En els darrers quinze anys, s’han produït millores significatives en els nivells de graduació a l’ESO, la taxa d’abandonament escolar, o de joves Ni-Ni o el nombre d’infants escolaritzats a l’educació de 0 a 3 anys. Tanmateix, les dades posen de manifest que en els últims tres o quatre anys aquestes millores s’han estancat o s’estan revertint. Aquesta és una de les conclusions de ‘L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2020’, de la Fundació Bofill, un volum de 720 pàgines que han presentat avui el director de la Fundació, Ismael Palacín, amb els directors de l’anuari, César Coll (catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la UB) i Bernat Albaigés (investigador en l’àmbit de l’educació i assessor de l’àrea d’infància del Síndic de Greuges).
Segons han aclarit Coll i Albaigés, la raó d’aquest estancament no té res a veure amb la pandèmia, ni tampoc està estrictament lligat a les polítiques desplegades durant els últims tres anys, sinó que ve de més enrere i respon a causes més estructurals. L’anuari identifica el que anomena els “tres topalls clau” que impedeixen trencar el sostre de millora i que, diu Coll, “si no s’afronten en comptes d’estar estancats és possible que anem a pitjor”. Aquests topalls són les desigualtats educatives (de tota mena, però en especial, en l’escolarització del 0-3 i en l’accés l’educació fora escola); el dèficit de finançament en educació (el pressupost del Departament d’Educació, malgrat que ha augmentat en l’últim any, segueix estant lluny del de 2010 en termes d’inversió per alumne, i els dels ajuntaments tampoc s’han recuperat de les retallades); i la falta d’actualització dels continguts educatius (el currículum competencial i la personalització és lluny de ser una realitat al conjunt de centres educatius, i això genera manca d’oportunitats, desmotivació i abandonament).
Alguns exemples de l’apartat de desigualtats recollits a l’anuari que ha esmentat aquest matí César Coll: la població adulta que segueix algun tipus de formació a Catalunya és el 9,3%, una xifra que està molt per sota del 25% dels països del nord d’Europa, però és que a més els adults amb estudis universitaris tripliquen els adults amb estudis bàsics que fan algun tipus de formació al llarg de la vida; en el 0-3, només 1 de cada 10 infants d’origen estranger està escolaritzat, mentre que en la població general són 4 de cada 10 (a comunitats com Madrid o el País Basc són 5 de cada 10); en la participació en activitats de lleure, els infants amb famílies benestants realitzen el doble d’activitats que els de les famílies desafavorides. L’anuari té molts més exemples, també sobre el rendiment acadèmic segons classe social.
Pel que fa al finançament, els autors subratllen que l’únic que ha millorat substancialment és la despesa en beques per l’alumnat no universitari, que ha passat del 0,53% al 2,38% de la despesa, mentre que l’alumnat becat ha passat del 9,7% el curs 2007/2008 al 15,9% del curs 2018/2019, però amb tot i així, segons Coll, “no es cobreix ni la meitat de l’alumnat amb necessitats”. Segons els càlculs dels autors (Albaigés també va coordinar l’estudi sobre el cost de la plaça escolar del Síndic de Greuges), Catalunya inverteix en educació un 3,6% del PIB, lluny encara del 4,2% del conjunt de l’Estat o del 4,6% de la UE, i això implica un copagament per part de les famílies, que de mitjana és de 875 euros per estudiant no universitari.
I pel que fa al tercer topall, que Coll ha definit com una “visió de l’aprenentatge molt allunyada del que significa aprendre avui”, el catedràtic de la UAB ho ha argumentat afirmant que el currículum està sobrecarregat, que l’autonomia de centres no sigui real, ja que no poden adaptar part d’aquest currículum, que les TIC encara estiguin molt desaprofitades ja que no es fan servir per pensar contextos d’aprenentatge, que les polítiques tendeixen a confondre educació amb escolarització i no consideren les oportunitats i els recursos educatius del lleure i el fora escola, i que, malgrat el boom innovador viscut els darrers anys, “aquesta innovació segueix tenint dificultats per ser sostenible i escalable, hem de passar de les propostes d’innovació a una cultura d’innovació”.
Propostes i oportunitats
Contra aquests topalls es lluita amb reformes profundes i no “fent cosetes”, ha remarcat Ismael Palacín, segons el qual l’única d’aquestes reformes que s’ha vist en els últims anys és la que sorgeix del Pacte contra la segregació, si bé ha considerat que avança a poc a poc. “La resta no les hem vist”, ha afirmat Palación, per al qual l’anuari pot servir de “carta oberta al proper conseller o consellera que esperem tenir d’aquí uns dies o setmanes”. En aquest sentit, el volum conté també propostes en política educativa que es consideren “ambicioses i plausibles perquè l’educació a Catalunya ocupi el lloc que es mereix en equitat, qualitat i excel·lència”.
Entre altres propostes, l’anuari suggereix una beca educativa bàsica que doni suport als infants i joves més vulnerables al llarg de tot el seu procés d’escolarització i que cobreixi la gratuïtat de les activitats i serveis complementàries, del cost del servei de menjador escolar i de la participació en un mínim d’activitats extraescolars. Per als centres, proposa el disseny i implementació d’un sistema de “finançament per fórmula” que ajusti el conjunt dels recursos que s’hi destinen a les necessitats socials i educatives dels seus alumnes, i que serveixi com a instrument de lluita contra les desigualtats i la segregació escolar. I pels barris i ciutats, una aposta pel rol dels ajuntaments com a actor de política educativa i prioritzant la inversió en l’oferta pública de places d’escola bressol, de formació professional, de lleure educatiu enriquit en aquells municipis i entorns més vulnerables i amb menor cobertura d’aquests serveis.
També s’apunten “quatre oportunitats” que ajudarien a fer més viables aquests canvis estructurals: la davallada demogràfica (a partir del curs 2022/23 hi haurà un clar decreixement en el nombre d’alumnes dels ensenyaments obligatoris, la qual cosa permetria alliberar recursos i reorientar-los on més fan falta); el replantejament de metodologies, pràctiques i dinàmiques escolars que ha sorgit de la crisi pandèmica (que per exemple ha obligat a simplificar el currículum i prioritzar continguts); el fet que la crisi econòmica faci que, com en anteriors crisi, l’educació actuï com a “espai refugi per als joves” i que no abandonin tan prematurament els estudis (que igualment insisteixen que ha de venir acompanyat de polítiques i reformes adreçades a lluitar contra el fenomen de l’abandonament); i finalment l’arribada de fons europeus per a la reactivació econòmica i social, que s’hauria de traduir en una injecció significativa de finançament també per a l’àmbit educatiu.
A banda dels dos directors, en l’anuari hi ha col·laborat deu experts més: Gerard Ferrer-Esteban (doctor en Sociologia i recercador a la UAB sobre polítiques educatives); Fernando Hernández (professor a la Unitat de Pedagogies Culturals de la UB); Raül Manzano (Mestre); Moisès Esteban-Guitart (director de l’Institut de Recerca Educativa de la UdG); Juana M. Sancho (catedràtica emèrita de Tecnologies Educatives a la UB); Teresa Mauri (investigadora en Psicologia de l’Educació a la UB); Antoni Tort (catedràtic a la UVic); Jordi Serarols (inspector d’educació); i Sarai Samper (sociòloga del Col·lectiu d’Analistes Socials), amb la coordinació de Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill.
