Opinió

És possible crear una escola petita?

Imagina una escola petita, on es respira un clima familiar, on els educadors i educadores coneixen tots els infants i on hi ha un contacte quotidià amb les famílies. Imagina una ràtio petita, d’una educadora per a cada set o vuit infants, que permet acompanyar l’afectivitat i els processos relacionals dels nens i nenes. Imagina un aprenentatge vivencial i actiu a través de materials manipulatius, en una diversitat de formats –tallers, ambients, projectes, etc.–, que assegura un equilibri entre els moviments de dintre i de fora, i afavoreix alhora el desenvolupament de certs codis culturals bàsics. Imagina un espai educatiu envoltat de natura amb el qual els infants aprenen a conviure-hi i a respectar-la. Imagina un centre que acompanya també les famílies en els seus processos de criança per tal de cuidar l’alegria infantil.

Imagina, ara, que tens fills i que per a tu l’entorn col·lectiu en què puguin participar és important. Imagina que creus en l’escola pública, sostinguda pels recursos col·lectius, però que no trobes cap centre amb aquestes característiques al teu voltant. Què fas?

Pots implicar-te en moviments de renovació pedagògica i pots promoure la reflexió i el canvi a dins les escoles, però aquests processos acostumen a ser superficials i lents, així que segurament els teus fills ja no gaudiran d’ells o, si ho fan, serà de manera molt aigualida.

Entres en contradicció, t’atrau la idea d’una escolarització gratuïta, participativa, de qualitat i accessible per a tothom, però també tens una necessitat immediata de proporcionar una educació que tu consideres de qualitat als teus fills. No pots triar, així que decideixes fer totes dues coses: crees una associació per a la innovació educativa per tal de fer difusió, formació i implicació política, i a més decideixes crear una escola petita. La Constitució del teu país et reconeix aquest dret, de manera que vols fer-lo efectiu. Imagina, per últim, que has estat mestre i assessor durant més de trenta anys i et sents amb la capacitació inicial suficient com per fer realitat aquest projecte pedagògic.

En fer els primers passos descobreixes, però, que el dret a crear una escola és poc realitzable. La normativa de creació d’escoles, d’abast estatal, estableix unes condicions arquitectòniques pensades per a centres molt grans, d’uns 450 infants, i no permet cap modificació. És a dir, s’aplica la mateixa normativa per a centres de, per exemple, seixanta infants, que de quatre cents cinquanta: cal una aula per nivell, una biblioteca de 45 metres quadrats, una sala polivalent de 100 metres (normativa autonòmica), aules de desdoblament i reforços, etc.

Hi ha escoles públiques rurals unitàries, amb unes instal·lacions adequades al nombre d’infants, però a la iniciativa popular no se li permet aquesta possibilitat. Al Reial Decret que regula els requisits per a la creació de centres hi ha una disposició addicional que contempla la possibilitat de flexibilitzar aquesta normativa, però en parlar amb les persones competents reps per resposta que ‘no s’aplica’.

Davant d’aquesta situació, o bé disposes d’aproximadament mig milió d’euros per edificar aquestes instal·lacions pensades per a macro centres o bé has de renunciar al teu dret constitucional.

Si els infants tenen menys de sis anys, atès que l’escolarització no és obligatòria encara, pots optar per crear un esplai de dia, un centre familiar, una aula de natura o fins i tot un grup de criança entre famílies. Però si són majors d’aquesta edat, hi ha una llei orgànica que obliga a portar-los a espais reconeguts oficialment com a escoles i, si no ho fas, estàs en la il·legalitat i podries fins i tot perdre’n la custòdia.

Algunes persones opten per intentar homologar una escola sota normativa estrangera a través d’entitats reguladores d’altres països, com els Estats Units, Anglaterra o Panamà. En aquestes circumstàncies, la normativa d’espais que s’aplica és la del país estranger, sovint molt més laxa i flexible que la nostra. És una drecera un pèl estranya, provocada per una legislació injusta i incomprensible, però molt més assequible a nivell econòmic i burocràtic.

Espais educatius alternatius com Ojo de Agua, El Roure o el Pesta van servir d’inspiració a escoles públiques com Martinet, Encants o Congrés-Indians, que alhora van ser referència d’altres centres públics i privats aglutinats per EN21

Tanmateix, atès que aquests processos són força lents –i el creixement dels fills no s’atura– hi ha persones i col·lectius que opten per llançar-se a caminar i atendre les necessitats educatives del present. Així, s’aventuren a obrir espais de criança que amb el temps acaben acollint infants en edat d’escolarització obligatòria, sense tenir el reconeixement com a escola homologada.

Ens els darrers vint anys hem vist una proliferació d’aquests espais educatius al nostre territori, la majoria tan sols per a l’etapa d’infantil però alguns també per a la de primària.  Tard o d’hora l’Administració reclama a aquests espais que legalitzin la seva situació i esdevinguin una escola privada.

Si el projecte té possibilitats arquitectòniques i les administracions locals no s’hi oposen, el Departament d’Educació acostuma a permetre el seu funcionament mentre es van acomplint les obres i totes les regulacions, però la rigidesa d’aquestes normatives sol generar moltes tensions, i fins i tot pot arribar a provocar el tancament de projectes cabdals en la innovació educativa.

És important constatar que la tercera primavera pedagògica que vam viure abans de la pandèmia en aquest país va ser en part originada en espais educatius alternatius com ara Ojo de Agua, El Roure o el Pesta, que van servir d’inspiració a escoles públiques com Martinet, Encants, Congrés-Indians, etc., que alhora van ser una referència per a altres escoles públiques i privades, com una taca d’oli que finalment va ser aglutinada pel moviment de l’Escola Nova 21.

En els darrers anys, la proliferació d’espais educatius alternatius, la baixada de la natalitat, les denúncies de llars d’infants i escoles homologades, i un cert corrent de desescolarització d’algunes famílies davant de les regulacions de la pandèmia han aixecat l’alarma en l’Administració educativa, que actualment està accelerant la seva funció de control i denúncia.

Sens dubte vetllar pel compliment de les normes és una funció necessària, des del nostre punt de vista. Tot dret ha d’anar acompanyat del seguiment del seu exercici per part de les administracions responsables de fer-ho. Però cal alhora tenir una perspectiva àmplia de les raons per les quals algunes persones o col·lectius opten per trobar camins en els marges perquè, si no és així, més que vetllar pel bon compliment dels drets, les normatives poden generar exclusions i discriminacions que vulneren drets fonamentals.

No facilitar l’homologació d’un espai educatiu perquè la seva sala de biblioteca fa 43 metres quadrats en comptes dels 45 estipulats és un autèntic disbarat

Si no hi ha escoles públiques amb projectes educatius com el que hem tractat de presentar, hi haurà famílies que optaran per crear escoles ‘privades’. Si la normativa de creació d’escoles privades no permet l’exercici del dret constitucional, hi haurà col·lectius que crearan espais educatius no homologats. Si l’Administració no té una funció d’ajudar a trobar solucions humanes a aquestes situacions i acaba aplicant la llei del centímetre quadrat, hi haurà persones que desescolaritzaran. Si l’educació en l’àmbit familiar no és reconeguda legalment, con ho és a la majoria d’estats europeus, hi haurà famílies i infants en situació d’il·legalitat.

No facilitar l’homologació d’un espai educatiu perquè la seva sala de biblioteca fa 43 metres quadrats en comptes dels 45 estipulats –pensats per a una escola model de 450 infants– és un autèntic disbarat, i no estic plantejant un exemple demagògic ni aïllat del què està passant.

La vida és un equilibri dinàmic entre estabilitat i canvi. Algunes persones senten amb força la necessitat de crear i altres la de cuidar i proporcionar estabilitat. Totes dues forces són necessàries en qualsevol sistema viu. Tant de bo siguem capaços de trobar un equilibri just i dinàmic entre aquestes dues forces de vida, per tal de moure’ns des del que uneix i no des del que separa.