Sempre dic que la meva professió és de les més intenses, malgrat que directament no en conec més, ja que sempre he treballat amb la petita infància (0-3 anys). Vaig fer el CFGS i directament em vaig posar a treballar i no he parat en més de quinze anys. Durant el meu dia a dia veig com moltes de les meves companyes es deixen la pell per fer que tot funcioni. És gràcies a elles, a nosaltres, que tot va bé. I tot va bé a costa de desgastar-nos en tots els sentits. Jo mateixa, en diferents moments al llarg d’aquests anys, m’he trobat en situacions extremes, veient com minvava la meva salut per tal de sustentar una institució que, si no fos per la nostra dedicació, no s’aguantaria per enlloc.
Fa molt de temps que demanem ajuda. Hi ha molts moments en què una sent que no pot donar més de si mateixa. I això passa quan, queixa rere queixa, aquestes es queden enlaire sense que qui les hauria de recollir i de validar, ho faci. Se’ns demana que donem el 100%, però tal com està estructurat tot, sabem que si no donem el 200%, això no funcionarà, els infants no estaran bé i les seves famílies tampoc. Per tant, donem aquest 200%. No podem donar menys, ja que no hi ha cabuda pel fracàs, quan parlem d’infants d’aquestes edats.
Per cuidar i per acompanyar la petita infància en la gran quantitat d’aprenentatges que fan, cal una gran presència. No és quelcom fàcil, estar present. Si a aquesta necessària presència li sumem que les edats que atenem són dels quatre mesos als tres anys i que, per tant, tenen unes necessitats molt concretes i molt canviants, la cosa es complica. És un període d’edat en què el temps passa d’una altra manera, en què hi ha molts moments evolutius diferents en un mateix grup, la qual cosa comporta una demanda forta, gran i variable. Encara no han adquirit el llenguatge per expressar-se i comunicar-se (ho comencen a fer passats els dos anys), estan aprenent a gestionar, canalitzar i expressar les seves emocions, les seves necessitats i els diferents estats anímics pels quals passen. I nosaltres estem allà per oferir la nostra ajuda, per posar uns límits necessaris, per indicar què poden fer i què no, per oferir alternatives… Tot, des del respecte i la validació d’allò que veiem que poden estar sentint. Us podeu imaginar la quantitat de coses que passen dins seu, i en les interaccions que es produeixen entre ells.
Parlem del fet que aquesta professió és una feina molt física i també molt mental, la qual comporta una responsabilitat extrema. Aquests infants són tots dependents, és imprescindible que l’adult els supervisi, ja que ho estan aprenent absolutament tot: a dormir, a desplaçar-se, a menjar, a agafar objectes, a comunicar-se, a relacionar-se, etc. Comptant que n’hi ha alguns que tenen necessitats educatives especials i que, per tant, necessiten encara més presència i un suport especialitzat que no tenen. És una feina preciosa i reconfortant, molt agraïda, però també cansada i esgotadora. Les educadores tenim estratègies per suportar la gran demanda que hi ha, encara que la frustració i aquest donar el 200% ens xucla l’energia i finalment, ens en quedem sense. No parem d’exposar i d’explicar la importància de l’etapa a la qual ens dediquem, però ja no sabem què més dir perquè algú ens faci cas de veritat.
La ràtio que tenim és un escàndol. Si posem la mirada en els altres països europeus, ens trobem que les ràtios són molt més reduïdes que les que tenim aquí.
- De lactants (0-1 any) són entre tres i sis infants, però aquí en tenim vuit
- De caminants (1-2 anys) són entre tres i sis, aquí en tenim tretze
- De grans (2-3 anys) en són entre tres i quinze, en tenim vint
Tenim les ràtios més altes i no estem parlant d’una petita diferència. Cal baixar-les urgentment, per poder donar resposta real a totes les necessitats que tenen.
Una de les parts més importants de la nostra professió és observar. Hem d’observar als infants per conèixer-los, per saber en quin moment es troba cadascun d’ells i quines són les seves necessitats. És una observació molt acurada: amb quin material juga, com el manipula, com l’agafa, com es mou, si el combina amb un altre o no, quanta estona hi juga, per quins espais va de l’estança, com interactua amb els companys/es, i un llarg etc. Necessitem observar-los per poder oferir els materials adequats, per poder comunicar-nos amb les seves famílies (i parlar molt sobre ells, explicar-los com ha anat el dia, com els hem vist, què han fet, etc.) i també per poder compartir inquietuds amb l’equip educatiu, i així entre totes ajudar-nos per poder millorar aquest acompanyament professional que els fem.
¿Com pot donar resposta una sola professional a les necessitats de vuit infants de pocs mesos d’edat? Digueu-nos quina és la fórmula per respectar-los a tots i no desatendre’n cap
Per observar-los cal poder fer-ho des d’un lloc de l’estança on no molestis, trobar on asseure’t sense estar al mig de l’espai de joc i de moviment, però suficientment a prop perquè ells et sentin present. Per observar, cal presència, voluntat, concentració i un ambient concret. Si no podem observar, no els podem conèixer i si no els podem conèixer, no els podem acompanyar correctament. Si l’adult va d’un lloc a l’altre de l’estança perquè la quantitat de demandes és tanta que pràcticament no pots parar-te a observar-los, està clar que alguna cosa no funciona. I no som les educadores, és la ràtio i els recursos.
¿Com pot donar resposta una sola professional a les necessitats de vuit infants que tenen uns pocs mesos d’edat? Quan un ha de menjar, l’altre necessita estar en braços per sentir-se segur, l’altre té son i ha de dormir (no s’adorm sol, n’està aprenent!) l’altre necessita que li canviem el bolquer, l’altre vol sentir-te a prop, l’altre porta una estona estirat jugant amb una tela, i l’altre que estava dormint des de fa mitja hora s’acaba de despertar i et reclama. Digueu-nos quina és la fórmula per respectar-los a tots i no desatendre’n cap. La qüestió és ¿fins a quin punt són ells els que s’han d’adaptar al que hi ha? Ho trobo realment injust.
Que no s’hi posi remei i ni tan sols sentir-nos escoltades, ens genera frustració, i això recau en la nostra salut. Tenim energia per parar un carro i si cal tirem de les reserves, però aquestes s’esgoten. Fa mal que ningú faci propostes reals, que ningú (dels qui mana, vull dir) ho posi sobre la taula, i digui “prou! Els nostres infants mereixen més qualitat!”, que ningú ens digui “teniu raó, cal fer més, ho millorarem”. Aquest 200% que donem, aquesta ràtio, els recursos, i aquest silenci general que hi ha al voltant d’aquestes demandes, fa difícil la nostra situació i provoca moltes baixes laborals (sovint per salut mental com ara estrès, ansietat, angoixa, depressió, contractures, etc.) que no s’haurien de produir. Això comporta equips canviants, perquè quan una no pot més n’hi posen una altra. Com si fóssim maquinària que se substitueix quan s’espatlla. Com si fóssim pegats, tapant forats per intentar que no es vegi allò que no funciona. Els infants, sobretot d’aquestes edats, necessiten estabilitat i tot això hi juga a la contra.
El més interessant, i jo diria que bastant espectacular, és que aconseguim que els infants estiguin bé i que puguin dur a terme el seu desenvolupament sota la nostra mirada, però ens hi juguem la salut, utilitzant la nostra força, la il·lusió i la confiança que tenim en què un bon projecte d’atenció i d’educació del 0-3 existeix, però que no és el que hi ha. Els infants mereixen més del que tenen ara mateix.
¿Què més cal perquè se’ls ofereixin aquests recursos que tant es necessiten?
