“El respecte a l’autonomia i a la dignitat de cada un és un imperatiu ètic no un favor que ens podem concedir o no els uns als altres”. Paulo Freire
Vivim un moment en el qual tant corrents socials com propostes pedagògiques ens animen a revisar el procés educatiu dins del marc de l’escola. No és un moment nou, s’ha anat repetint més o menys cíclicament al llarg de la història. Actualment sembla que hi conflueixen diferents factors que estan mantenint i potenciant aquest interès.
Socialment s’entén que aquest canvi implica veure l’alumnat com un subjecte actiu i capaç, al que cal dotar de les eines per fer-se responsable del seu propi procés d’aprenentatge i desenvolupament. Es demana que s’afavoreixi la presa de consciència sobre les pròpies habilitats i recursos a través de l’aplicació pràctica i contextualitzada dels continguts, coneixements i habilitats.
Des del Departament d’Educació s’empeny cap a un canvi de model promovent una visió competencial del currículum i del procés d’avaluació. Des de sectors professionals es defensa que cal posar l’alumnat al centre i fer-lo protagonista, es considera desitjable una experiència educativa activa, vivencial i productiva. S’estén la percepció que l’autoexigència, la responsabilitat, la creativitat i la capacitat de treballar en grup són algunes de les qualitats més necessàries per actuar amb eficiència i criteri propi en la societat que els hi tocarà viure als infants d’avui.
Com a mestres hem rebut, i estem rebent, una allau de propostes metodològiques que busquen fer l’aprenentatge més significatiu, més vivencial o més profund. Més enllà de les metodologies concretes, nosaltres creiem que l’autonomia de l’alumnat és un denominador comú de tots aquests enfocaments.
Què entenem per autonomia de l’alumnat?
El paper de l’autonomia de l’alumnat ha estat un tema de debat recurrent al llarg de la història de l’educació. Les definicions del terme ens poden ajudar a donar-li un significat comú.
Al DIEC trobem definida autonomia com la “Facultat de governar-se per les seves pròpies lleis”. A la RAE ho expliquen dient que “Quien, para ciertas cosas, no depende de nadie”.
Des de l’àmbit de l’educació hi ha multitud de definicions i autors que ho han volgut explicar. Per Holec, “un aprenent autònom és aquell qui entén i assumeix el control i la responsabilitat del propi aprenentatge, és capaç de reflexionar sobre el procés i aplica accions, estratègies i tècniques per millorar el seu aprenentatge”
Des de la filosofia, un dels grans pensadors moderns del terme ha estat Gerald Dworkin. Defineix autonomia com la “capacitat de reflexionar de manera crítica sobre les pròpies preferències, els propis desitjos, les pròpies aspiracions, i d’acceptar-los o d’intentar canviar-los a la llum de preferències i valors d’ordre superior. En exercitar aquesta capacitat, les persones defineixen la seva identitat, doten de sentit i coherència les seves vides i n’assumeixen la responsabilitat”.
Basant-nos en aquestes definicions destaquem tres aspectes que ens sembla necessari tenir en compte des del context educatiu:
- L’autonomia és entrenable.
- El grau d’autonomia depèn del context.
- L’autonomia va lligada a la responsabilitat.
Entrenar l’autonomia per ser autònoms
Entendre l’autonomia com una habilitat entrenable ens dóna perspectiva de creixement. Ens permet treballar des de la idea que hi haurà una seqüència d’augment progressiu de l’autonomia personal. Per aconseguir-ho caldrà que el context educatiu, de manera intencionada i planificada, es dissenyi per portar els infants a cotes cada vegada majors d’autonomia. En aquest procés caldrà oferir eines que facilitin l’acció autònoma i situacions i dinàmiques que portin l’alumnat a exercir la seva autonomia. També serà necessari un procés de reflexió-revisió que faciliti la presa de consciència sobre la pròpia autonomia per aconseguir l’autoregulació.
Autonomia en funció del context
El grau d’autonomia de qualsevol persona, infant o adult, ve condicionat pel context en el qual es troba i el propi grau de maduresa.
Quan parlem de grau de maduresa ens referim a tres aspectes.
– La maduració a nivell fisiològic, per exemple el domini de les habilitats motrius. – La maduració a nivell cognitiu. Les nostres estructures cerebrals van madurant durant tota la infantesa un procés que, segons alguns autors, s’allarga fins al voltant dels 20 anys.
– La maduració derivada de l’acumulació d’aprenentatges i coneixements fruit d’experiències viscudes: els coneixements previs.
Posem un exemple per veure la importància del context. Un individu adult actua com una persona autònoma en la majoria d’àmbits de la seva vida quotidiana, però si no ha fet mai submarinisme i vol fer una immersió es trobarà de cop en un context en el qual haurà perdut pràcticament tota l’autonomia. Factors com les seves experiències prèvies (si sap nadar o no, si ha fet snorkel o no), el seu estat de forma física, la capacitat de gestió emocional, la confiança en les seves capacitats, si mai ha vist el material que haurà de fer servir, entre altres, incidiran en el procés d’adquisició de cotes majors d’autonomia en aquest context.
Autonomia i responsabilitat
L’autonomia va intrínsecament lligada a la responsabilitat. Actuar de manera autònoma comporta assumir la responsabilitat individual, assumir les conseqüències de les nostres accions. Com a docents ens interpel·la en dues variables. Respecte als aprenentatges i respecte a les accions.
Respecte dels aprenentatges, Héctor Ruiz recorda sovint una frase atribuïda al psicòleg Ernst Rothkopf, que diu: “Podem portar el cavall al riu, però perquè ompli l’estómac d’aigua és el cavall qui ha de beure”. L’aprenentatge, en últim terme, és una acció individual la responsabilitat de la qual recau sobre el propi individu. Ningú pot aprendre per un altre. Si realment transferim la responsabilitat a l’alumnat, el professorat deixa de ser el protagonista. El protagonista de l’acció, el responsable d’aprendre és l’alumnat.
Respecte a les accions vol dir parlar de conseqüències. Donar autonomia a l’alumnat implica fer-lo responsable d’allò que fa. Una de les nostres funcions serà acompanyar aquest procés per facilitar que els infants assumeixin cada vegada de manera més conscient la responsabilitat de les seves accions i puguin decidir com actuar en funció dels objectius i considerant les conseqüències de les seves accions.
A la cita que encapçala l’article Freire defensa l’imperatiu ètic de respectar l’autonomia de les persones. Aquest respecte implica veure l’alumnat com a persones a qui se’ls ha de reconèixer la seva validesa i capacitat per esdevenir la millor versió d’elles mateixes. També implica donar l’espai i el temps a l’alumnat per a què vagi afrontant reptes que li permetin consolidar l’autoconfiança.
Si volem començar a transferir autonomia a l’alumnat, haurem d’anar canviant la perspectiva dels rols alumnat-professorat. Si aprendre és una decisió conscient i individual, els docents no som els protagonistes. Els docents podem crear els contextos que permetin adquirir i aplicar nous coneixements o desenvolupar noves habilitats però el protagonista ha de ser el discent perquè només fent-lo protagonista i responsable del procés hi haurà aprenentatge i creixement personal. Per aquest motiu, transferir el màxim d’autonomia ens ajuda a confrontar l’alumnat amb la seva responsabilitat. Donant-li les eines i les oportunitats per aprendre a gestionar aquesta autonomia i responsabilitat els ajudarem a desenvolupar la capacitat d’aprendre a aprendre, de governar-se a si mateixos.
