Un dels factors que s’ha manifestat de manera més descarnada és el de les desigualtats entre l’alumnat dins del sistema educatiu. Parlem de desigualtats en l’assoliment dels aprenentatges, per exemple, que moltes vegades amaguen en el si de les famílies desigualtats econòmiques, socials, d’accés a unes condicions dignes de vida, sanitàries, culturals, etc.
En un primer moment, quan vam viure el confinament total a casa, molts docents vam ser testimonis del fet que, tot i que vam intentar per terra, mar i aire fer acompanyaments emocionals i donar alguns suports pedagògics, era evident que la resposta de l’alumnat estava correlacionada amb el context familiar. I va quedar patent que una gran part dels alumnes va quedar endarrerida, o directament no va donar senyals de vida, perquè moltes famílies no arribaven a brindar-los aquest suport necessari. L’escletxa digital va ser una metàfora perfecta de les desigualtats existents: qui no disposava de mitjans tecnològics, directament no existia. Tenir accés a un ordinador o a una connexió d’internet suposava, per moltes famílies, una despesa inassumible.
Al llarg d’aquest curs que ja hem finalitzat, i tan dur per tothom, les desigualtats en l’alumnat per causa d’escassetat en els recursos familiars han continuat manifestant-se. Hi ha hagut pares i mares que han patit acomiadaments temporals o definitius, o famílies que han continuat immerses en situacions complicades i que han vist com l’educació dels seus fills ha suposat i suposa un sobreesforç a l’hora de poder sufragar els materials, la quota del menjador, els llibres o les activitats extraescolars.
Hem de caminar cap a un finançament total de l’educació obligatòria amb fons públics, així com de l’etapa 0-3, i cal també un augment del personal de suport educatiu (TIS, TEEI, vetlladores, psicopedagogs…) i la presència de personal sanitari titulat
Algunes famílies que han passat situacions de por a la pandèmia han preferit no dur els seus fills a les escoles, sobretot a l’inici del curs. La causa ha estat la insuficiència de les mesures preventives que ha adoptat el Departament, la qual cosa ha privat alguns joves d’una educació que els és més necessària que mai. Per tant, esdevé imprescindible a tots els nivells fer un acompanyament i una conscienciació de la importància de l’educació en els infants amb independència que hi concorrin altres paràmetres culturals, especialment si ens situem en aquesta primera etapa d’escolarització.
Les desigualtats esmentades s’han agreujat en funció del grau d’autonomia dels nens i nenes. Així doncs, aquell alumnat de menys edat ha vist incrementades les diferències d’assoliment dels aprenentatges en comparació amb l’alumnat de més edat i amb la resta de companys que tenien unes condicions familiars més normalitzades.
És una obligació de les administracions públiques no mirar cap a un altre costat i posar en marxa mesures compensatòries en matèria de desigualtats educatives. Consegüentment, a la Intersindical-CSC creiem que hem de caminar cap a un finançament total de l’educació obligatòria amb fons públics, així com de l’etapa 0-3. En aquest sentit, les quotes en concepte de materials, llibres, excursions, etc. que moltes escoles fan pagar a les famílies suposen un obstacle a l’hora d’assolir la igualtat d’oportunitats. També considerem necessari un augment del personal de suport educatiu (TIS, TEEI, vetlladores, psicopedagogs, etc.) per poder atendre adequadament l’alumnat, així com la presència de personal sanitari titulat. Per últim, reivindiquem la baixada estructural de ràtios i que es formin grups menys nombrosos, la qual cosa redundarà, sens dubte, en un augment de la qualitat educativa.
I és que només amb mesures valentes de caire igualitari i compensador podrem fer disminuir les desigualtats a l’educació que, malauradament, la pandèmia ha engrandit d’una manera considerable.
