Fa una mica de vergonya que, després de 13 anys de l’aprovació de la nostra gran llei d’educació (LEC) no ens haguem ni aproximat al 6 % del PIB d’inversió en educació, tal i com manava la dita llei, i sigui el professorat que de nou hagi de sortir a reivindicar-lo. Per no parlar com, a més, s’ha augmentat any rere any els diners dedicats a l’educació privada concertada: per damunt de 179 milions d’euros en els tres últims anys. I , a més, el Departament ha tancat més de 5.200 places públiques arreu del territori català, mentre els concerts s’han mantingut intactes.
La manca de pressupostos implica que les retallades que es van fer amb la crisi del 2008 encara no s’han revertit i, per tant, la demanda de menys alumnes per aula, menys hores lectives per poder tenir temps per reunir-se i debatre, no s’està tampoc resolent. Ni la estabilitat del personal interí i laboral, ni l’augment de les places públiques d’FP, ni la retirada del decret de plantilles que tan malestar està creant en els centres… Però, a més, el nostre hiperactiu conseller pretén (pretenia), sense consensuar amb ningú, canviar també el calendari escolar, el començament de curs, els horaris escolars, la obligació del C2 de català… després algú s’estranya que hi hagin protestes i vagues?
I per si tot plegat no fos poc, el Departament ha presentat un esborrany de currículums que han generat un gran rebuig entre el professorat. Ara sembla que el conseller està disposat a que els centres que vulguin puguin ajornar l’aplicació d’aquests currículums. Però aquesta no és la qüestió. El problema important és que aquests currículums són una imposició més i uns canvis que en absolut afavoreixen l’augment de la qualitat del nostre sistema educatiu i, sobretot, fan pensar que augmentaran les desigualtats ja molts grans i empobriran el nivell cultural i de coneixements del nostre alumnat.
I és que els nous currículums són una còpia de les propostes de la fallida Escola Nova21 (que, per cert, ningú ha presentat una avaluació dels seus resultats) i segueixen una línia definida per patronals, bancs, grans empreses i fundacions privades (via OCDE). Propostes que no són progressistes, sinó que van en línia contrària als interessos de la majoria de la població. Són una renúncia a la democratització dels sabers gràcies als quals es pot estructurar el pensament i ampliar horitzons tant individuals com col·lectius. L’aposta per “l’educació competencial i l’aprenentatge per projectes” és “un sistema que aprofundeix les desigualtats i abandona per complet la seva missió il·lustrada d’elevar el nivell cultural i intel·lectual de la població” (Carlos Fernandez Liria, 2017).
Els nous currículums són una renúncia a la democratització dels sabers gràcies als quals es pot estructurar el pensament i ampliar horitzons tant individuals com col·lectius
Resumint les mesures plantejades per aquests currículums, podem apuntar alguns aspectes que, al meu entendre, van en la direcció completament equivocada:
1. El menyspreu del coneixement que comporta l’enfocament “competencial” i que fa temps venim denunciant i que ara queda ben explicitada. Textualment es diu: “La meta no és la mera adquisició de continguts, sinó aprendre a utilitzar-los per solucionar necessitats encarnades en la realitat”. La pregunta és, si no s’adquireixen els continguts, com es poden utilitzar? Però encara sembla més greu el que diu el Sr. Ramón Grau (cap de l’equip que ha dissenyat aquests currículums): “Molts continguts hi són perquè seran útils per continuar estudiant. A un sector de l’alumnat li funciona molt bé, perquè continua estudiant, però a un altre, no. Per a què t’ha servit preparar-te per a allò que vindrà després, si no hi ha després?”. O sigui, ¿aquell alumnat que està destinat a no seguir estudiant, se li han de negar els coneixements que els que sí “tenen un context que els ajuda a tirar endavant” podran obtenir?
Està clar que allunyar als alumnes de l’accés al coneixement implica tenir ciutadans sense capacitat crítica, la qual cosa els converteix en ciutadans dòcils i fàcils de manipular. I els més perjudicats són precisament els que més ho necessiten, els més desfavorits socialment, perquè se’ls hi estafa els continguts culturals als que no tindran accés fora de l’escola i que els permetrien comprendre les causes, polítiques i econòmiques, que els han portat a la seva situació.
La supressió d’hores de quasi totes les matèries i el menyspreu de les classes magistrals, de la utilització de la memòria, dels llibres de text (convertits en digitals) i de tot allò que es feia, són també elements que dificulten la transmissió del coneixement. La memòria és absolutament necessària per retenir els coneixements i sense coneixements no hi ha cultura, no hi ha comprensió de la realitat, no hi ha possibilitat de tenir esperit crític, ni hi ha tampoc possibilitat d’ampliar el propi coneixement.
2. En la mateixa línia va La introducció dels àmbits educatius a secundària, que impliquen també un menyspreu al coneixement i al professorat que és especialista en la seva matèria. Una experiència que s’està duent a terme a València i que està demostrant que no ajuda gens a millorar l’ aprenentatge.
3. La introducció del món emocional com a objectiu avaluable, en uns termes que superen el que jo crec que ha de fer, i que pot fer, un professor o professora en una aula, i que, a més, obre la porta a pràctiques derivades de diverses teories, algunes d’orígens dubtosos i que poden acabar fent més mal que bé al nostre alumnat . En aquest sentit, el Grau ens ve a dir que l’educació ha de preparar “per a la frustració en una situació de desamor. Per a la soledat. Per al moment en què fracassa un projecte i ens trobem sense feina”.
Si bé l’anomenada “educació emocional” ha calat força en una part del professorat i de la societat, és una qüestió molt controvertida que introdueix en l’educació tècniques que provenen del món empresarial i que poden acabar en un ensinistrament amb l’objectiu de desplaçar les problemàtiques socials a l’àmbit de les emocions. En definitiva, el que importa no és canviar el context (polític, econòmic, laboral), sinó variar la reacció emocional per amollar-s’hi.
D’altra banda, sembla molt complicat poder fer una avaluació objectiva de qüestions com si l’alumnat ha assolit “…l’experiència personal de satisfacció amb un mateix per poder fer front a les dificultats i superar-les en positiu”. Això no treu que, com ja fa la majoria de professorat, es tingui cura de l’alumnat i s’estigui atent als seus problemes.
4. La obligatorietat de fer un “servei comunitari”. No està clar que el voluntariat hagi de ser obligatori ni tampoc que sigui l’escola la que hagi d’obligar la participació de l’alumnat en aquests tipus de serveis. Una cosa és estimular l’esperit crític i els valors de solidaritat, i donar eines per entendre i enfrontar les desigualtats socials i econòmiques, les segregacions per diferents raons, etc. I una altra és obligar a prestar un “servei”, que moltes vegades està més lligat a la caritat que a la solidaritat.
5. Un augment de “l’autonomia de centre” que, mentre no es derogui el Decret de Plantilles, cada vegada més acaba sent una imposició de la direcció. Si considerem que l’educació és una tasca col·lectiva, no és una bona cosa que les decisions vinguin imposades i que el professorat les assumeixi acríticament per por de perdre la plaça.
D’altra banda, deixar el 20 % del currículum a decisió del centre pot acabar amb un augment de la competitivitat i de les desigualats, depenent del tipus d’alumnat o de les decisions de la direcció. Per no dir que això trenca amb la idea de xarxa d’educació pública, que té l’obligació d’oferir una educació d’igual qualitat a tot l’alumnat, sigui quin sigui el seu status o visqui al barri que visqui. Pretendre que cada centre dediqui aquestes hores a les “necessitats pròpies del centre” és donar per suposats que els centres concentren un tipus homogeni d’alumnat que té necessitats diferents de les del centre del costat.
Adaptar els currículums i les activitats a l’alumnat, és quelcom que hem fet sempre el professorat, però posar ja matèries diferents és anar un pas més en direcció a la segregació.
6. Tota la complicació que suposa l’estructura mateixa del currículum i que, en cap cas, sembla que això vagi a millorar els aprenentatges de l’alumnat però sí que obliga (al menys teòricament) a fer que el professorat comenci de nou a re-programar tot allò que feia a l’aula.
Sembla que cada canvi de govern ha de deixar la seva empremta, i en educació passa per canviar qüestions burocràtiques que no fan més que augmentar les hores de feina del professorat en detriment de la preparació de les classes. Recordo que fins ara ens regíem per la LOGSE, que ja obligava a programar per conceptes, procediments, actituds i valors. Ara es canvien tots els noms, tots els objectius, i s’introdueixen perfils competencials de sortida, competències clau, indicadors operatius, competències específiques, criteris d’avaluació, sabers bàsics; i contextos d’aprenentatge. En definitiva, sembla fet més per atabalar el professorat que per facilitar-li la seva tasca.
7. I finalment, quan s’arriba als continguts, que ara se’n diuen “sabers”, ens trobem amb un caos de conceptes desordenats i barrejats, que no faciliten en absolut una planificació racional dels coneixements ni de les activitats a fer a l’aula.
Que s’havien de modificar els currículums, segurament totes hi estem d’acord. Es podia haver estudiat bé la quantitat de coneixements que hi havia en l’anterior currículum, treure el que era sobrer, assenyalar el que era fonamental, i afegir allò que no hi era. Es podien haver donat recomanacions per fer l’ensenyament més actiu o més participatiu, fins i tot més competencial, sense que això impliqués menysprear i devaluar els coneixements i sense imposar metodologies úniques que, a més, s’han demostrat ja negatives per la majoria de l’alumnat. L’experiència ens demostra que cada mestre, professor o professora sap trobar la metodologia que millor li va i que té millors resultats.
Més enllà de la pèrdua de temps i energia que implica pel professorat programar la seva tasca diària a l’aula, no sembla que uns coneixements tant poc estructurats puguin ajudar l’alumnat a assumir-los.
En definitiva, canviar-ho tot per no millorar res.
Crec que cal obrir un debat sobre què volem de l’educació i exigir polítiques encaminades a una educació pública, ben dotada i cohesionada, que doni resposta a les necessitats reals del nostre alumnat i no a les necessitats del món empresarial.
