Un bon exemple d’aquesta lluita transformadora d’enderrocament d’estructures n’és la revolta del Maig francès o Maig del 68 que sota eslògans com “imaginació al poder”, “nosaltres som el poder”; “fes l’amor i no la guerra”; “siguem realistes, demanem l’impossible”; “prohibit prohibir”, “un pensament que s’estanca és un pensament que s’està podrint”, mobilitzaren la revolta en el món estudiantil que ràpidament s’estengué en tots els àmbits socials, des del món obrer i sindicalista al cultural i al educatiu. Si bé a la llarga tingué un èxit relatiu i, per tant, un cert fracàs, la realitat és que afectà profundament a França generant una profunda crisi política que obligà a convocar eleccions avançades i amb gran incidència arreu del món. Tot plegat serví per canviar paradigmes vitals. La joventut prenia consciència del seu poder situant-se com a un important subjecte històric amb els seus drets i necessitats. El dret sobre el propi cos prengué força amb les conseqüents derivacions a drets com: amor lliure, divorci, avortament, eutanàsia, drets de la dona i el naixement de col·lectius feministes, factors tots ells causants del progressiu enderrocament de les estructures patriarcals imperants.
L’antiautoritarisme implícit en els fonaments de la lluita incidí fortament en fer canviar una educació fonamentada en el memorisme i la passivitat per una pedagògica alliberadora, desvetllant-se un gran impuls per fer presents metodologies actives i no segregadora de gèneres, una educació, en síntesi que tenia clar que “ensenyar no és transferir coneixements sinó crear les possibilitats per a la seva pròpia producció o construcció” (Freire).
La capacitat reactiva i de transformació en l’àmbit educatiu ha estat molt present a casa nostra on hi podem trobar moviments tan interessants com foren les autogestionades Converses Pedagògiques iniciades en el 1903 i que es varen fer en diferents poblacions gironines. Fou una dinàmica impulsada entre d’altres per mestres de perfil renovador com Silvestre Santaló, Miquel Santaló, Josep Dalmau Carles, Antoni Balmanya, Esteve Carles, Carme Auguet i un gran estol de mestres públics, aconseguint que aquest model s’implementés en diversos indrets del principat. També les Escoles d’Estiu introduïdes per Eladi Homs al 1914 amb una irregular convocatòria degut a les polítiques de les dictadures que assolaren el país, però que es recuperà en el 1966 gràcies a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Durant la dictadura franquista sorgeixen diversos grups comarcals i, a les comarques gironines, organitzats sota el paraigua nominal, primer de la Coordinadora, desprès convertida en Moviment de Mestres per una Escola de Catalunya, els quals a la llarga acabaran integrats en el que avui és la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica.
Aquest i altres moviments educatius sorgits a les terres catalanes tenen com a objectiu la millora professional i per tant ser impuls d’innovació educativa. Un cas una mica diferent és l’acció desenvolupada des del 1993 per l’Associació Mestres 68, creada amb motiu del 25è aniversari de la seva titulació a la Normal de Girona. L’objectiu que es proposaren era, a més de ser un estímul innovador per als seus integrants, el de donar a conèixer a través de la creació del Premi Mestres 68, l’existència de la innovació educativa que es portava a terme per les comarques gironines i, al mateix temps, potenciar el prestigi i la valoració social del mestre. El grup promotor tingué clar que si bé era molt important el retrobament per recordar moments viscuts i retrobar afectes i amistats, calia a més, que l’energia nascuda dins el grup i les conviccions educatives i polítiques que s’havien anat consolidant servissin amb aquests gest, el que Eduardo Galeano marca com a essència del canvi quan diu “molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites pot canviar el món”. Es tractava d’impulsar una eina que servís per mostrar la importància de la tasca educativa imprescindible per a la transformació social tal com defineix Paulo Freire: “L’educació no canvia el món però sí canvia les persones que canviaran el món”.
És arribada l’hora de fer un traspàs generacional, tasca sempre complicada i feixuga però que cal fer per preservar aquest llegat històric dins la nostra història pedagògica
Posar en marxa el premi al ser una dinàmica sorgida des de la base sense suports externs era un gran repte, una utopia molt lloable i interessant i per la qual bé es mereixia posar l’esforç que calgués per tal de poder assolir l’objectiu tal com es pregunta i respon Galeano al definir la utopia: “La utopia està allà a l’horitzó i quan. camines dos passos cap a ella, se n’allunya deu. Per tant per què serveix la utopia? Per això, per caminar”. El premi ha caminat i avui després de 28 anys de la seva creació es compten 25 lliuraments i tres anys sense convocatòria (un el 1998 i dos a causa del covid). S’han guardonat 25 persones amb el premi personal; 23 premis institucionals, 8 premis nacionals i 9 premis internacionals, a més 23 mencions honorífiques a títol pòstum. Totes elles persones i institucions amb un gran recorregut innovador en el món educatiu. Els guardonats en l’acte de lliurament reben un document acreditatiu i una escultura creada i personalitzada per a cada cas. Un altre objectiu summament important era el de que a través del premi quedés constància històrica dins la pedagogia catalana d’aquestes persones i entitats guardonades motiu pel qual s’edita la seva biografia dins la col·lecció Biografies Mestres 68.
I perquè posar el 68? La titulació com a mestres tenia lloc just en el mateix moment que Europa vivia l’esclat del maig 68 francès, símbol de la lluita i la revolta social contra una societat capitalista i patriarcal. El maig 68 feia descobrir i portava a la pràctica el compromís i l’acció com a base del canvi tal com diu Freire “no és en la resignació on ens afirmem sinó en la revolta davant les injustícies”. Els fets que desencadenaren foren la prova evident d’una confrontació social entre visions socialment oposades i en la que com diu Galeano “el món es divideix entre indignes i indignats i ja sap cadascú de quin costat vol o pot estar”.
Aquest marc de transformació i canvi que representà el maig 68 fou el marc que determinà l’objectiu del premi i, per tant, el que en determinà el seu nom per deixar clar i indicar que es tractava de reconèixer aquelles persones o col·lectius que havien fet de l’educació un camí de revolta i inconformisme tot intentant transformar l’educació i, conseqüentment, participar en el canvi social. Es tractava doncs de guardonar i fer un reconeixement públic a persones, entitats o col·lectius que amb el seu quefer diari arrelat en l’honradesa, el compromís i en el seu inconformisme professional, els han dotat del prestigi moral que els fa model a imitar i que com bé diu Galeano “a la fi i cap som el que fem per canviar el que som” o el que Pere Casaldàliga descriu de la finalitat de cada persona amb “jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”.
Una mostra del valor, ressò i particulars característiques del Premi i dels seus objectius en són fefaent prova, la creació el 2001 dels Premis Catalunya d’Educació de la Generalitat de Catalunya i, el 2002 l’ampliació del Premi Marta Mata d’Educació amb els Guardons Marta Mata convocat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En ambdós casos responsables de dites institucions, conselleres i presidentes, havien estat presents en actes de lliurament en diverses convocatòries prenent exemple i plantejant objectius i procediments de convocatòria que són els mateixos i a imitació del Premi Mestres 68.
I ara què? Sempre resulta interessant i necessari no deixar perdre arrels construïdes pel que històricament representen, però l’Associació Mestres 68 creada i centrada en una promoció de mestres molt concreta, avui està ja a cinquanta tres anys d’aquell punt de sortida com a mestres i, evidentment, la roda del temps no perdona. Donat que l’objectiu segueix sent vàlid i necessari, i que per tant fora bo que el Premi pugui seguir actuant d’impuls per fer palesa la tasca innovadora que és present a les nostres comarques, és arribada l’hora de fer un traspàs generacional. Tasca sempre complicada i feixuga però que cal fer per preservar aquest llegat històric dins la nostra història pedagògica i que tal com diu Galeano ”per no ser muts, primer cal no ser sords”.
