Quan parlem d’aquest desànim, correm el perill que es malinterpreti i se’l relacioni amb la falta de vocació, amb la mandra, amb l’acomodació i la resistència als canvis, entre d’altres. Parlar-ne obertament, ajuda a comprendre’l i a trobar-hi solucions. Més quan aquest desànim sol ser més propi dels docents que viuen la seva professió des del rigor, la implicació i la certesa del poder transformador de l’educació. Convençuda que els educadors hem de contagiar entusiasme, optimisme i bon humor, ens passa sovint que vivim situacions d’alt voltatge emocional que ens passen factura i ens fan sentir sobre passats.
En el nostre imaginari col·lectiu, quan pensem amb un bon docent ens ve al cap algú que coneix bé el que explica (preparació acadèmica), com ho explica (preparació didàctica), i la seva capacitat relacional que fa possible acompanyar el seu alumnat (preparació psicopedagògica). Tres vèrtexs imprescindibles que una gran majoria de nosaltres aspirem a assolir. Malgrat comptar amb aquest bagatge professional, a vegades, i més sovint del que ens agradaria, l’esforç abocat a l’institut ens retorna en forma de frustració i insatisfacció professional. Quan això passa, el pas cap al pla personal és molt ràpid i ens poden desencadenar crisis d’ansietat, angoixa o depressió, en darrer terme. Quan arribem aquí, entrem en el perillós món del burn out. Voldria analitzar en aquest article, algunes condicions susceptibles d’estressar la trajectòria professional docent:
Mai es treballa sol i a l’hora et pots sentir molt sol, dins l’institut. El professorat, quan és a l’aula, conviu amb una trentena d’alumnes. En aquestes hores passen moltes coses, en molt poc temps, moltes a la vegada, a les que cal donar solució ràpida, adient i educativa. No val qualsevol reacció que ens posi al nivell de l’adolescent. Com a adults ens cal mostrar respostes adultes. Allà dins hi ha moltes persones, però el docent està sol gestionant la complexitat que s’hi genera. Dins l’aula, la confrontació reiterada amb determinades actituds d’alumnat, que no milloren al llarg del curs, acaben portant a un fort desgast emocional al professional que viu un autèntic tràngol cada vegada que ha d’entrar en aquella aula.
Fora de l’aula, i mentre és al centre, es coordina amb diferents equips de treball. La docència és per definició una tasca d’equip. En ells, el docent sempre està prenent decisions que tenen transcendència sobre altres persones. Decisions que se’ns solapen en un mateix moment i que van des de qüestions molt concretes de funcionament, nivell micro, a les de nivell macro amb repercussions de més abast en el conjunt del sistema. Sovint es plantegen situacions complexes amb dilemes morals que ens confronten amb nosaltres mateixos i amb els companys. Estan en joc valors i creences nostres molt arrelades sobre l’educació i l’aprenentatge. Són molt vius dins els instituts, els dilemes que tenen a veure amb les formes de fer les classes, la manera d’agrupar els alumnes, la manera d’avaluar-los. Les posicions davant segons quins debats poden ser molt polaritzades. Aquest fet genera a la llarga, també molta inquietud i sentiment de solitud sobretot quan els punts de vista d’un, no són els d’un grup dominant amb el que s’ha de conviure cada dia.
Un altre factor característic que acaba essent condició de la docència és la lluita titànica contra el temps. Donar cabuda a la preparació de les classes més la gestió de la tutoria o de les coordinacions diverses és molt complex. Al llarg d’una jornada laboral, les hores d’un docent estan destinades en un vuitanta per cent a l’activitat lectiva. Per a què una hora de classe funcioni bé, se’n necessiten dues de preparació. Cal tenir en compte que dins l’aula tenim una diversitat important d’alumnat al que cal fer adaptacions a mida i preparar-ne la documentació requerida. Cal tenir al dia les programacions de la matèria en les que hem de plasmar què, com, quan i per a què, fem el que fem d’una determinada matèria. Amb el vint per cent restant del temps, cal atendre a les famílies, fer l’acompanyament individual a l’alumnat de la tutoria, fer gestions i trucades de tota mena a serveis externs amb els qui ens hem de coordinar, preparar sortides i colònies, gestionar la urgència que apareix dia sí i dia també, i cal omplir molts papers. Cada dia més burocràcia. Molta d’ella dirigida a les estructures que ens governen i que tenen nul·la incidència en la tasca docent. I ara li hem de sumar la gestió de la pandèmia. Si en arribar en aquestes línies us sentiu estressats de llegir-me, és que he aconseguit descriure de manera prou aproximada la nostra rutina diària. No em sembla just que la nostra autoestima professional es vegi erosionada per un desequilibri entre la tasca encomanada i el temps corresponent per fer-la. En aquesta disjuntiva, he vist grans docents cremar-se.
No em sembla just que la nostra autoestima professional es vegi erosionada per un desequilibri entre la tasca encomanada i el temps corresponent per fer-la
Un aspecte que afegeix càrrega en temps però absolutament imprescindible, és la formació docent. Per mantenir la nostra qualitat com a ensenyants, hem de qüestionar contínuament la nostra pràctica a l’aula, aprendre formes de treballar noves que segueixin estimulant les ganes d’aprendre de l’alumnat. Un alumnat que no és un ens estàtic sinó persones fruit d’un context que varia de manera constant. Formar-nos és un requisit i una obligació per exercir. Però la formació ha d’estar orientada a un per a què, a un projecte educatiu que marqui les línies de treball principal del centre. Així formar-se pren sentit. Massa sovint és una voluntat personal desarrelada d’una visió de conjunt i d’un propòsit comú que li doni coherència. Quan això és així, la formació es viu com una càrrega, es deixa de fer i res és pitjor en la docència que l’estancament i la rutina del sempre s’ha fet així. Transformar-nos per millorar és una màxima imprescindible a la que cap centre hauria de renunciar.
Derivat d’aquesta multiplicitat de tasques a les que m’he referit, hi ha un altre factor estressant en la vida del docent. És la multiplicitat de rols que ha d’exercir en diferents moments d’un curs acadèmic. Es viuen situacions que requereixen un domini de destreses pròpies d’altres professions. Principalment les relacionades amb la psicologia, la infermeria, el treball social i la mediació, a vegades fem de policia i de jutges! I no en som. I sovint ens ho hem de recordar i ho hem de recordar. El buit que hi ha en moltes de les situacions que es generen i entren a la vida del centre, ens veiem forçats a fer-hi front però no ens tocaria. Tot el que es deriva del consum de tòxics, dels conflictes deguts a un mal ús de les xarxes socials dels adolescents, ens toca gestionar-les sense eines ni domini. Aquí hi deixem moltes energies i molt de temps. És evident que no totes aquestes figures professionals haurien de ser al centre però algunes sí: un psicòleg, un infermer i un treballador social podrien formar un equip de suport que no pararia de treballar en un centre de secundària gran.
Quan arriba el desànim, el pitjor que podem fer és aïllar-nos i pensar que si ho expressem, ens jutjaran per la nostra vulnerabilitat
Quan en algun moment de la nostra professió ens embarga aquest desànim, molt probablement estiguem vivint algunes o totes aquestes condicions a la vegada. Quan s’hi arriba, el pitjor que podem fer és aïllar-nos i pensar que si ho expressem, ens jutjaran per la nostra vulnerabilitat. El pitjor que podem fer és magnificar la percepció que no som prou eficaços ni prou aptes. La nostra professió necessita espai i temps per poder compartir les experiències d’impacte que vivim, necessitem espais de supervisió que ens serveixin per analitzar les situacions i sentir que en compartir-ho, estem acompanyats i guanyem estratègies que ens permetran viure amb més serenor el nostre dia a dia. Recuperar l’estat d’ànim òptim que ens permet gaudir de la nostra professió, requereix tornar a reconnectar amb el veritable sentit transformador de la paraula educar i saber que en això no estem sols.
