Cada primer de novembre moltes persones tenen costum d’anar als cementiris a posar flors i recordar persones qui ha mort. La pandèmia que estem passant ha provocat més morts de les esperades. Les diferents cultures han elaborat ritus o protocols per la crisi que representa quan hi ha una defunció, per ajudar a elaborar el dol que pateixen les persones estimades de la difunta. L’escola, com a part de la comunitat humana, també participa d’aquests fets.
Com es viu el dol a l’escola? A casa, a la societat, estem vivint d’esquenes a la realitat de la mort. Més ben dit, ens volen fer viure com si la mort no existís. Se’ns presenta com quelcom que cal amagar; la mort no està ben vista. De petit, a pagès, em trobava molt sovint animals que morien (o que els mataven). L’acabament de la vida era un element més que era present i s’acceptava amb normalitat. No era un succés feliç, era trist i dolorós, però es feia palès i no s’amagava. Els meus pares van morir a casa, a la masia. Ens vam poder acomiadar: tota la família va poder estar a prop seu fins al darrer moment. I no perquè fos a un poble. La mare de la meva dona també va morir a casa, a un pis barceloní i també ens en vam poder acomiadar i estar al seu costat mentre va viure. Les darreres hores, cap d’ells estava conscient però, malgrat la inconsciència, continuaven sentint i notaven qui estava a prop seu i en quin lloc estaven. Morir a un espai conegut i envoltat de persones estimades tranquil·litza la persona moribunda. Els seu pols està més normalitzat que el d’aquella que mor en un lloc desconegut i sense companyia.
L’organització social, per mor de la higiene com excusa, està portant-nos a morir a les clíniques o hospitals, envoltats de persones amb molt bona intenció però que no són les que voldríem que ens acompanyessin als darrers moments. S’hauria de facilitar més la presència d’acompanyants els darrers moments de vida de qui mor en un centre hospitalari; flexibilitzar horaris, adequar espais, fins i tot preveure que hi ha qui necessita la presència de la família àmplia per acomiadar el seus difunts.
Darrerament hem viscut o hem tingut notícia de les morts a les residències a causa de la covid19. Persones que han mort soles, sense poder acomiadar-se dels familiars o amics. I qui les estimava (i estima), com ho ha viscut? Els costarà més elaborar el necessari dol. És molt important poder acomiadar-se de la persona estimada per elaborar el dol de manera més saludable, sense traumes afegits. Per això, com dèiem, es fan rituals o altra mena d’actes per acomiadar-se.
La mort a casa afavoreix l’elaboració del dol; ajuda a familiars i amics a recordar a la persona estimada, a pensar en els bon moments passats amb ella. Les maneres de viure el dol poden ser diferents; no totes les cultures l’expressen igual, els costums canvien. Avui dia s’incineren cadàvers, es guarden les cendres en una urna o es llencen al mar o a la muntanya (pràctica no legal), es donen òrgans per a transplantaments; o el cos sencer a facultats de medicina per les investigacions dels estudiants. No saber on està el cos de la persona estimada que ha mort pot dificultar l’elaboració del dol. Potser no cal anar sovint al cementiri o l’1 de novembre, però és bo saber on estar enterrat el pare o la mare…
La societat actual ens recomana distraccions o medicaments per superar el dolor, per fer front a les ansietats o depressions. Amb la pandèmia han augmentat molt les situacions d’angoixa i conseqüentment el consum de pastilles per compensar-les, per poder dormir, per passar els dols. Viure les situacions angoixants són una part de la vida, són moments que cal viure’ls conscientment. Malgrat les distraccions o la medicació poden tranquil·litzar-nos momentàniament, el dolor o l’angoixa no desapareixen, es queden dins nostre i sortiran d’una manera o altra. Les emocions són un element bàsic de la nostra existència, no tenir-les en compte pot afectar la salut física o mental. Se’ns vol fer creure que els aspectes desagradables com menys s’hi pensi millor. Percepció que no és certa: no parlar-ne perquè és un fet trist que provoca dolor no vol dir que no existeixi.
L’escola hauria d’ajudar a conviure amb la mort: és un fet lligat a la nostra existència. No podem ser còmplices de la tendència que ens diu que cal oblidar de seguida, que cal pensar en altres coses, que cal passar pàgina per seguir vivint, per poder ser més eficaços i no perdre el ritme de la nostra vida. Parlar-ne ens permet a adults i infants expressar les emocions, sentir que estem patint, que estem tristos. A més, si no ho expliquem les criatures petites poden imaginar allò que no és, poden pensar quelcom més greu, poden sentir-se culpables de la mort del seu familiar.
L’escola hauria d’ajudar a conviure amb la mort: és un fet lligat a la nostra existència. Si no ho expliquem les criatures poden imaginar allò que no és i sentir-se culpables de la pèrdua d’un familiar
Ve a tomb unes frases sobre els suïcidis. No és cert que pensar i parlar del suïcidi pot animar a fer-ho. És bo parlar-ne amb qui està deprimit i ho manifesta de paraula o amb actes d’autolesions. L’ajudarà a repensar la seva vivència i potser a evitar que ho dugui a terme. És important i saludable expressar i comunicar a altres persones allò que ens passa, sigui agradable o no. El pacte, no escrit, per no informar ens amaga que és la primera causa de mort prematura entre els joves a Catalunya[1]. Informar i sensibilitzar ajuda a la prevenció, com passa amb les drogues. Atrevir-nos a parlar-ne ens pot ajudar a ser conscients de la nostra responsabilitat; potser les crisis personals i socials que ens envolten tenen a veure amb l’increment del nombre de suïcidis.
Al centre escolar hem d’ajudar a visualitzar la mort, amb tots els seus aspectes; hem d’ajudar l’alumnat a entendre el seu sentit i, si és el cas, a elaborar el dol per la persona estimada. La reacció d’infants i adolescents plorant i negant-se a acceptar la realitat en un primer moment és una reacció sana. Si és possible, però, cal preparar infants o adolescents abans de donar la notícia, sobre tot si es tracta d’una mort sobtada. No totes les cultures ho viuen de la mateixa manera. He pogut compartir com els gitanos tenen presents els seus avantpassats ja morts, com guarden el dol durant un cert temps, uns quants mesos, com respecten la memòria dels seus difunts. I si coneixem altres cultures d’altres països veurem diferents comportaments per afrontar un fet inevitable i dolorós.
Quan es produeix alguna mort al centre escolar o en una activitat organitzada s’activen mecanismes per ajudar a elaborar el dol a companys i companyes, per acompanyar-los en uns moments especialment dolorosos. I per ajudar a mestres i professorat a entomar les situacions d’angoixa que es viuen. Quan la mort no es produeix tan a prop però afecta a una persona de la comunitat escolar també seria convenient activar algun protocol.
Per acabar, un recordatori a companys i companyes un xic oblidats: els docents que treballen en una aula hospitalària. És important acompanyar l’alumnat malalt, amb malaltia llarga o greu. A aquestes edats l’escola ocupa un espai preeminent en la vida de l’infant o adolescent. La presència del món escolar a l’hospital, la presència d’una mestra que faci el paper de la tutoria que tenia al seu centre és molt convenient. L’ajudarà a afrontar la malaltia i superar-la si és el cas. Les malalties, encara que siguin un mal lleig, tampoc no és bo amagar-les; és bo acompanyar-les; és bo fer costat a qui les pateix. L’acompanyament pot arribar fins i tot a la mort. També hi ha criatures que moren després d’una llarga malaltia (l’eufemisme que es fa servir per als càncers). Si el món escolar és una part significativa de la vida; ha de ser-hi present fins al final.
[1] https://www.ccma.cat/catradio/adolescents-xl/el-suicidi-primera-causa-de-mort-juvenil-no-natural-a-catalunya/noticia/3095859/
