La meva família diu que el meu nom ve d’un jurament que va fer una monja fa molts anys. La història comença amb el naixement de la meva mare. Ella era la primera filla.
Al Senegal diuen que si el primer fill és una nena, vol dir que el pare tindrà molta sort i prosperitat, Però clar, en aquell moment tot era sorpresa, no hi havia ecografies i menys encara llocs on fer el seguiment de l’embaràs. Però això no va impedir que els meus avis no sentissin alegria, emoció i sobretot intuïció cap a una vida nova.
No sé si el naixement de la meva mare o el destí, van actuar d’alguna manera. Però el que sé és que aquell moment el meu avi era un home amb molta sort, estudiava i treballava com a ajudant a l’escola “Missió Catòlica” del poble de Kedougou, a Senegal. Era un noi molt llest i tossut que volia aprofitar cada minut per aprendre tot el possible per ajudar el seu poble. L’escola on ell treballava estava fundada per Monges blanques, la seva missió era que tots els nens i nenes, fossin catòlics o no, tinguessin accés a l’educació.
El meu avi tenia molta afinitat amb una monja que es deia Sofi, era una dona alta, amb ulls grans i de color cafè. Era activista i lluitadora dels drets humans. Això la va motivar a reunir un grup d’activistes senegaleses, per anar poble a poble a explicar la importància i l’impacte que té quan un nen té accés a l’educació. Elles sempre deien que els nens són el motor del futur.
Un dia la meva família va convidar la monja Sofi a dinar, aquell dia van fer una gran festa, van preparar un plat tradicional que es diu de Chepp Dieng. En aquell dinar la Sofi i la meva àvia Nene van parlar hores i hores, les dues van quedar enlluernades en adonar-se que eren exactament iguals, però de dos mons diferents. La meva àvia era l’alcaldessa del poble, una dona alta, elegant, quan caminava semblava una princesa africana, amb els seus vestits i turbants de colors alegres que fan joc amb la natura que l’envolta. En aquella conversa les dues van connectar amb el poder femení, amb les ganes de canviar el món i trencar amb tots els estigmes.
Però aquesta relació va estar afectada per les tradicions patriarcals que van sentenciar a la meva mare a no anar a l’escola pel simple fet de ser dona. El meu avi va decidir que ella no anés a l’escola per ajudar a fer les feines de casa. Aquest fet va fer que la monja Sofi intentés convèncer el meu avi perquè la meva mare tingues una educació, però no va poder evitar que mesos després la desapuntés del centre.
Passen els anys, la meva mare té vint anys, i dues filles. La manca de llibertat que va tenir durant tota la seva infància fa que no es plantegi que existeix una altra realitat.
Res del que té ho ha escollit, ni tan sols estar en un altre país completament diferent del seu, Espanya. Ella sempre em diu que quan va arribar a Barcelona va estar plorant dues setmanes seguides. Tu t’imagines estar en un país, on el menjar, la llengua, o les cares siguin completament diferents de les que estàs acostumat a veure?
L’impacte de veure altres dones de la seva edat que sabien llegir i escriure va fer que connectés amb la injustícia que havia viscut pel simple fet de ser dona.
Amb una conversa que vam tenir em va dir: “Estava espantada, no sabia com us educaria”. Dona, negra, migrada i analfabeta. Tots els ingredients perquè la societat se senti amb el dret de marginar-te. La gran majoria de dones migrants no han tingut accés a l’educació, moltes es recolzen en els seus fills, on veuen una esperança per poder tirar endavant la família.
Amb 40 anys la meva mare va decidir donar-se el dret d’aprendre. Es va apuntar a una escola d’adults i el primer dia va descobrir que no era l’única dona a la qual havien privat d’anar a l’escola, com ella n’hi havia moltes més
En el nostre cas, els meus germans i jo amb vuit anys ens encarregàvem de llegir les factures de la llum i l’aigua per poder explicar quant havien de pagar aquell mes. Érem nens adults, vam entendre molt ràpidament que ens tocaria fer el rol de pares si volíem que la família tirés endavant. Per als fills d’immigrants és molt dur veure les dues realitats. Moltes vegades anava a casa d’un company de classe i veia com la seva mare l’ajudava a fer deures, era una imatge molt impactant perquè en aquell instant connectava amb els meus pares, i pensava… “Com m’agradaria que la meva mare també m’ensenyés a corregir les faltes d’ortografia o fins i tot com m’agradaria passar la tarda amb ella i poder llegir juntes les meves redaccions”.
La societat on vivim també ha fet que detectés el racisme molt ràpid. Quan anava amb la meva mare a comprar o a fer alguna gestió, veia com les recepcionistes li parlaven més fort o vocalitzaven d’una manera molt peculiar, de vegades em preguntaven a mi si ma mare entenia català, donant per fet que no entenia res. Aquells moments eren molt incòmodes perquè tota la gent ens mirava com si fóssim d’un altre món o fins i tot de vegades sentia algun comentari com aquests: “Mujer, haber estudiado”. “no tenemos tu tiempo”.
Aquests fets van fer que la meva mare decidís, per primera vegada, donar-se el dret d’aprendre. Per primer cop ella va decidir, va trencar amb el patriarcat i va apuntar-se a l’escola d’adults. El primer dia de classe va descobrir que no era l’única dona que havien privat d’anar a l’escola, sinó que hi havia moltes més que estaven en la mateixa situació. A la seva classe hi van dones que ja no volen ser manades i que volen reconduir la seva vida per poder sentir-se lliures de decidir fer el que vulguin.
Després de tres cursos escolars, avui dia la meva mare ja sap llegir i escriure. Aquests anys han sigut molt emocionants. Ajudar-la a fer els deures o a llegir juntes ha fet que per fi tingués aquest espai que sempre buscava quan jo era petita. Veure a la teva mare feliç per treure un 9 a un examen amb quaranta anys és una imatge que explicaré als meus futurs fills, perquè puguin veure el valor, la importància i l’impacte que té l’educació.
