Entrevista

Ismael Palacín: «L’educació ha de ser radicalment gratuïta, qualsevol petit pagament és una barrera a l’equitat»

Ismael Palacín (Barcelona, 1971) fa pràcticament dotze anys que dirigeix la Fundació Bofill, durant els quals, afirma, ha vist com en educació s’ha passat de discutir sobre banalitats a un debat que s’ha obert i democratitzat i en el qual es parla del que realment s’ha de parlar. «Tenim el debat adequat, i ara hem d’aconseguir que es transformi en polítiques que es duguin a terme i arribin als centres», diu. Palacín defineix la Bofill com un laboratori d’idees que compta amb 30 treballadors i 2.000 col·laboradors. I considera que «el gran repte dels nostres anys és treballar la intersecció entre innovació i qualitat, per tant, desigualtats i equitat». Li encanta parlar d’educació… i és molt difícil tallar-lo. I ens avança que ben aviat presentaran un informe sobre concerts educatius.

Com li sembla que està gestionant el Departament d’Educació l’emergència sanitària?

No és un tema en el qual nosaltres hi entrem gaire, però en general diria que s’està fent un esforç per mantenir les escoles obertes malgrat totes les dificultats. Una resposta contrària hauria estat una actitud ultrapreventiva que afectaria el dret a l’educació. Hi havia la temptació de tancar perquè ningú ens critiqui, i no s’hi ha caigut. Crec que tothom està actuant amb molta responsabilitat i compromís, però és evident que els mestres i les escoles estan molt estressades, i això és un símptoma del que no hem fet en els darrers anys. Tenim sobreràtios, no tenim sistemes d’organització flexible a les escoles, i els models d’aprenentatge, quan es tornen digitals, són menys funcionals, perquè tot està pensat per un aprenentatge més transmissiu i més pautat.

Sí que han entrat en el desplegament del pla de digitalització de l’educació.

A Catalunya portàvem deu anys sense invertir res en cultura d’aprenentatge digital. Amb l’excusa de les retallades es va anul·lar l’1×1 i qualsevol política digital. I ara, quan s’ha intentat fer educació híbrida no només no ha servit per tothom, sinó que a més ha deixat una ressaca d’una certa tecnofòbia molt comprensible. Amb els alumnes i els mestres els ha quedat la idea que si l’educació digital ha de ser això no ho volem. I la feina del Departament serà com restaurar la confiança que la digitalització també pot ser una via d’oportunitats i no de despersonalització, desatenció i mecanicisme.

Imaginem-nos que vostè fos nomenat conseller. Per on començaria?

La nostra feina no és ni gestionar ni governar, i no ho faríem bé. És molt difícil ser conseller. La nostra feina és dir, no només a qui mana, sinó a tots els protagonistes de l’educació, que són les administracions, els polítics, els centres i els mestres, que si féssim les coses en funció del que diuen les dades i les anàlisis les prioritats serien aquestes, i que si decidíssim coses en funció del que realment és més efectiu el que prioritzaríem seri això. Després amb la política es fa el que es pot o es vol.

I llavors per on hauria de començar qui mana?

El que nosaltres diem és que el gran repte dels nostres anys és treballar la intersecció entre innovació i qualitat, per tant, desigualtats i equitat. Aquest és el gran repte. I això vol dir una sèrie de prioritats: un lideratge públic de la transformació educativa per fer que l’aprenentatge sigui rellevant; vol dir garantir que les activitats extraescolars, on hi ha el gran focus de desigualtat, es converteixin en política pública; vol dir que la funció social de l’escola, concretada en beques, en atenció preventiva, en capacitats familiars, i en certs barris i centres d’alta complexitat, és la prioritat a l’hora d’invertir; vol dir que passem a un sistema personalitzat i orientador i no tant a un sistema transmissor, molt més pensat per acompanyar processos d’aprenentatge i processos socials… vol dir tot aquest conjunt de mesures. Aquesta és l’agenda que vam treballar amb els partits polítics i que al final vam concretar en sis grans mesures: segregació escolar, suport educatiu en clau d’equitat, transformació educativa, absentisme i abandonament, garantia d’extraescolars i 0-3.

Però els sembla que els fan cas?

Et diria una cosa i el contrari, perquè ho veig així. Som molt optimistes si mirem els darrers deu anys. No ens n’adonem, però en deu anys el debat educatiu polític i públic en aquest país ha fet un gir espectacular, és a dir, coses que dèiem nosaltres fa 10 anys com qui predica en el desert i que ningú reconeixia, com el tema de la segregació o que hi hagués un lideratge públic de la transformació educativa, i que això fos política pública i no una cosa només d’uns mestres motivats, o el tema de l’escola inclusiva… És a dir, en 10 anys ha canviat la conversa, s’ha elevat i s’ha tornat molt seriosa. Estem discutint d’allò que és correcte discutir, i això és un abans i un després; ara bé, això no vol dir que s’hagi transformat en mesures ni que sapiguem com fer-ho.

Deu anys no són massa?

Per nosaltres 10 anys són molts, perquè som impacients, però segurament fa deu anys hagués firmat estar on estem ara. És cert que és desesperant, per exemple, haver perdut 10 anys sense pla digital, o que les retallades que vam denunciar fa 10 anys no s’hagin encara recuperat del tot, i van ser retallades especialment en equitat. És desesperant que encara s’estigui discutint si la transformació educativa és una cosa de cadascú o no, és desesperant que en segregació tinguem ja els instruments i encara costi desplegar-los… Tenim el debat adequat, i ara hem d’aconseguir que es transformi en polítiques que es duguin a terme i arribin als centres. Però una altra cosa: pel que fa a escoles i de famílies les concepcions també han canviat molt, és a dir, el nombre de mestres, equips directius, famílies que fa deu anys participaven en aquests debats era molt minoritària, i ara el tema s’està estenent.

Per on més va coix el sistema?

Doncs, per exemple, en polítiques de beques no hem aconseguit realment un canvi. Hi ha hagut millores, però encara tenim la idea que les beques són una cosa residual, assistencial, pels pobres i no una política educativa. També en orientació, perquè encara que el paper digui el contrari, no tenim un sistema orientador ni hi ha un acompanyament proactiu. El 0-3 tampoc s’ha universalitzat encara, ni tan sols per les famílies que estan per sota del llindar de la pobresa, tot i que s’ha avançat molt. O amb el tema de les extraescolars està havent-hi uns moviments espectaculars a molts ajuntaments i també per part del Departament, però encara queda molta feina per fer. És a dir, estem avançant molt, però a la vegada correm el risc que l’educació sigui el gran eix de desigualtats socials. En un país com Portugal en pocs anys han fet un canvi educatiu molt important, i aquí en canvi en resultats educatius estem estancats. Dit d’una altra manera, per les idees que ja hi ha, pel instruments legals que tenim, pel pressupost que estem invertint (que és insuficient però augmenta), i per la quantitat de mestres preparats que hi ha tenim molt més potencial de canvi del que estem aprofitant.

El gran repte és treballar la intersecció entre innovació i qualitat. I això vol dir lideratge públic de la transformació educativa, garantir les extraescolars, accentuar la funció social de l’escola, passar a un sistema personalitzat i orientador…

Moltes vegades les anàlisis que es fan sobre problemàtiques educatives diverses acaben en un mateix punt: falten recursos. Però, de fet, aquest any s’estan injectant pràcticament mil milions d’euros més al pressupost, i fa dos anys també va créixer molt. Per què no es nota?

Però encara invertim menys del que hauríem d’invertir amb relació al PIB. Jo crec que encara podem estar contents dels nostres resultats en rendiment educatiu en relació amb els pocs recursos que invertim, si ens comparem amb altres països. És important reclamar que s’inverteixin més recursos, però a la vegada és important discutir a què es dediquen. És a dir, si invertim més recursos en un sistema transmissiu, classista, que no prioritza l’equitat, els resultats seran molt semblants als que tenim. Necessitem més recursos i que s’inverteixin allà on cal. Si posem els nous recursos en metodologies efectives (orientació, beques, didàctiques) i al mateix temps els concentrem en els llocs on hi ha un camp d’aprenentatge més rellevant, com centres d’alta complexitat, això donarà un bon resultat. Un exemple és el pla digital. Evidentment calen més competències digitals i eines digitals i garanties de connexió i accés, però la recerca et diu que si poses més tecnologia a favor d’un sistema transmissiu i repetitiu els resultats no només no seran millors, sinó que poden ser pitjors. La tecnologia s’ha de posar a favor d’un sistema que promou el treball cooperatiu, l’autogestió de l’alumne, l’assessorament, la tutoria, etc.

Hi ha qui sosté que sota el mantra de la innovació s’amaga una voluntat oculta d’introduir l’agenda liberal en l’educació. I que fins i tot us qualifica d’agents encoberts d’aquest objectiu. Com ho veieu?

La nostra feina és ser un laboratori d’idees i compartir i convertir les dades i el coneixement de mestres i experts universitaris en propostes. És normal que quan fas propostes de canvi algú se senti amenaçat. Per exemple, quan fem propostes contra la segregació, l’escola concertada considera que van en la seva contra. De vegades els governants també ens veuen com una fundació que els ataca o els qüestiona, i també és veritat que algun sindicat de docents viu com un perill el fet que qüestionem algunes coses. Això ja passa, és impossible fer propostes de canvi sense que almenys al principi això generi incomoditats. L’única manera d’evitar-ho seria fent propostes que no fossin de canvi. Però recordar que l’escola està al servei de l’aprenentatge de l’alumne, i discutir quin tipus de model és el que genera aprenentatge per l’alumne, és l’obligació de tots.

Llavors creu que els titllen de neoliberals per por?

Estem discutint sobre què és el dret a l’educació i a l’aprenentatge en el segle XXI. Evidentment aquí hi ha molts interessos: n’hi ha de corporativistes perquè res canviï i segur que n’hi ha de neoliberals i de privatitzadors. Però dir que la transformació i la innovació educativa, que ve de fa anys i ara la funció és estendre-la, és un intent de liberalització és evitar el debat posant-hi una etiqueta. El mateix passa quan plantegem a l’escola concertada que no es pot tenir un model d’educació concertada que no es coresponsabilitzi amb l’equitat, dir que això va contra la llibertat educativa és desviar el debat. De tota manera, jo em pregunto fins a quin punt aquestes veus amb tics corporativistes són representatives. Fins i tot quan hi havia governs anticanvi educatiu teníem milers de mestres i desenes d’escoles promovent aquest canvi. I ara en són molts més. I fins i tot en un país on no tenim polítiques d’equitat educativa els mestres a molts centres ho estan suplint amb recursos propis. La veu predominant és a favor d’un canvi educatiu cap a l’equitat. Es pot discutir si tenim totes les eines, si ho sabem fer prou bé… però tenim una massa crítica a favor d’això enorme.

El paradís educatiu del passat mai va existir; tots els indicadors ens diuen que el nivell educatiu del país no para de pujar en competències matemàtiques, lingüístiques, continuïtat dels estudis…

S’escolta molt l’argument que els alumnes estan cada cop menys preparats, i que això és reflex de l’empobriment de l’educació per afavorir aquest neoliberalisme que només vol gent que treballi i no que pensi. Han fet algun estudi sobre si és cert que els alumnes d’avui surten pitjor preparats?

Crec que és molt criticable remetre’s a un paradís passat que no va existir mai. Veníem d’un model educatiu en el qual hi havia una minoria del 20-30% que continuava estudiant. Bàsicament era un sistema classista de filtratge social, i evidentment si tu eres professor fa 40 anys tenies un filtre d’alumnes, a l’aula tenies alumnes triats, possiblement més dòcils, i a més tenies la capacitat de filtratge, és a dir, els qui no s’adaptaven els podies expulsar. Tots els indicadors que coneixem (nosaltres no els hem recopilat, però ho ha fet molta gent) diuen que des de fa dècades el nivell educatiu del país no para de pujar en competències matemàtiques, lingüístiques, continuïtat dels estudis… També es diu que les famílies són més irresponsables i no és veritat, les famílies cada cop dediquen més temps i es preocupen més per l’educació dels seus fills.  Es vol dibuixar aquest passat en el qual els alumnes eren il·lustrats, el coneixement fluïa, hi havia pau i compromís a les aules i les famílies vetllaven per la disciplina dels seus fills, i tothom tenia oportunitats. Però aquest paradís no va existir. O només ho va fer per una minoria d’alumnes. I per això hem de reconèixer que la feina de mestre avui és molt més complexa.

Per què ho diu?

Perquè avui tots els alumnes han de passar per l’educació obligatòria, ja que tots els països avançats hem reconegut que l’educació és un dret universal. El segon gran canvi que hi ha hagut és que la diversitat és la nova normalitat. El divers ja no és el raro, és un alumne tan legítim com qualsevol, de la mateixa manera que al sistema sanitari tots els pacients són legítims. Assumir que l’educació no és pel qui s’adapta és una revolució copernicana. Tercer, reconèixer que l’important és que l’alumne aprèn i no el que jo ensenyo. És a dir, el segle XX va ser el de l’escolarització, el dret que hi hagi escoles a tots els barris i que tot infant tingui un mestre, i el segle XXI és el dret a l’aprenentatge, cada alumne ha d’aprendre tot el que pugui. I el quart canvi és reconèixer que la utilitat d’un docent no es basa en el fet que jo tinc tot el coneixement, sinó que el coneixement és a tot arreu. I encara hi ha una altra revolució, en l’àmbit de les famílies, ja que per sort fins i tot les menys instruïdes tenen altes aspiracions en relació amb els seus fills, i esperen molt de l’escola.

Per això de vegades sembla que tots els mals de la societat hagin de trobar la solució a l’escola.

Hem de reconèixer que a l’escola li demanem molt. Li demanem que eduqui per la democràcia, per la bona nutrició, per la igualtat de gènere, que formi en competències, que garanteixi l’equitat, que personalitzi i que orienti… Algú pot dir: “Això és massa, volem tornar a l’escola com a acadèmia matinal instructiva i que es desfaci tota la seva funció social”. I no, l’escola és una institució social que fa aquesta funció i la necessitem, però al mateix temps s’ha de dir que si volem que faci tot això no només hem de fer-li costat i invertir-hi més, sinó també apuntalar-la amb altres recursos. Aquests que posen l’excusa que l’escola no pot resoldre les desigualtats socials o la pobresa cal dir-los és que, efectivament, l’escola no pot, que cal un canvi de model econòmic i noves polítiques socials per superar la pobresa, però que sabem que hi ha sistemes educatius que redueixen la pobresa i sistemes educatius que l’eixamplen.

Recentment heu presentat un informe crític pel que fa a la segregació. Bàsicament assegureu que, malgrat el temps transcorregut des del Pacte contra la Segregació, estem estancats. Hi ha hagut alguna reacció al vostre informe?

De fet, en segregació de moment tenim una història d’èxit. Fa uns anys ningú ho reconeixia, i de cop es va aconseguir un pacte amb tots els actors…

No tots. Com a mínim faltaven un sindicat i una federació de famílies molt representatius.

Però fins i tot els que es van desmarcar no es van posicionar contra les mesures del pacte, sinó que manifestaven el seu desacord amb la presència de la concertada. Però estan d’acord que es prenguin mesures, i per això dic que contra la segregació hi és tothom.

D’acord, em parlava d’una història d’èxit.

De no reconèixer i de tenir uns índexs de segregació alts i crònics hem passat a tenir un pacte. Després del pacte hem tingut uns decrets, o un de moment i l’altre que està molt madur, i un pla de xoc a Barcelona. L’informe que vam presentar no deia que res estigués funcionant, sinó que era crida a la urgència perquè s’apropava el proper període de preinscripció i algunes mesures mínimes no s’estaven desplegant. Per part del Departament ens han dit que tenen molt clar que volen desplegar el decret i ens han donat garantia que s’estan prenent totes les mesures. El moment per veure si això ha passat serà a l’estiu.

També criticaven la lentitud d’alguns ajuntaments a l’hora de desplegar les oficines d’escolarització.

Exacte. El que hem d’aconseguir és passar de la segregació, com si fos un tema d’opinió purament ideològica, de “què fem amb els pobrets”, a un paradigma de la dessegregació com una bona política de planificació i gestió educativa. Ara hem d’entrar en l’enginyeria, que és la part difícil, i que és, primer, detectar quins alumnes tenen necessitats específiques, en segon lloc, guardar les places, fer unes oficines d’inscripció, on hi hagi una matrícula transparent… És a dir, s’ha de desplegar un catàleg de mesures que facin funcionar el sistema amb independència de si el polític o el tècnic de torn hi creu o no hi creu. Passes de tractar l’educació com un quasi mercat en el qual hi ha aquesta subhasta de places entre centres i famílies, a tractar-la com un dret i per tant a planificar-la. I el Departament i els municipis es fan coresponsables d’aquesta planificació. Ara tenim un escenari amb alguns municipis que sense el decret ja havien fet els deures i que tenen molt poca segregació o han millorat molt, i en tens altres que potser no saben o potser no volen. Ara la feina de tots, i del Departament, serà donar eines als municipis que no en saben i dir als que no volen que això no depèn de la seva voluntat sinó que és un dret dels alumnes. Nosaltres, de moment, som molt optimistes, però vam voler fer un toc d’atenció: els decrets estan per aplicar-los i teníem indicadors que no s’estaven fent els deures.

I llavors on queda la famosa llibertat d’elecció?

Clar, alguns municipis als quals assessorem ens pregunten si han d’intervenir quan les famílies volen un centre i el centre vol aquestes famílies. Doncs sí, s’hi ha d’intervenir, perquè s’han de fer polítiques per a tothom. Ara bé, jo voldria ser clarament optimista. Les polítiques contra la segregació és una d’aquestes coses que quan empenys perquè es facin tothom es queixa, tothom s’alarma, i que al cap de poc temps tothom et diu que com no ho hem fet abans. Jo ho comparo amb els carrers per a vianants. Tothom comença posant el crit al cel i al cap d’un temps tothom es pregunta com no s’havia fet abans.

En el cas de la concertada la seva queixa bàsicament és pel finançament, i que això els impedeix acollir un nombre molt elevat de famílies sense recursos. Us sembla un argument raonable?

D’aquí a poc traurem un informe sobre concerts que fa temps que estem elaborant. Això és més simple del que pot semblar. A Catalunya tenim un model en què gastem 1.200 milions l’any a finançar l’escola concertada. Un concert no és una subvenció, és una política pública amb la qual dius que una part del dret a l’educació el garantirem a través d’una forma de titularitat privada. I aquí totes les opcions polítiques són bones. Tant el partit que diu que no hauria d’existir la concertada i que tot hauria de ser pública, com el que defensa que el sistema mixt ens va molt bé. Nosaltres no discutim sobre això, el que diem és que tinguem el model que tinguem això no pot afectar el dret a l’educació dels alumnes. Ara bé, s’ha de ser conscient que el percentatge de concertada que tenim a Catalunya és una anomalia. És un percentatge molt alt, i això és un gran risc per l’equitat, i en canvi amb un millor model de concerts aquest risc és menor.

Com hauria de ser aquest millor model de concerts? 

Fa 30 o 40 anys els polítics van dir que, com no podem estendre el dret a l’educació concertem places. Passem uns diners i no ens preocupem de mirar quin valor públic tenen aquests diners, mentre eduquin alumnes ja està. Però aquests diners no cobreixen el cost de la plaça, llavors tu no pots cobrar però cobres… això és un nyap. Això ens ha portat al fet que l’escola concertada acabi cobrant quotes, i la pública, encara que d’un altre tipus, també. I aquí hem de defensar que, com diu la Unesco, l’educació obligatòria ha de ser gratuïta. Radicalment gratuïta. Tot pagament en educació, per petit que sembli, acaba sent una barrera per l’equitat. Hem de sortir del frame que l’educació és un privilegi, i que si no pagues no ho valores. En segon lloc, les escoles que reben fons públics han de garantir una educació amb tots els valors públics. Crec que la major part ho fan, però si alguna no està d’acord amb això, que vol seguir sent concertada pels diners però no per coresponsabilitzar-se, aleshores cal preveure algun mecanisme de sortida.

El debat sobre els horaris escolars ha d’anar sobre el dret a l’aprenentatge dels alumnes, i no sobre les condicions laborals dels mestres o sobre la conciliació de les famílies

M’agradaria preguntar-li sobre un altre tema sobre el qual no tinc clar que els hagin fet gaire cas. Em refereixo a la seva proposta sobre horaris escolars. Això sembla que ha quedat en l’oblit.

Nosaltres hem alertat dels riscos del model actual i hem dissenyat una proposta que supera la dicotomia entre intensiva i partida. I estem esperant que el Departament promogui un canvi. Però aquí la qüestió és si convertim el debat sobre els horaris escolars en un debat sobre millors condicions laborals dels mestres –que és legítim reivindicar-les– o sobre la conciliació de les famílies. El debat ha d’anar sobre el dret a l’aprenentatge dels alumnes, i el model que hem presentat el que fa, amb l’excusa de l’horari, és impulsar la personalització educativa i l’equitat. I hauria d’acabar amb la universalització del menjador gratuït. Però a Espanya s’ha anat implementant, en contra de la tendència europea i mundial, la jornada intensiva, que és un model molt regressiu.

Per què és regressiu?

En diversos informes hem constatat que és un model regressiu des d’un punt de vista social i que empobreix la noció que una escola és una institució social i no només un proveïdor d’acadèmia. Amb la jornada intensiva primer desapareix el menjador i després les extraescolars, i acabes tenint una escola convertida en una acadèmia matinal, cosa que és molt negativa per l’equitat. És una privatització de l’horari de tardes. Si ets una família que tens diners per pagar cangurs o cursets tindràs cobertura, i si no ho ets, no la tindràs. Amb l’excusa de les retallades, la consellera Rigau va prendre la mala decisió de promoure l’expansió de la jornada intensiva a secundària, de tal manera que avui en la major part d’instituts públics del nostre país els nanos fan un horari tan bèstia com és entrar a les 8h i sortir a les 15h. Un model molt poc pedagògic que s’ha estès a secundària i fins i tot es va obrir un pilot a primària que no ha prosperat.

Encara segueix.

Sí, són 25 escoles, però l’extensió d’aquest model a primària seria molt regressiva. En canvi, en alguns instituts escola s’està provant el model d’horaris que nosaltres proposem i l’Ajuntament de Barcelona ha fet coses anàlogues amb el Pla Besòs. El que li demanem al Govern és que s’atreveixi i que en aquest mandat o el proper comenci fent una prova pilot.

Acabo preguntant per Escola Nova 21. Tinc la sensació que els promotors no esteu del tot contents amb l’aprofitament que l’administració n’ha fet de l’experiència.  

Jo crec que el que ens havíem marcat com a escola nova és un èxit. Ens havíem fixat l’objectiu que havíem de canviar la conversa i la conversa s’ha democratitzat. Ja no és una cosa de gurus, sinó que totes les escoles s’han sentit interpel·lades, i han legitimat la teoria que es pot aprendre a canviar. També s’ha estès la innovació i la coinnovació ha explotat. També ens vam fixar com a objectiu que la innovació fos política pública, i a Barcelona s’acaba d’anunciar la pròrroga de les Xarxes pel Canvi fins al 2030, amb un clar lideratge públic. És cert que amb el conseller Bargalló ens vam queixar que no veiem el lideratge que donés continuïtat a Escola Nova, i en canvi ara el Departament s’ha compromès a fer-ho i sembla que ho estan preparant. No serà Escola Nova i no cal que ho sigui, però sí que cal basar-se en escoles de referència i fer-les col·laborar amb altres, perquè no sigui un model d’innovació de dalt a baix sinó de col·laboració entre mestres, un model d’inducció docent que canviï les formes d’avaluar i acompanyar. I encara hi ha un tercer eix que estem treballant: estem parlant amb els grups parlamentaris per si hi podria haver un pacte 2030 per la innovació educativa, que no ha de ser cosa de si un conseller que s’ho creu o no s’ho creu, sinó que hi hagi un consens parlamentari.