Potser és que he tingut molta sort, no ho descarto. Potser és que tinc una visió esbiaixada de la professió, tampoc no es pot descartar. Però, sigui com sigui, he conegut orientadores i orientadors a secundària que han fet i fan una feina encomiable amb els seus alumnes davant la perspectiva d’esvair boires sobre el seu futur. La tasca no és gens fàcil, més aviat el contrari. L’orientació a l’educació secundària, sobretot a quart d’ESO, es converteix en una tasca complexa i decisiva pel futur immediat dels alumnes i qui sap si també pel seu futur a llarg termini. En aquesta tasca s’han de tenir en compte els somnis dels alumnes, però també les perspectives i possibilitats de les famílies i, per descomptat, les opinions pericials que tenen els docents sobre les capacitats dels alumnes. A vegades les tres mirades no coincideixen i, fins i tot, en massa ocasions són molt divergents. Però els i les professionals que jo he conegut escolten, expliquen, fan veure, empatitzen, descobreixen alternatives, aconsellen, alerten, acorden i sempre acompanyen. És la seva feina i la fan bé.
I tant de bo aquests fossin els únics problemes. Però no, aquests no són els únics. Com tampoc són aquests entrebancs els més complicats de solucionar. Hi ha un mur contra el qual les orientadores, els alumnes i les famílies s’han d’enfrontar cada curs: la manca de places escolars d’educació postobligatòria per un gruix molt important d’alumnes. Sabem, per exemple, que entre un deu i un quinze per cent dels alumnes catalans de 4t d’ESO no graduaran. No perquè algú així ho vulgui o ho desitgi, sinó perquè senzillament la realitat a hores d’ara és aquesta, més enllà de les seves causes.
Què fan aquests alumnes? Tenen una via formativa alternativa? No tots, ja us ho dic. Alguns sí que podran optar a l’alternativa de la formació inicial professional (PFI o escoles de segones oportunitats o la formació ocupacional), pocs. Potser en alguns casos, en aquells que estigui justificat per un dictamen, podran matricular-se en escoles especials de formació postobligatòria. En general, aquesta formació té com a objectiu oferir una oportunitat formativa als alumnes que viuen submergits en problemàtiques gens fàcils de solucionar. Però una bona part d’aquests alumnes no graduats estaran condemnats a quedar-se a casa sense fer res o a tornar a matricular-se en el mateix institut per fer una repetició, vulguin o no. Ells, per descomptat, no volen sentir-se marginats. Evidentment, les famílies desitgen que els seus fills estiguin atesos. I la conjunció de les dues voluntats dóna com a resultat en molts casos una repetició no desitjada ni recomanada.
I què passa quan un alumne gradua, però, sigui per convicció o per recomanació, ha decidit que vol fer un cicle formatiu de grau mitjà? Doncs que l’oferta és ben escassa. No és gens estrany que això passi i ho podem comprovar amb facilitat. Llistes de vint-i-cinc alumnes admesos i de més de cent o dos-cents alumnes en llista d’espera. Aquesta circumstància, alumnes que durant el juliol o al setembre busquen desesperadament una plaça en un cicle que s’aproximi a les seves actituds o interessos, però que no troben res, és massa habitual. Els i les orientadores ho saben. Amb ells, els alumnes fan recerques, miren possibilitats dins de les famílies professionals, truquen a centres i dediquen temps a trobar una opció. Aquesta tasca pot tenir diversos resultats, essencialment tres:
- alumnes que es veuen abocats a demanar plaça a centres concertats amb la consegüent càrrega econòmica per les famílies que, donada la situació precària de moltes d’elles, de vegades serà difícil d’assumir i només es veurà alleugerida amb l’esperança d’una beca;
- no troben res i opten per cicles que res tenen a veure amb els seus interessos o geogràficament molt distants del seu domicili, però alguna cosa han de fer;
- no troben res i opten per matricular-se en un batxillerat que no desperta cap interès per ells i que està pensat des de la selectivitat (em refereixo a la prova d’accés, però també al criteri selectiu d’aquests estudis).
Què falten? Pregunta absurda perquè la resposta és òbvia. Evidentment, falten places escolars d’ensenyaments postobligatoris. Falta una oferta raonable i diversa de cicles formatius, una oferta geogràficament ben distribuïda capaç d’acollir tots els alumnes que així ho decideixen. Parlem molt de la formació professional, de situar-la a nivells d’una societat moderna i socialment equitativa. Parlem molt de millorar la qualitat d’aquests ensenyaments, de difondre les seves bondats i de mostrar-la com una via formativa de bones oportunitats i de creixement professional i personal. Però la realitat és que l’oferta és ben escassa i no tan diversa com podríem esperar.
Tenim una xifra d’atur juvenil escandalosa, però, a més, tenim una part d’aquest jovent que només topa amb limitacions a l’hora de trobar un itinerari formatiu proper i engrescador
Parlem també d’oferir vies formatives per aquells alumnes amb més problemes acadèmics, parlem per tant d’escoles de segones oportunitats, de formació ocupacional, d’una oferta de PFI suficient per a no deixar al carrer a joves que, normalment, pertanyen a les classes més desafavorides de la nostra societat i que necessiten veure que tenen una possibilitat de construir-se un futur. Tenim una xifra d’atur juvenil escandalosa, però, a més, tenim una part d’aquest jovent que només topa amb limitacions a l’hora de trobar un itinerari formatiu proper i engrescador. Dit més clarament: parlem molt i està molt bé que parlem, però encara queda massa per fer i en algun moment ens hi hauríem de posar.
L’ensenyament sempre és l’assignatura pendent de tots els polítics i de tots els governs. Almenys és aquesta la sensació que tinc cada vegada que un govern finalitza el seu mandat, sigui del color que sigui. Això sí, conec moltes declaracions de bones intencions, tot i que les bones intencions mai no han assegurat cap resultat òptim. Hi ha molta feina a fer encara i tenim massa aspectes per millorar dins de l’ensenyament. Deixo de banda ara moltes altres reivindicacions i em centro només en el servei que els ciutadans, també els més desafavorits, necessiten rebre de l’ensenyament públic quan arriba l’hora de la postobligatòria.
Perquè, no ens oblidem, és el seu dret. I és l’obligació dels nostres representants públics oferir un servei que tingui l’equitat social com a valor fonamental. La Generalitat, però també les diputacions i els ajuntaments, han de poder donar resposta a aquestes mancances i no a llarg termini, sinó com més aviat millor. És una qüestió d’urgència social. Perquè, si volem una societat competitiva, moderna, culta i amb potencial de créixer, no podem permetre deixar una part de la seva població al marge, sense opcions, abandonada i tancada en la seva maleïda sort.
Nota (per si algú no ho recorda): el principi d’equitat ha de garantir que primer han de ser els que menys poden.
