Per què són perillosos els experiments en educació? D’una banda, perquè els resultats triguen molt a fer-se evidents i, de l’altra, perquè són difícils de valorar. Per fer-ho, pràcticament només tenim valors numèrics, com els resultats de les proves PISA, per exemple. Però com valorem les ganes d’aprendre, la comprensió del món que ens envolta o la capacitat de ser responsables dels nostres actes?
Hem d’aturar-nos i pensar en les conseqüències que tindria el fet de trencar el cicle 0-3 si traiem els infants de dos anys de l’entorn petit i acollidor de les llars d’infants, portant-los als grans espais de les escoles dels grans, seguint només criteris econòmics i organitzatius, per omplir espais buits per no haver d’acomiadar mestres de l’escola pública o concertada. Potser no sabrem del cert les conseqüències d’aquesta decisió fins d’aquí a catorze anys, o potser no les podrem saber mai… El que sí podem afirmar és que els experiments en educació són perillosos. L’interès superior de l’infant ha de ser el principi rector del nostre sistema educatiu. Que com a persones adultes no ho recordem, o no ho relacionem amb les mancances o problemes psicològics que ens puguin afectar, no vol dir que no sigui així.
Totes les persones som diferents i úniques. La primera minoria de la qual passem a formar part és la nostra pròpia, la que representem com a individus. Cada infant creix al seu propi ritme i no tal com les persones adultes decidim en funció, per exemple, de la seva data de naixement, que és el criteri que fem servir per agrupar els infants a l’escola dels grans. No és així a les llars d’infants, on els espais, la presència d’infants més petits i la manera d’observar –que no vol dir avaluar– els infants permeten respectar els seus ritmes. En aquests espais especialment dissenyats per als més petits ens és molt fàcil fer interactuar un nen o una nena amb un grup de més petits, si és això el que li convé. Però, què passarà a l’escola dels grans amb un infant que tècnicament correspon a P2, però que necessita més temps amb companys i companyes de P1, per exemple? Haurà de repetir curs en el futur? I aquesta és només una de les moltes qüestions no resoltes que plantegem que podrien succeir en aquest escenari.
Les llars d’infants fa molts anys que atenem nens i nenes, i és que l’actual cicle 0-3 funciona… Els funciona, molt i molt bé! I les i els professionals que hi treballem ho afirmem no usant només el sentit comú i la nostra experiència. Si ens fixem en els estudis sobre el desenvolupament infantil, d’autores i autors com Maria Montessori, Jean Piaget i molts altres, també ens diuen que les persones passem, al llarg del nostre camí cap a l’adultesa, per diferents estadis evolutius on el desenvolupament físic va lligat al desenvolupament psicoafectiu i intel·lectual, i és indissociable de les experiències que anem tenint a tots els nivells: sensorial, emocional, motriu…
Piaget va assenyalar diferents punts crítics en el desenvolupament infantil, moments d’una especial rellevància a l’hora de construir-nos com a persones. Va situar un d’ells just al voltant dels 2 anys, advertint que passem de l’estadi sensoriomotor a l’estadi preoperacional. Això vol dir que passem, pràcticament, de no tenir autoconsciència i de percebre el món a partir de les nostres sensacions i moviments, a poder-nos identificar com a individus i prendre les nostres pròpies decisions.
Si trenquen el cicle 0-3, i resulta que l’espifien, perquè l’espai no s’adapta al moment maduratiu de l’infant, segurament l’hauran espifiat en el moment més delicat de la seva vida
Avui, la neurociència li ha donat la raó: al voltant dels dos anys es produeix la poda neuronal. S’eliminen les connexions neuronals que no es faran servir (per exemple, les responsables dels actes motors reflexos) per poder-ne crear de noves.
Podríem pensar que els estadis evolutius que va descriure Piaget ja s’havien descobert a l’edat de pedra, donat que sembla lògic que quan anaven a recol·lectar, a parar trampes per petits animalons, a caçar mamuts o bisons, deixessin els infants més petits al poblat. Pot ser que aquelles famílies fossin les creadores del cicle 0-3 que ara es vol trencar?
Si trenquen el cicle 0-3, i resulta que l’espifien, i l’infant no és en un espai prou adaptat i pensat pel seu moment maduratiu, amb adults preparats per acompanyar-lo, com són les llars d’infants, segurament l’hauran espifiat en el moment més delicat de la seva vida. I serà lamentable que això ho faci la Generalitat, la mateixa Generalitat que ja fa anys va mostrar la suficient escolta als experts per exigir uns estàndards de qualitat que avui gaudim les llars d’infants de Catalunya: edificis separats només pel cicle, amb entrades exclusives per als menuts, sales de psicomotricitat (que no gimnasos), patis i materials pensats només per al 0-3, espais pensats per al descans (per si, per exemple, algun infant necessita dormir a mig matí) i un llarg etcètera.
Tant de bo un dia TOTA l’educació sigui gratuïta, tant de bo algun dia no siguin les persones que fan política les qui decideixin com ha de ser l’educació. Ja era hora que l’educació 0-3 fos gratuïta, però no barregem aquesta necessitat amb la necessitat política d’omplir espais. La gratuïtat del 0-3 no ha de passar pel trencament del cicle ni per la incorporació dels infants a les escoles del segon cicle d’infantil i primària, cosa que no passa als països de l’Europa més desenvolupada.
Al nostre país tenim l’expertesa, la història, els espais, i les i els professionals del cicle 0-3. No ho malbaratem.
