El manifest de 23 pàgines és una lectura ràpida i tremenda per fer-se una idea de la situació en la qual viuen els centres d’educació de persones adultes, si més no la majoria. Falta d’infraestructures modernes o de qualsevol tipus en alguns casos; una escassetat enorme de personal d’administració i serveis, d’orientació i educatiu; falta d’autonomia directiva per a adequar-se a l’entorn, rigidesa en horaris, calendari i ensenyaments.
L’educació d’adults és un totum revolutum en el qual un pot trobar-se amb una noia de 16 anys (de manera extraordinària) i un senyor de 80. I amb tota la diversitat intermèdia. Pot haver-hi gent d’altres nacionalitats intentant aprendre espanyol, persones que es volen treure l’ESO o entrar en una FP. O persones que hi son per rebre un curs o un taller de cultura autòctona o d’anglès o informàtica.
La diversitat és l’ingredient comú a un centre educatiu però, tal vegada, en un CEPA (centre educatiu de persones adultes, a Catalunya anomenades majoritàriament CFA, centre de formació d’adults) aquesta diversitat explota per complet quan només la generacional sembla un avís dels juegos reunidos: de 0 a 99 anys.
I la gestió d’aquesta diversitat, de vegades, es fa gairebé impossible. En molts casos, els centres no compten amb PAS o els tenen a mitja jornada. Diego Redondo dirigeix el CEPA Sierra Norte a la Comunitat de Madrid. Ells atenen uns 500 estudiants de vuit pobles diferents. Tenen conserge a la seu principal, però els docents estan encarregats d’obrir les portes de les diferents seus als pobles. Aquestes seus passen, fins i tot, pel saló de plens d’un ajuntament perquè «els municipis tenen el que tenen», comenta.
Apanyar-se amb el que hi ha
Max Alcañiz ha treballat per mitja Espanya (Catalunya, Comunitat de València, Balears i Aragó). Ara està en un centre de formació docent carregat amb una bona motxilla d’experiències. Ell ha arribat a treballar en locals que havien estat comissaries o centres d’educació primària escassament adaptats a les persones adultes.
Estan sempre en els marges. Carregant amb tasques burocràtiques impossibles, com ser els encarregats de fer tots els processos de matriculació quan no tenen personal d’administració i serveis. Centres com el CEPA Giner del Ríos a Alacant tenen, com diu el seu director, més de 1.200 DNI que gestionen entre els 25 docents que treballen en el centre. No tenen administració.
Tot el que s’ha dit i el que queda per dir, està recollit en el manifest que és, gairebé, la carta als reis mags. «Hem fet aquesta carta als reis mags perquè els qui han de fer-les no les fan», assegura Redondo. «És necessari que algú, d’alguna forma, posi en la taula un document sobre el qual puguem parlar. Alguna cosa que visibilitzi el que sabem que succeeix en els centres, que les administracions saben que succeeix».
Quelcom semblant passa amb el personal d’orientació. És una de les moltes reivindicacions que poden llegir-se en el manifest. Redondo relata que el seu orientador ha d’atendre els vuit municipis associats al Sierra Norte. Té un contracte de 14 hores presencials en els centres. D’elles, algunes són de docència directa i bona part de la resta les dedica a estar ficat en el cotxe anant d’un poble a un altre. «L’orientador necessita a un altre orientador perquè li orienti», fa broma Redondo en relatar la dificultat de fer un seguiment tan important.
Alcañiz també posa l’accent que els perfils d’aquestes persones d’orientació haurien de ser diferents. «Són molt acadèmics», és a dir, centrats en l’oferta acadèmica a la qual poden optar les i els usuaris. Però creu que és important que puguin fer una tasca també molt centrada en l’orientació professional perquè moltes persones, a més de treure’s els graduats, venen per a l’accés a cicles formatius i fins i tot a la universitat.
Tenen una tasca complexa perquè, com explica Redondo, l’alumnat ve amb la seva pròpia motxilla al centre i «no és igual si la porta un xaval de 18 anys que ve de fracàs escolar a una persona de 40 anys de l’antiga EGB que vol reprendre estudis». Aquesta heterogeneïtat de casuístiques, quan es barreja amb l’escassetat de personal docent «fa que no es pugui oferir el que seria necessari», opina aquest director que va caure gairebé per casualitat en l’educació de persones adultes i ja fa 13 anys que s’hi dedica.
Oferta formativa
Independentment que falti personal per ampliar l’oferta formativa, que ja és una dada important, cal sumar que en molts territoris l’oferta existent és obsoleta, «és la mateixa que hi havia fa 15 o 20 anys i això hauria d’actualitzar-se» comenta Redondo. Per això, des del col·lectiu que ha redactat el manifest, advoquen per un important grau de flexibilització i autonomia dels centres.
Asseguren que els estudis conduents als graduats de primària i secundària, així com els preparatoris, haurien de ser comuns a tot l’Estat (ara com ara algunes comunitats tenen una única oferta anual, mentre que n’hi ha d’altres que els han organitzat per mòduls quadrimestrals per contemplar la possibilitat de mobilitat de l’alumnat). Però més enllà d’aquí, Redondo advoca perquè cada centre pugui generar una oferta formativa independent i que doni resposta al seu territori.
Alcañiz hi està totalment d’acord. Per ell, més que es decretin uns mínims en els currículums de la EPA, hauria de donar-se la mateixa importància als tres pilars que entén que sostenen aquests ensenyaments: consecució dels títols oficials; l’accés al món del treball (cicles formatius, universitat, etc.), i, finalment, el desenvolupament personal.
Ell està treballant ara a l’Aragó i com, relata Redondo amb un cert punt d’enveja, en aquesta comunitat des de fa uns pocs anys existeix una carta amb un centenar de cursos. Cada CEPA és lliure de triar entre aquesta llista quina vol oferir, de manera que, per exemple, en un CEPA de Terol, «tinc un curs que és ‘Coneix el patrimoni cultural de Terol’, és una cosa molt concreta», explica Alcañiz. «El que hauria de ser és que la mateixa possibilitat existís a tots els CEPA de l’Estat, amb temàtiques que tinguessin a veure amb l’entorn o les necessitats plantejades per la gent». Redondo comenta que a Madrid existeix oferta d’anglès, informàtica i en alguns centres, de robòtica. «L’alumnat que ens ve –comenta aquest director– està en edat de treballar i més enllà dels qui estudien per gust o plaer, ho necessiten per fer un reciclatge professional».
Professorat tot terreny
En els CEPA conflueixen un bon munt de perfils professionals diferents. En aquests centres hi ha els qui venen del magisteri o els qui venen de la secundària. Pot ser que siguin interins, que estiguin en comissió de serveis o tinguin plaça fixa. Però, com explica Alcañiz, també és possible que hi hagi personal contractat i pagat per les diputacions provincials o per les comarques.
A això se suma que a més de centres autonòmics, també n’hi ha municipals, amb els seus funcionaris i personal contractat propi. Més heterogeneïtat que s’ha de sumar a una equació ja llarguíssima.
En qualsevol cas, tant Alcañiz com Redondo relaten casos de centres en els quals han estat i estan amb uns percentatges d’interinitat que li donen la volta a les estadístiques oficials, és a dir, amb un 25% de personal que no rota cada any i un 75% que sí que ho fa.
Un personal al qual durant les primeres setmanes de setembre cal acompanyar gairebé de la mà perquè adapti les seves formes i idees pròpies de primària i secundària a les situacions i interessos de les persones adultes. Redondo fa broma amb la idea que un d’aquests docents motivats i estricte acabi fent fugir l’alumnat de secundària que ja venia rebotat dels instituts.
Es tracta d’un parell de setmanes molt heterogènies segons el territori. A Madrid, per exemple, relata Redondo, es va aconseguir que es faci un curs de formació per a docents d’una setmana, al setembre. Això sí, si arribes a partir del 8 de setembre al teu lloc, ja no hi ha curs per a tu. A l’Aragó, Alcañiz diu que tenen quelcom més extens, d’entre 60 i 80 hores, que es fa de manera telemàtica, amb la qual cosa es perden algunes coses davant dels cursos presencials.
Tots dos assenyalen la nul·la presència de la CEPA en els plans d’estudis conduents a la carrera docent. Sobretot en els màster de Secundària, on no es parla de possibilitats de treball en formació d’adults, aules hospitalàries o centres penitenciaris, per posar tres exemples.
També assenyalen la nul·la presència d’aquests estudis en la normativa estatal, més enllà d’un escàs esment en la Llei orgànica. És cert que algunes autonomies, com Aragó o València, tenen les seves pròpies lleis d’adults (en el cas d’aquesta última una mica obsoleta, per ser dels primers 90) i que en unes altres s’està treballant en l’elaboració d’avantprojectes. Però Alcañiz troba a faltar una legislació estatal que, almenys, organitzi de manera homogènia els estudis conduents a títols oficials.
Aquests estudis estan regulats de manera diferent a les CCAA. Com dèiem, en algunes són mòduls quadrimestrals i en altres cursos anuals. Això dificulta la mobilitat dels qui estudien i han de canviar d’autonomia per qüestions professionals. Alcañiz, en aquest sentit, parla de la necessitat també de flexibilització dels calendaris i recorda la seva experiència a Balears i com iniciar el curs al setembre no té molt sentit quan tens a bona part de la gent que serà el teu públic encara treballant en la temporada d’estiu. O com no s’atén tampoc els cicles de treball en el camp i com això pot afectar la demanda d’estudis.
Centres amb personalitat
Els centres educatius, cada vegada més, també els públics, busquen la seva manera d’estar en el món, la seva oferta individual que els faci diferents de la resta, amb els seus projectes educatius de centre, amb les seves PGA. Els centres d’adults tenen aquí una dificultat gran. L’heterogeneïtat de persones, estudis, interessos i horaris fa realment complicat que els centres puguin tenir una «personalitat pròpia». «És un dels majors reptes, convertir-se en centres de referència», opina Alcañiz.
Per a aquest veterà de l’educació de persones adultes, la diversitat per se no garanteix res i ha d’estar «acompanyada d’activitats o moments i espais per a la trobada». Assenyala, per exemple, la importància que una activitat que es pensa per un curs concret pugui tenir participació de tot el centre. Una sortida, per exemple, a un museu o a una obra de teatre. «En aquests espais informals també es teixeix la comunitat», explica. «Aquest és un dels reptes, que els CEPA siguin centres amb sentit, perquè d’alguna manera totes aquestes persones tan diverses es trobin».
Abundant en aquesta idea, Redondo parla de la necessitat de treballar de forma horitzontal i vertical. L’horitzontal fa referència als continguts, al treball interdisciplinari, el ABP, en el contingut de diferents matèries o mòduls s’entremescla. En els CEPA, creu, cal fer un treball també vertical, és a dir, intergeneracional. «D’aquesta manera pots posar a treballar junts a alumnat de qualsevol edat. Cadascun concorde als seus coneixements, a la branca que cursa. Però tots poden aportar».
I comenta un projecte que va realitzar fa alguns anys d’audioguies geolocalitzades en el qual van participar usuaris que estaven traient-se els títols oficials, joves; també persones d’uns 40 anys i persones grans. Moments i coneixements diferents, persones que van aconseguir informació a internet, en els llibres o que van tirar de la seva memòria del territori. «Una espècie d’ABP en el qual tots aporten», explica Redondo. Va viatjar a Barcelona amb alumnat participant en aquest projecte i explica que a l’anada tothom anava organitzat per edats, però que a la tornada la barreja de persones va ser total. «Es van crear unes sinèrgies que encara perduren. Això és important». Entre altres coses perquè en llocs rurals, els CEPA (o CFA) es converteixen en autèntics dinamitzadors dels municipis en molts nivells.
