Dos temes estan ocupant els darrers dies l’agenda de l’educació: el currículum i el calendari escolar. Son dues qüestions plenes de matisos que requereixen ser tractades en profunditat i de manera tranquil·la. No és la meva pretensió aquí. En aquestes línies només vull apuntar unes poques reflexions sobre dues qüestions que en formen part i que son objecte d’importants discussions en l’àgora pública: la possible, i temuda o no, reducció de les hores de filosofia a l’educació secundària; i l’avançament del calendari escolar i la seva relació amb els temps educatius. I aquestes reflexions m’han sorgit després d’assistir a la presentació del llibre Extrema derecha 2.0. ¿Que es y como combatirla? de Steven Forti, que ha organitzat l’Institut de Ciències Polítiques i Socials.
Forti assenyala que la incertesa és un factor dominant en la nostra societat. S’han ensorrat els paradigmes que donaven estabilitat a la societat i la por creix arreu com una ombra que pot cobrir-nos del tot, si no ens n’escapem. La globalització és un fenomen al qual no li coneixem les costures, però del qual ja tenim nombroses evidències per saber que la seva capacitat per incidir sobre la vida quotidiana és molt gran. Destaquem-ne dues que afecten de ple l’educació: d’una banda, l’emergència de nous fenòmens socials, els impactes de la majoria dels quals avui dia desconeixem; de l’altra, la seva potència tecnològica, atès que el canal de comunicació de qualsevol canvi sabem que serà indefectiblement tecnològic, versió 2.0., com a mínim.
Si portem aquestes idees al terreny de l’educació, les podem concretar, entre altres possibilitats, a cavall de dos nous paradigmes que afecten de manera sensible la població jove: en primer lloc, els canvis socials i culturals plasmats en l’augment de la precarització a Occident, que fan veure als joves que poden viure en pitjors condicions de benestar que els seus pares; en segon lloc, l’emergència de moviments com Fridays for Future, que posen de manifest que els joves estan davant d’un món medioambientalment molt pitjor que el dels seus progenitors. Els joves s’enfronten, per tant, a un futur prou descoratjador. D’altra banda, és important tenir en compte que es tracta de canvis que, possiblement per primer cop en la història, podríem qualificar d’immersius. Seguint l’ús del concepte que en fa el Termcat, tots en som protagonistes, fonamentalment els joves, però al mateix temps podem tenir la sensació d’estar físicament presents en un entorn fictici. Podem estar vivint dues realitats paral·leles.
En aquest context, Forti assenyala que l’extrema dreta ha vingut per quedar-se (jo afegiria que possiblement en les dues realitats) alimentant-se de la crisi de les democràcies liberals i de la percepció de la por davant dels canvis accelerats del mon d’avui. No és d’estranyar, doncs, que es multipliquin les retòriques antiglobalitzadores que troben en la immigració i la xenofòbia, o en els moviments identitataris, un fort caldo de cultiu.
Diu Forti que “l’extrema dreta és ambigua i esmunyedissa, que neguen ser-ho i es defineixen com a gent que defensa el sentit comú. Treballen a curt termini i això els permet canviar de criteri ràpidament”. I no només això, sinó que demostren la seva voluntat de polaritzar la societat, a través de generar conflicte sense massa escrúpols. “Parla malament d’un altre que alguna cosa quedarà”, diu una dita popular. Avui s’escampen fake news que es multipliquen pels canals mediàtics-tecnològics sense cap mena de barrera ni limitació. La democràcia, que és un dels grans pilars sobre els quals hem construït el nostre estat del benestar, està certament amenaçada, i la cohesió social i la convivència se’n ressenten profundament.
L’educació no pot salvar-nos d’aquest desastre (alliberem-la de la capacitat que li atribuïm a vegades de ser la solució a tots els mals), però hi pot ajudar bastant. Treballar el coneixement, l’esperit crític, donar eines per capacitar-nos per entendre el mon, posar nom a les coses i als fenòmens socials, repensar el pensament, i moltes altres accions i valors d’aquesta índole poden ajudar i molt a mantenir una societat més democràtica, més justa i amb més oportunitats. En termes educatius, i curriculars, això són hores i més hores de filosofia, i hores i més hores d’educació.
Forti conclou la seva reflexió en base a tres propòsits. Primer, “que no existeix una única resposta, que aquesta ha de ser polièdrica i a molts nivells”. Segon, “que s’ha d’aconseguir una democratització de l’espai digital”. I, finalment, “que ens cal reconstruir xarxes en la comunitat on vivim”. Jo afegiria que per qualsevol d’aquestes tres no hi ha millors eines que estimular la filosofia i obrir les escoles totes les hores que es pugui, connectant-les amb la vida quotidiana. Abans no m’ho digui ningú, soc conscient que eludeixo els problemes logístics d’aquesta idea, però també ho soc que estem davant d’una amenaça real i profunda. Com diu Joan Antón-Mellon a Política&Prosa comentant Extrema derecha 2.0: “Tertia non datur (no hi ha una tercera via)”.
Potser són els mals de sempre, però ara amplificats a escala global i amb múltiples dimensions. Mals que més que mai requereixen també respostes locals, des de la proximitat. Davant de tanta incertesa, la injustícia, la desigualtat i les pors milloren amb grans polítiques, però també des de la quotidianitat de les xarxes comunitàries, des del carrer i des de l’escola. Davant la incertesa, va bé que la gent parli, es conegui i es reconegui en la seva identitat, valors i pensaments.
