currículums o continguts. Els fonaments, primer. Programar una matèria o un àmbit té sentit si –i només si– té en compte la realitat de l’aula. I entendre aquesta realitat implica una acció tutorial adequada.
Cal també que els màsters de formació del professorat formin convenientment als nous docents. I no només en el coneixement de les seves funcions com a tutors, sinó que també i sobretot en el desenvolupament de les competències necessàries per exercir aquest paper. De la mateixa manera, la formació d’actualització que s’ofereix als docents hauria de contemplar cursos atractius i amb uns continguts efectius que ajudin a desenvolupar aquestes competències: Com es fa una bona entrevista amb famílies? Quins són els problemes que podem detectar a l’aula i com els podem detectar? Quins són els agents externs i com intervenen en determinats casos? Com s’ha de gestionar la informació sobre els alumnes? Quines tècniques coneixem sobre resolució de conflictes a l’aula i com podem fer mediació? Com i per a què hem de proposar un pla de suport individual? I segur que em deixo aspectes fonamentals que s’haurien d’incloure en aquesta formació.
No podem continuar entenent la tutoria com una tasca que “pot fer qualsevol amb una mica de sentit comú”, com he sentit dir alguna vegada. Perdoneu-me, però això és una bajanada
I caldria, per últim, que l’administració reconegui la importància de l’acció tutorial. I no m’estic referint només a un reconeixement declaratiu, em refereixo a un reconeixement professional de debò. La diferència de sou entre un docent de secundària que és tutor respecte d’un altre que no ho és no reflecteix en absolut la importància d’aquesta tasca, més aviat el contrari. La responsabilitat que assumeixen els tutors i l’alt nivell tècnic i professional que han d’assumir, si de veritat ens creiem la tasca que han de fer, hauria d’estar recompensada de forma més adequada.
Començava dient que potser vau tenir mala sort, si quan éreu estudiants no vau tenir cap tutor que fes la feina que li pertocava. Però, a hores d’ara, no podem permetre que l’acció tutorial depengui de la sort de tenir un tutor o tutora amb ganes i coneixedor de la importància de la seva tasca. No podem continuar entenent la tutoria com una tasca que “pot fer qualsevol amb una mica de sentit comú”, com he sentit dir alguna vegada. Perdoneu-me, però això és una bajanada que té com a conseqüència un funcionament millorable de l’educació.
