Opinió

Covid i recursos: propòsits d’any nou

Continua el pervers negoci amb les vacunes. Als països que ho podem pagar es posen fins a tres dosis a adults i es comença a vacunar a infants, de moment una dosi. I es deixa sense vacunar a milions de persones que viuen on no poden pagar-les. Així apareixen més variants (ara tenim l’òmicron) i es podran posar més dosis de vacunes i augmentar el negoci de les indústries farmacèutiques i d’altres que se n’aprofiten. El poder que acumulen els propietaris d’aquestes indústries els permet controlar els governs. De manera que mantenen els drets exclusius de fabricació, veten que es fabriquin amb costos més baixos als països del tercer món i decideixen els preus de venda dels seus productes.

Un altre negoci el fan els antivacunes; augmenten les barbaritats que diuen per fidelitzar els seus seguidors: s’aprofiten de les desinformacions, les pors, les angúnies i les personalitats dèbils.

Enmig de totes aquestes contradiccions es parla de fer obligatòria la vacunació contra la covid19. De moment és imprescindible el passaport covid per algunes activitats. Hi ha protestes per no respectar els drets individuals. Fins on els drets individuals poden perjudicar els drets col·lectius a la salut i al benestar?

Tot aquest enrenou ens fa oblidar la mare dels ous, la causa primera del desgavell: la manca de recursos públics a la sanitat. No hem recuperat els d’abans de 2008 (quan les grans i primeres retallades) i han augmentat les necessitats: més població i més envellida.

Amb recursos suficients, amb el personal sanitari adequat hi hauria menys morts per covid i menys morts per altres malalties desateses pel bloqueig provocat per la pandèmia. Un altre argument per posar en qüestió els drets individuals que reclamen els negacionistes de les vacunes. És una fantasia pensar que a algun país es jutgi els responsables d’aquestes morts? Les persones del Fòrum Econòmic Mundial que es reuneixen periòdicament a Davos són les primeres responsables del que passa: els governants actuen com els seus majordoms.

La covid ha provocat i provoca pors i ressentiments vers altres persones. Com podem ajudar des de l’ensenyament? Parlem-ne

La insolidaritat de les farmacèutiques envers els països més vulnerables es projecta arreu i fomenta les insolidaritats i desigualtats que patim. Diria que la pandèmia no ha millorat les nostres societats. Potser en sortirem pitjor. Davant aquestes males pràctiques, davant aquesta insolidaritat pública, com educarem a les generacions joves? La covid ha provocat i provoca pors i ressentiments vers altres persones. Com podem ajudar des de l’ensenyament? Parlem-ne.

Ens trobem amb noves lleis d’educació, nous currículums, discussions sobre el 0-6, sobre la llengua… (la darrera sentència del 25% de castellà obligatori s’emmarca en l’ofensiva del PP, via jutges afins, contra els governs català i espanyol). Totes aquestes realitats problemàtiques ens fan oblidar la insuficiència de recursos que patim des de fa anys. Com en el camp sanitari, no s’han recuperat els de 2008. Ens distreuen mentre no els augmenten.  I la dura i crua realitat és que no desapareixen ni minven els centres gueto, que no disminueix l’exclusió dins i fora dels centres escolars; l’abandonament prematur és massa nombrós malgrat hagin millorat les xifres, es manté un nivell d’absentisme que hauria de preocupar…

Fa falta que les ràtios siguin realment més baixes. Fan falta més hores per coordinació, per formació, per poder fer supervisió dins l’horari laboral. Amb més hores per reflexionar, amb menys alumnat per aula es podria pal·liar l’abandonament prematur, es podria acompanyar aquells nois i noies que per diverses causes fan absentisme reiterat. L’ambient dins els centres seria més acollidor, més tranquil. Permetria organitzar millor els recursos i evitar grups segregats que trobem, encara avui, a escoles i instituts. Motivats, en part, per l’elevat nombre d’alumnat als grups classe. I també per un incorrecte tractament d’allò que se’n diu atenció a la diversitat.

Un augment de recursos que permetria ensenyar millor, donar valor a l’acompanyament tutorial, als aspectes educatius de l’ensenyament. A tenir en compte el que passa fora del centre escolar: informar de manera crítica de la situació de la sanitat, dels negocis que la fan malbé; fomentar la solidaritat, pensar en totes aquelles persones que no estan ateses adequadament; promoure activitats d’aprenentatge servei orientades en aquesta línia… i un llarg etcètera.

L’administració hauria de reduir dràsticament la càrrega de burocràcia que fa omplir als docents, que els fa perdre hores valuoses d’atenció als infants, de preparació de tasques, de calmar les tensions pròpies i alienes. Potser els primers dies de juliol molts docents estan omplint paperassa que poca gent es llegirà i no tenen temps per assistir a les escoles d’estiu, com es feia quan jo era jove.

Canviant només els currículums poca cosa millorarà. A més, s’hauria de tenir en compte que són massa llargs i farragosos i, si es complissin al peu de la lletra, no deixarien espai per les necessàries adaptacions a la realitat de cada centre.

La millora de les condicions de treball permetria, també, incidir en la formació del pensament crític de l’alumnat. Una consciència que ajudaria a fer front a les informacions errònies que s’escampen intencionadament, a les proclames populistes de les dretes, als intents de manipulació que promouen les persones i entitats antivacunes o negacionistes.

La millora de les condicions de treball dels docents permetria incidir en la formació del pensament crític de l’alumnat, i així fer front a la manipulació informativa dels antivacunes i negacionistes

Hem acabat un 2021 complicat a molts nivells. La crisi del sistema d’ensenyament, que ha fet més evident l’aparició de la pandèmia, ens hauria de fer repensar les pràctiques que frenen el bon funcionament d’escoles i instituts, que malmeten hores de feina de mestres i professorat.

S’han fet paleses unes quantes evidències que hem apuntat en altres escrits:

• La inversió en ensenyament ha de superar la que hi havia abans del 2008, el tristament famós any 1 de les retallades.
• Les tres xarxes escolars existents al país augmenten les desigualtats.
• El suposat dret a escollir centre per part de les famílies no permet una escola inclusiva i equitativa per a tothom.
• Les repeticions de curs, a més d’augmentar la despesa, són ineficaces i promouen més desigualtat.
• Les activitats extraescolars, els esplais, el món del lleure no estan a l’abast de totes les famílies.

Seria bo que els responsables de les diferents administracions, que hi tenen competències, se les apuntessin i les convertissin en propòsits per complir de debò al llarg del 2022 que hem encetat.

Bon any a tothom!