Cap a 1912, José Ortega y Gasset va escriure que “el determinisme condueix a una existència quietista. Afluixa les ànimes. Buida la societat d’heroisme”. El fragment procedeix d’un manuscrit que no va ser editat fins a 2014, després d’una versió actualitzada de Meditaciones del Qujote (1914), que va ser el primer llibre de l’autor per a l’editorial Alianza. Per tant, va quedar semienterrat gairebé cent anys i, el fet de poder-hi tornar, m’ha suscitat una reguera de reflexions sobre la situació actual de la deseducació al nostre país.
És més, les paraules d’Ortega potser m’han aportat la clau del problema, l’arrel comuna a totes les problemàtiques trenades que no deixen que s’afluixin les ansietats que tenallen tant les famílies com els docents i, fins i tot, bona part del nostre alumnat. No és la primera vegada que escric que aquesta situació actual de provisionalitat eterna em recorda l’ambient de 1890, moment en què estaven de moda les idees-acció, i moment també en el qual s’anaven obrint pas l’irracionalisme i el pragmatisme com a alternatives al desert espiritual heretat del positivisme.
L’esgotament evident de les propostes oficials, basades en tsunamis de burocràcia invasiva en els quals ja ningú creu, ha de retrotreure’ns als períodes en què estava tot per fer, o bé perquè l’escolàstica havia esgotat tot el seu crèdit (1700), o bé perquè l’Estat liberal havia mostrat ja totes les seves limitacions i timideses (1900). El desinterès podria estar en la base de l’explicació de molts dels fenòmens que observem a les aules cada dia. Desinterès derivat de la seguretat factual amb què ens envolta la societat en una sort de retorn al determinisme cognitiu i social.
Expliquem-nos. Si l’alumnat ordinari sap perfectament quina nota traurà amb el mínim esforç possible; si l’alumnat diagnosticat sap en quina etiqueta refugiar-se per exigir un determinat tracte, que ha de ser uniforme i només pot ser un; si la vida ja no pot oferir topades, ni alternatives, ni aventures; si a la joventut li ordenem no sols el que ha de veure i escoltar, sinó també com s’ha de vestir o què és el que ha de sentir i quan; si cap docent creu ja amb sinceritat que la situació educativa pugui canviar; si són tan desesperadament idèntiques les receptes promogudes des del poder per negar les dificultats i construir un simulacre de progrés; si la vida educativa s’ha convertit en una successió de simulacres, simulacres estàtics d’ensenyament i simulacres igualment estàtics d’aprenentatge; si ja hem decretat com funcionen els cervells de tots els éssers humans, a través de quines etiquetes i teoremes sofístics; si cada estudiant ha de fingir que aprèn i cada docent ha de fingir que ensenya; si successives injeccions de burocràcia no aconsegueixen altra cosa que registrar i emmotllar cada pas, cada gest i cada activitat de classe; si ja s’imposa no sols el que s’ha d’estudiar sinó també quins han de ser l’avaluació i el resultat final, en un context en què els docents han de declarar quants dels seus alumnes suspendran en previsió, abans que comencin els cursos, és a dir, abans fins i tot de conèixer al seu alumnat; si tot ha de ser registrat abans i després de la seva realització en la realitat; si cada alumne sap ja quin és el paper que li correspon a la societat; si l’objectiu polític és aconseguir la menor quantitat de queixes amb la menor quantitat possible de diners públics, com generarem dinamisme, coneixement o flexibilitat?
A la hipernormativitat només podrà succeir-li el caos estàtic actual.
L’única cosa que estem fent és afermar un sentit rígid i rutinari de l’existència, reflectit en el nostre sistema educatiu i en la nostra vida mateixa. Quan tenia vint-i-tres anys, un dia vaig anar a obrir-me un pla d’estalvi. Recordo que el director de la sucursal em va mirar de baix a dalt, i després va dir: “Ben fet, així amb trenta anys converteixes aquest capital en un pla de llar i als quaranta et compres un pis”. El senyor ignorava que jo ja feia uns sis mesos que vivia de lloguer, i segurament també ignorava que avui, que tinc exactament quaranta anys, a la seva entitat bancària se l’hauria emportat el vent.
Actualment, hem monetitzat fins el futur. El 2002 escrivia Marina Garcés que “la novetat és que se’ns ha tornat impossible pensar i viure en relació a un altre món”.
El quietisme del qual parlava Ortega s’aprecia clarament si un observa en què es basa el temps mercantilitzat d’oci que empra la classe adulta: comprar coses amb el telèfon o el portàtil des del sofà de casa (una imatge, d’altra banda, que patrocina la publicitat a l’ús), veure vídeos o sèries i xatejar des de la més total immobilitat cíclica. Amb un complet desinterès de la comunitat al voltant.
D’alguna manera hem tornat al món barroc de les actuacions de Calderón, als panells socials que s’anunciaven en vers a través d’obres com El gran teatro del mundo. Tothom sap què s’espera de cadascun, i apartar-se del guió és pecat. No es pot dubtar de les instruccions emanades des de les corporacions supranacionals o des de les multinacionals que ens gestionen. Ja hem integrat que el nostre poder d’acció sobre la política general no existeix. Ja hem integrat com de bé hem de portar-nos amb els nostres pares patris. Cada usuari pot criticar les normes, per això estan els confessionaris instal·lats a les xarxes, però no dubtar de la seva legitimitat a l’hora de modelar-nos la vida. Convertim les nostres escoles en xarxes socials i ningú es pregunta si això forma part d’un objectiu específicament pedagògic. Preguntar pels resultats o els objectius dels receptaris arribats des dels nostres nous oracles no és quelcom que estigui previst en aquesta manera totalment determinista d’entendre la deseducació.
A l’escola no hi estem anant per emancipar-nos i ser conscients de quin paper se’ns ha reservat en la gran comèdia social
I això passa perquè l’objectiu de la nostra política no és garantir una educació de qualitat, sinó generar el menor nombre possible de queixes i reclamacions. Fa uns mesos pensava que estàvem confonent pedagogia amb màrqueting, però el text d’Ortega m’ha obert els ulls: el que confonem expressament en l’actualitat és la pedagogia amb la garantia jurídica.
Per això s’obren expedients a professors díscols o autònoms, per això es persegueixen les pràctiques eficaces o desburocratitzades, espontànies o culturals. Per això es demonitzen la improvisació i la creació. Per això s’extirpen les filosofies, les literatures i les tecnologies. Convé que ningú no sàpiga res, convé també que ningú no sàpiga fer absolutament res. Naturalment, el grau d’autenticitat que aconsegueixin les vides dels nostres joves dependrà de la seva capacitat per buscar bretxes i sortir-se dels nostres guions grollerament mercantilitzats.
El sistema educatiu no ha de ser percebut com a tal, no ha de servir perquè ens posem a pensar, i molt menys perquè ens posem a crear: el seu objectiu és un altre, és el quietisme: fer pensar l’alumnat i els seus familiars que continuen en el sofà, realitzant compres o triant vídeos, i ja que aquest ideal domèstic quietista no pot existir perquè continuem (maledicció!) en una cultura de la remuneració pel treball, tota la joventut en massa ha de ser concentrada cada matí en centres d’oci i entreteniment que s’autoavergonyeixin cada vegada més de posseir preocupacions acadèmiques, científiques, humanístiques o socials.
A l’escola no hi estem anant per emancipar-nos i ser conscients de quin paper se’ns ha reservat en la gran comèdia social. Acabarà estant prohibit parlar de classes socials, d’estaments o de condicions laborals a classe. Acabarà estant prohibit fins i tot parlar de la realitat, perquè aquesta és problemàtica, imprevisible, invendible, com està començant a estar judicialitzada la mort o la sexualitat. Ningú explicarà res perquè les paraules poden ofendre, despertar, bressolar, agitar, induir a un moviment inoportú. No cal estudiar economia, cal emprendre costi el que costi, sense reflexió, sense preguntar-nos pels orígens dels capitals acumulats, sense preguntar-nos pels desnivells econòmics d’origen o de com dimonis ens aprovaran un crèdit si no tenim nòmina.
Tota l’operativitat infraacadèmica s’haurà traslladat ja a xarxes i videojocs d’interacció mútua. La delegació i l’enviament de tot a la tercera realitat minimitzada del món digital és la resposta que proposa el nostre sistema, trufat de desinterès. Els problemes dels votants són un enuig per a la classe política. L’ansietat d’un alumnat òbviament estafat és un enuig per a les institucions educatives. La precarietat dels docents, un altre enfadós problema que tant de bo no fos aquí. Per tots aquests problemes: ignorància, analfabetisme funcional, identitats agressives, masclisme, ansietat, té la nostra societat una resposta idèntica: enviar tot això allà, allà on ningú miri, on ningú pugui trobar res en un oceà de dades, nedant en la insignificància.
Que ningú s’aparti ni mitja casella del seu lloc. Si neixes miserable, no canviïs ni de carrer: no t’esforcis, ja et donarem pal·liatius, ja t’ensenyarem a gestionar la teva frustració i el teu odi. Ja t’ensenyarem a aplaudir als teus explotadors. I no obstant això, ¿com evitar que es desinteressin docents obligats a desenvolupar els continguts amb els quals seran substituïts, docents prescindibles, tots idèntics entre si, totalment intercanviables? ¿Com evitar el seu desinterès quan porten assistint cinc anys al mateix curs de formació, amb diferent títol, quan llegeixen els mateixos titulars acusatoris cada matí, quan han d’emplenar cada hora de cada dia de cada curs idèntics formularis grotescos? ¿Com evitar que es desinteressin alumnes que assisteixen cada dia i cada d’una de les seves hores lectives a idèntics ritus, a idèntiques banalitats, amb idèntics continguts i procediments? Per això acabo sempre preferint anar a parar a 1r d’ESO, entre alumnat encara vivaç i espontani, lliure d’ansietat burocràtica i lliure de sobre-estimulació apocalíptica.
Per no tenir, aquest jovent no té ni futur; li diem que mai no podrà deixar de formar-se perquè mai no podrà treballar
Per no tenir, aquest jovent no té ni futur, només sabem proporcionar-li apocalipsi, amenaces, moralines i exigències somrients. Li diem que mai no podrà deixar de formar-se, perquè mai no podrà treballar. Descansar serà un desafiament antisistema en la nova cultura generalitzada del rendiment. No proporcionem límits, però sí un sentit del rendiment totalment insuportable. Tothom ha de ser àngel o executiu, quan tothom el que està esperant és tornar al sofà per intentar posar la ment en blanc amb un altre bany d’informació sorollosa i conflictivitat irreal.
Que ningú es comuniqui. Que ningú pul·luli o llegeixi o perdi el temps fent coses rares com comentar un mite o reflexionar sobre un filosofema. La realitat ens importarà un pebrot. Un pebrot gairebé tan gran com el que li importa al sistema l’educació i el futur de la nostra joventut, que acaba de ser venut al pitjor postor.
