Una camioneta circula per camins intransitables, travessa un riu i avança pel mig del camp. Arriba un moment que les mules i els cavalls han de prendre el relleu i recorren encara un bon tros fins a arribar al seu destí. Mitja dotzena de missioners traslladen de poble en poble projectors, gramòfons, llibres i pintures. En arribar s’improvisa una instal·lació elèctrica i a la nit s’ofereix una sessió de cinema. Tothom ha deixat les seves llars i es reuneix per contemplar bocabadats per primera vegada –per moltes persones serà l’única a la seva vida– la màgia d’unes imatges en moviment. Enmig del documental apareix aquest rètol: “Els primers amics de les Missions (Pedagògiques) són els nens”. L’endemà al matí segueix l’escola ambulant amb classes a l’aire lliure: conferències, lectures poètiques, música, jocs i dansa. En una altra seqüència, quan la caravana missionera arriba a un altre poble que ja coneix la seva tasca, s’organitza una nodrida manifestació de benvinguda presidida per la bandera republicana.
Això és el que explica Estampa 1932, del fotògraf i cineasta José Val de l’Omar, un curt de 18 minuts, mut i filmat en blanc i negre. Molt s’ha escrit sobre el projecte republicà de les Missions Pedagògiques, que tractaven de fer arribar la cultura als llocs més recòndits, pobres i abandonats de la geografia espanyola. (vegeu l’article sobre les Missions Pedagògiques que vaig publicar el desembre de 2016). Enguany, amb motiu del noranta aniversari de la proclamació de la II República, s’han publicat diversos textos sobre el que sense dubte constitueix l’edat d’or de la nostra pedagogia, ja que algunes de les seves aportacions teòriques i experiencials, amb les seves pertinents adaptacions als nous temps, continuen sent enormement vigents encara avui.
Què hauria ocorregut si la reforma educativa republicana no hagués estat soscavada d’arrel pel franquisme? Què saben avui les noves generacions d’aquella efervescència educativa i humanitzadora?
Més enllà d’altres evocacions m’assalten dues preguntes. Què hauria ocorregut si la reforma educativa republicana, amb totes les iniciatives promogudes per una generació de mestres savis i entusiastes, no hagués estat soscavada d’arrel per la dictadura franquista? Fins a on hauríem arribat? I la segona té a veure amb la memòria i l’oblit. Què saben avui les noves generacions d’aquella efervescència educativa i humanitzadora que, malgrat la seva brevetat, va aconseguir avenços més que tangibles? Què s’ensenyarà a les escoles després de l’aprovació de l’anunciada llei de la memòria democràtica? Es diu sovint, i amb raó, que les ales del futur es despleguen a partir de les arrels del passat. Mai és tard per mirar enrere de tant en tant, escapant de la tirania del present, amb una mirada segrestada per la resolució de l’urgent que, amb freqüència, no atén el més important.
Aquest documental s’ha projectat recentment en el marc de Xcèntric, el cinema del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Es tracta d’un lloc de trobada per públic, cineastes i estudiosos amants del cinema d’assaig, més creatiu i experimental. Des de fa ja alguns anys comptem amb l’Arxiu Xcèntric, que ha anat recollint aquest tipus de cintes, algunes de producció pròpia, sobre diverses temàtiques socials i culturals. També s’ofereixen activitats pedagògiques, teòriques i pràctiques, així com programes itinerants. L’última exhibició cinèfila d’aquest mes d’abril se centra en la pedagogia: a les escoles, mestres i alumnes. A banda del documental de Val de l’Omar, s’han projectat alguns curts de la sèrie infantil de Farocki sobre els infinits jocs fantasiosos que s’imaginen un parell de nenes abans d’anar a dormir, diverses reflexions sobre la figura autoritària del professor i la rigidesa del sistema educatiu i alguna experiència on es mostra la relació de l’escola amb l’entorn.
Cal destacar dues cintes de llargmetratge: Le moindre gest, fruit de la trobada entre el reconegut educador especialitzat en autisme i discapacitat cognitiva Fernand Deligny i el cineasta Josée Manenti, una rondalla educativa, entre la ficció i el documental, on la càmera s’utilitza com a instrument pedagògic per transcriure els desplaçaments, gestos i moviments de la infància autista al servei de la inclusió educativa i social. Deligny, influenciat per les idees del mestre Celestin Freinet i pel psicòleg Henry Wallon, va ser un dels primers a plantejar alternatives radicals a la institucionalització de l’educació especial, mostrant com la vida en comunitat afavoreix un major desenvolupament integral i benestar dels nens i nenes amb algunes afectacions de diversitat funcional. La segona és la sèrie de Vittorio De Seta, Diario di un maestro, de la qual ens ocuparem en el proper article.
