“No sé Leer. ¿Acaso alguien podría decir que sabe?”. La pregunta y la resposta son de Joan-Carles Mèlich, del seu llibre La sabiduría de lo incierto (Tusquets, 2019) i les cita Carlos Magro en una xerrada que acaba de fer al Palau Robert amb motiu dels actes organitzats al voltant de l’exposició “Portes obertes a l’escola pública”, que ha comissariat en Joan Domènech, un professor dels de tota la vida, que després de molts anys dedicat a educar ens va fer el favor d’escriure Elogi de l’educació lenta (Graó, 2013), un llibre que, com el seu títol apunta, és bo de llegir a poc a poc.
L’exposició, que estarà oberta fins al 18 d’abril, proposa pensar l’escola des de diferents perspectives, atenent als reptes que té plantejats avui dia la institució escolar, i en concret l’escola pública, que no difereixen gaire dels que ens impliquen a tota la societat. L’escola, com sempre s’ha dit, no deixa de ser un reflex del que passa a la societat, i si les coses no van bé a l’escola és perquè tampoc no van gaire bé a la societat. Aquest és de ben segur el gran problema, perquè a l’escola, ens recorda en Carlos Magro citant una frase de Philipe Meirieu al seu llibre Frankestein Educador (Laertes, 2007), “lo normal es que la cosa no funcione: que el otro se resista, se esconda o se rebele”.
Les darreres setmanes estem vivint la rebel·lia més que mai, l’esclat d’una societat que no funciona o, més ben dit, d’un món que no funciona. Entre estupefactes, atemorits, escandalitzats, indignats ens aixequem i anem a dormir amb el neguit a dins. La pandèmia ens va avisar de la vulnerabilitat de l’espècie. La crisi climàtica ens ve avisant des de fa molt de temps de la fragilitat del planeta. Les desigualtats creixents o la vulneració continuada dels drets humans ens situen al llindar del desastre. I ara la guerra ens torna a mostrar encara més, i amb una gran brutalitat, la fragilitat i la incertesa del món en el que vivim. Tot plegat, resultat dels nostres propis actes. “Lo que nos hace humanos es que no sabemos vivir”, remarca Carlos Magro en la seva xerrada parlant de la necessitat de tenir bones escoles i bons mestres. I afegeix: “Nos estamos jugando la vida”.
Necessitem l’escola més que mai, i en condicions. La necessitem, i aquesta crec que és una de les seves principals finalitats, per dotar-nos d’eines per viure, per poder vincular-nos al grup, per trobar respostes per a cadascun de nosaltres mateixos i per al conjunt de la societat. “Vivimos en una época de inmovilidad frenética, de huída hacia adelante, en la que el futuro parece cada día más oscuro. Para muchos el futuro ha dejado de tenir sentido. Nos cuesta mucho imaginar otros futuros”, apunta Magro. Sobretot per això necessitem l’escola, i la necessitem connectada amb la comunitat, per treballar conjuntament per un futur que ens permeti viure, i ara s’ha de dir més que mai, en pau.
En un moment de la seva intervenció, Carlos Magro projecta a la pantalla una imatge en blanc i negre de García Márquez assegut de perfil, vestit amb un abric balder, els braços recolzats als genolls, llegint uns fulls que destaquen per la seva blancor. Al fons, la seva ombra immensa i negra projectada sobre la paret. “Pero si el futuro es oscuro es porque el presente es opaco”, es llegeix al costat. “La oscuridad del futuro es la sombra que proyectan unos presentes que no sabemos leer”. La cita és de Marina Garcés a Escola d’aprenents (Galàxia Gutemberg, 2020) i ens la porta aquí per posar-nos en alerta altre cop de la necessitat d’aturar-nos. Parar per llegir el que ens envolta, per mirar d’entendre el que passa, no només sobre els grans reptes mundials, sinó també sobre el que passa aquí mateix, amb la gent amb qui vivim, a la ciutat o al poble, al barri, al pati de l’escola, a les places i als carrers, i amb nosaltres mateixos. “Parar es la major manera de hacer futuro. También es la mejor manera de pensar el futuro de la escuela”, apunta Carlos Magro.
Però què significa llegir el món? Què vol dir aturar-nos? Som capaços de fer-ho? Clifford Geertz, un antropòleg nord-americà ens parla, al seu llibre La interpretación de las culturas (Gedisa, 1973) de la necessitat de llegir atentament. És el que ell anomena la “descripció densa de la cultura”. Per Geertz, la cultura és un ordit de significats que els éssers humans hem teixit i hem de ser capaços de llegir-los més enllà dels significats que afloren en la superfície. Aquesta és la feina dels antropòlegs, diu Geertz, projectar aquesta mirada densa sobre els fets socials per així poder pensar-los, interpretar-los, i transmetre i dialogar sobre els seus significats. Penso que aquesta feina avui dia ens l’hem de fer pròpia tots plegats. Ja ho és dels filòsofs que es pregunten i reflexionen sobre l’experiència, i sortosament també ho és dels mestres que tracten no només d’ensenyar, sinó d’educar projectant una manera de mirar, d’entendre el món, de ser persones. “Educar es, sobre todo, enseñar a mirar. Y aprender es aprender a mirar, aprender a prestar atención”, explica Carlos Magro citant al filòsof Josep Maria Esquirol en el seu llibre El respeto o la mirada atenta (Gedisa, 2006). L’escola, diu Carlos Magro, “sería así el lugar donde aprendemos a dirigir la mirada, mantener la mirada y cultivar una mirada atenta” (trobareu una excepcional conversa entre ells dos a: https://caixaforum.org/es/digital/p/-cual-es-el-sentido-de-la-escuela-_a13138539).
I aprofundeix: “Educar, dice Marina Garcés, es dar herramientas para leer el propio tiempo y ponerlo en relación con los que ya han sido y con los que están por venir. Para vivir el presente dialogando con el pasdo e imaginando el futuro” (Garcés, 2020).
No cal dir, però no es pot passar per alt, que aquesta posició contrasta amb l’existència d’una certa reducció de l’educació als resultats d’aprenentatge. Cal assegurar l’assoliment d’uns coneixements i reconèixer-los com a pas cap a altres ensenyaments i cap a una vida adulta, ens diu l’escola de sempre. Però difícilment s’arribarà a poder tenir una vida plena, autònoma, independent i lliure, com bé va relatar Virgina Wolff a Una habitación pròpia l’any 1929, si aïllem els coneixements de la realitat, si la fragmentem, la dividim i en generem desigualtats. Ben al contrari, l’educació ha d’integrar i incloure. L’escola ha de ser una comunitat d’aprenentatge i una comunitat de cures, explica Carlos Magro, “un umbral o un pasaje hacia otros lugares y posibilidades […] guiado por la equidad y orientado hacia la justícia ecosocial y la construcción de lo común”.
En contraposició als “No-llocs”, un concepte que va popularitzar l’antropòleg francès Marc Augé al seu llibre Los No-Lugares: espacios del anonimato (Gedisa, 1993), que descriu aquells llocs de transitorietat que no tenen la suficient consistència per ser considerats “llocs”, l’escola ha de ser un dels principals “llocs” on viure. Un “lloc” on les persones desenvolupen les seves capacitats, la seva identitat i també la seva noció de ciutadania, de pertànyer a una comunitat, de ser subjectes de dret. Un “lloc” on viure i estar, un lloc on “habitar”, diu Carlos Magro, com s’habita la casa i s’ha d’habitar i viure també el carrer i les places, altres ”llocs” on avui dia també s’aprèn i s’educa, de manera igual i de manera diferent que a l’escola, però en una relació necessària i necessàriament connectada.
Malauradament, avui tenim una guerra a Europa. Tot i que no és l’única guerra al planeta, aquesta ens fa obrir més els ulls al que ens envolta. Ens interroga i ens interpel·la encara més sobre la nostra relació amb el món, amb els sabers i els valors que considerem propis, amb els que vivim i voldríem. L’escola té els seus mals, com bé va assenyalar Daniel Pennac, com és evident i es manifesta públicament, però els mals son sobretot de la societat, d’una humanitat injusta que maltracta les persones i el planeta. L’escola no ho resoldrà, no és la seva funció, però és, com assenyala Carlos Magro, “[…] el marco que nos damos colectivamente para ponernos, a cada uno de nosotros, en relación con el mundo”. Més que mai, toca cuidar-la, parlar del que passa aquí i allà, que la cuidem entre totes i tots, que reflexionem, dialoguem i la reconeguem, perquè és el nostre futur.
