Cheikhou Oumar Baldé ha estat coprotagonista dels dos actes que aquest any han organitzat les escoles de noves oportunitats. A l’abril va presentar la 5a trobada de la xarxa espanyola d’escoles de segona oportunitat, que va tenir lloc a L’Hospitalet, i fa unes setmanes va repetir en un acte al Caixaforum, en el qual es va presentar un estudi sobre el model educatiu d’aquest tipus de centres. En tots dos casos, va brillar per la seva simpatia i desimboltura, i pel seu català més que correcte –sobretot quan saps que l’ha après d’oïda–. Es veu clar que a Cheikhou l’escenari li encanta, és actor i cantant aficionat, però la major part del temps el passa a la sala del restaurant El Repartidor, de L’Hospitalet, on gestiona reserves, atén els clients i organitza el servei. I on té lloc aquesta entrevista.
“Tenia 17 anys quan el 2015 vaig arribar a Granollers, a casa d’un tiet. M’hi van enviar els meus pares perquè sóc asmàtic i a Dakar el metge ens va dir que si continuava tenint crisis d’asma un dia podia ser que no ho superés”, comenta Cheikhou. Ell és el gran de quatre germans, un dels quals va morir de petit al seu poble natal, Fouladou, a prop de Kolda, al sud del Senegal. Ell i la seva família pertanyen al poble fula (o peul), i això és el que parlen a casa perquè el seu avi no va voler que el seu fill aprengués francès, la llengua de l’invasor. Quan Cheikou tenia 9 anys la família es va traslladar als afores de Dakar, i el pare, que fins aleshores s’havia guanyat la vida com a cuiner, va passar a fer-ho com a mestre d’Alcorà. Però no van sortir de la misèria. “De petit em mirava la meva mare i em deia que un dia jo li canviaria la vida”, explica Cheikhou.
“Vaig provar la manta, però em feia por que m’agafessin”
Van arribar, o es van intensificar, els atacs d’asma i la seva mare es va vendre un terreny familiar per comprar el passatge d’avió que el va dur a Europa. Perquè Cheikou no va arribar en pastera ni totalment sol. A Granollers l’esperava el seu oncle, el germà de la seva mare. El problema és que quan només feia sis mesos de la seva arribada l’oncle i la seva família van haver de tornar a Senegal. I Cheikou va haver de deixar la casa i va marxar a Barcelona, a buscar-se la vida, i durant força setmanes va dormir al carrer o, amb sort, a la casa d’un amic.
“Tot això la meva família no ho sabia, jo els mentia i els deia que m’anava bé, però no era cert –recorda–. Els senegalesos preferim fer top manta o la ferralla que demanar pel carrer o robar. Jo ho vaig provar, però em feia por que m’agafessin i m’expulsessin, i tenia molt clar que volia estudiar i aprendre una professió. Hi ha molta gent en aquesta situació o pitjor. Veia companys que feia 10 o 20 anys que vivien aquí i encara no parlaven ni català ni castellà ni tenien papers”.
Va anar a Càritas, i es va trobar amb la paradoxal situació que no el podien atendre perquè encara era menor, i li van aconsellar que anés als Mossos per accedir a un centre de menors. Però quan ho va fer la policia no es va creure que fos menor d’edat malgrat que ho digués el seu passaport, i va engegar un procés d’expulsió que de poc no l’envia de tornada a la terra dels baobabs. A Càritas també el van adreçar a la Fundació Obinso, on la sort li va començar a canviar, perquè primer li van proporcionar un allotjament compartit a L’Hospitalet, i més tard, veient que era un jove responsable amb ganes d’estudiar, el van adreçar a l’escola de noves oportunitats El Llindar.
Des de la seva entrada a Catalunya (setembre 2015) a l’arribada al Llindar (setembre 2016) havia passat un any, aleshores encara no parlava bé ni català ni castellà, i pensava que no l’agafarien, ja que hi havia més de 100 aspirants i només 30 i poques places. Però va entrar. D’aquell primer any recorda la por constant i el fet de pensar molts cops que és absurd arriscar la vida per venir aquí.
“No tenir papers és un esclavatge legal”
Cheikhou és el paradigma del perquè en aquestes escoles cada cop més s’imposa el qualificatiu de “nova” al de “segona” oportunitat, ja que hi ha persones que mai no van tenir una primera. Al Llindar va fer primer un PFI d’auxiliar d’hoteleria, que com la major part d’aquests programes era només d’un any, i més o menys coincidint amb això va arribar la seva no expulsió, ja que amb nova documentació enviada per la seva família va poder acreditar davant del jutge que el passaport no mentia. Després va passar al que s’anomena fase o nivell 2, un itinerari que conclou amb un certificat de professionalitat oficial, però pel qual cal fer pràctiques en una empresa. I el problema de Cheikhou era que no les podia fer perquè no tenia papers, i va topar amb l’esperpèntic bucle de les polítiques d’estrangeria: “Sense permís de residència no pots treballar, em deien, i jo preguntava com puc aconseguir papers? Treballant!”.
“No tenir papers és un esclavatge legal, no pots viatjar ni estudiar ni treballar, no pots fer res ni anar enlloc”, considera Cheikhou. Al Llindar el van ajudar a tramitar el permís de residència mentre feia les pràctiques amb ells i iniciava, el curs següent, la fase 3 de la seva formació. Finalment, fa un any va obtenir el permís. “A casa meva van fer una festa quan els vaig dir que ja tenia papers, no et pots ni imaginar el que significa. És com estar a la presó i que et diguin que ja ets lliure”, comenta.
Les classes del Llindar les ha estat compaginant amb altres estudis on ha pogut abocar tot el seu vessant creatiu, i als quals va arribar gràcies als bons consells de Càritas i Obinso. A l’Escola d’Actors de Barcelona hi va estar assistint durant més de tres anys completament becat, i al centre Xamfrà del Raval encara hi va a cantar un cop per setmana. El que més recorda del seu pas per l’escola d’actors va ser l’obra Llull a la Ciutat Nova, que es va representar l’octubre de 2016 a la sala Tallers del TNC. Cheikhou hi tenia un paper… òbviament quan encara no tenia papers.
“A Europa la família no està prou valorada”
I no només això, perquè després d’aquests papers van venir uns altres tant o més importants. La bona feina feta durant les pràctiques al restaurant Tragaluz va motivar que els responsables del Llindar li oferissin un contracte laboral per treballar a l’escola-restaurant El Repartidor, oberta fa uns anys a l’edifici històric de Correus de L’Hospitalet i en el qual es formen una setantena de joves. Als matins, Cheikhou tutoritza els alumnes que serveixen les taules, i és el responsable de la sala els dijous i divendres al vespre, on encara algun proveïdor o client no es creu que sigui l’encarregat. “Clar que hi ha racisme –opina Cheikhou–, les persones et miren i es pensen que ja saben qui ets, veus dones que es posen la bossa al davant quan t’hi apropes, o el vigilant de seguretat del metro et demana el bitllet, la qual cosa no és la seva feina i no fa amb cap blanc”, diu.
També troba moltes diferències culturals, per exemple amb els seus companys del Llindar: “Jo mai m’atreviria a dir-li a un professor que diu una mentida, i menys cridar-li, jo sé que he de tenir paciència sempre, i que si contesto malament a les persones no em contractaran”. O amb la relació entre pares i fills: “Tinc la sensació que a Europa la família no està prou valorada, ho penso sobretot quan veig la falta de respecte amb la qual alguns joves contesten als seus pares, a l’Àfrica això és impensable”, afegeix.
En tot aquest temps, no ha tornat al seu país, i ara per fi comença a veure la possibilitat de fer-ho, si tot va bé l’estiu de l’any vinent. “No vaig venir a Europa per instal·lar-m’hi, tot el que jo he après tinc l’obligació de tornar-ho a la meva terra, compartir la meva experiència, perquè hi ha gent que necessita ajuda. El meu somni és obrir un Llindar i un restaurant al Senegal i donar feina a moltes persones”, assegura.
