Enrique Díez és moltíssimes coses. Professor de la Facultat d’Educació de la Universidad de León, membre del col·lectiu Uni-Digna, ha estat responsable d’educació a Izquierda Unida, participa i ha participat en tot tipus de moviments socials, des de feminismes fins a memòria històrica democràtica. Acaba de publicar un llibre, Pedagogia antifascista. Construir una pedagogía inclusiva, democrática y del bien común ante el auge del fascismo y la xenofobia (Octaedro 2022) en el qual fa un repàs de les palanques que el neofeixisme utilitza des de fa temps per ficar el cap en l’educació per, tot seguit, fer un repàs de les palanques que els demòcrates tenen a les seves mans per lluitar contra aquest neofeixisme des dels centres educatius.
És un moment molt encertat per a la publicació del llibre. No sé si ho teníeu en el radar, però la coincidència amb l’acord de govern a Castella i Lleó i l’entrada de l’extrema dreta en un govern…
Realment esperàvem que no succeís, però ho teníem previst d’alguna forma. És el primer govern d’ultradreta a la regió més extensa d’Europa i sembla un fet significatiu com per publicar, i més perquè en educació ens hem d’involucrar en el combat del feixisme. No podem quedar al marge pensant que és una qüestió només política, o social. S’ha de fer també des de l’educació.
A això, precisament, és al que dediques la segona meitat del llibre. En la primera fas una anàlisi de com entra el neofeixisme en l’educació i la segona la dediques a parlar de com fer-hi front.
Sí, justament. La primera és l’anàlisi de com s’està organitzant el neofeixisme, més vinculat al neoliberalisme. S’introdueix en el relat, en la batalla ideològica que desenvolupen de manera intensa. I un dels espais centrals és l’educatiu. En la segona part recullo eines i estratègies que podem utilitzar a l’escola per combatre el neofeixisme. El que faig, en el fons, o és el que em sembla, és caminar a coll de gegants, com deia Newton, és a dir, recullo el que han fet molta gent de les comunitats educatives, part del professorat, MRP, Marees Verdes… que s’assenten en el que considero que són les autèntiques revolucions en educació i no aquests models de venda de la innovació que es fan ara, tipus màrqueting, sinó una cosa assentada en grans pedagogs i pedagogues. Gràcies a ells podem pensar en un altre model més enllà del que s’està implantant de neofeixisme, i plantejar alternatives realitzades des d’una línia d’educació crítica des de sempre.
Què és el que no hem fet a Espanya en els últims 40 o 45 anys per evitar aquest auge del neofeixisme?
En educació el que hem fet ha estat banalitzar el feixisme, d’una banda, però sobretot hem invisibilitzat o desprestigiat la política. Aquest és l’error majúscul. Et poso una anècdota de fa dos dies. Estava en classe, a la Facultat d’Educació de la Universidad de León, impartint Organització escolar, on abordem les lleis educatives. Quan pregunto al meu alumnat qui havia decidit i perquè aquestes lleis, a quina ideologia responien, qui les havien dissenyat, un altíssim percentatge va respondre amb un “jo no vull saber res de política”. Aquesta resposta permanent, com si l’educació visqués al marge de la política, com si educar no fos un acte essencialment polític com deia Paulo Freire o com diu Jaume Carbonell en el seu llibre L’educació és política. L’educació és una concepció del món i de la societat i això, crec, l’educació formal ha tractat d’ocultar-ho, per una pressió molt forta de la dreta.
Per la dreta i ara per al neofeixisme, tot el que no sigui la seva doctrina ideològica és adoctrinament. Sempre estan acusant d’adoctrinar als altres si no practiquen la seva doctrina ideològica. L’escola pública i el seu professorat seleccionat per igualtat, mèrit i capacitat representen la pluralitat social que tenim, i això no ho admeten. Ha de ser la seva doctrina; la religió catòlica no és adoctrinament com sí que ho és parlar de drets humans o d’igualtat entre homes i dones. Això és el que em preocupa.
Parlar de qualsevol cosa que tingui a veure amb la vida real, per a la dreta i la dreta radical és polititzar l’educació. Crec que bona part de l’escola li ha comprat a la dreta aquest discurs
Tanta pressió de la dreta per parlar d’aquesta falsa neutralitat ideològica. Quelcom que s’ha infiltrat de manera perniciosa dient: “No, no, no es pot educar en democràcia; no es pot educar en drets humans perquè això és polititzar”. Parlar de qualsevol cosa que tingui a veure amb la vida real, per a la dreta i la dreta radical, és polititzar l’educació. Crec que bona part de l’escola li ha comprat aquest discurs a la dreta i hem deixat d’exercir una tasca fonamental: educar en drets humans i de tal manera que defensem radicalment aquests drets humans davant de tots els atacs.
No podem admetre a l’escola allò que va en contra dels drets humans, el que la comunitat internacional hem adoptat com a principis i valors bàsics. Això és fonamental. ¿Que poden ser millorables des del feminisme, des dels discursos decolonials i les crítiques interculturals i interseccionals? D’acord. Podem millorar-los, però almenys aquests són fonamentals.
Aquesta abdicació d’aquest compromís amb una societat més justa i millor que és l’essència fonamental del perquè eduquem és crucial. Crec que l’escola ha abdicat d’aquesta part i s’ha centrat en la part de formació tècnica. Formar per al món del treball; ficar-los en el sistema i reproduir el model neoliberal de forma pràcticament inconscient com l’únic model que hi ha.
Revertir això em sembla un dels passos més importants al mateix temps que complicat.
Per això el llibre. La ultradreta té un discurs sense complexos; ha inaugurat una agenda mediàtica sense complexos; pot dir les majors barbaritats sense acomplexar-se, mentre que les persones que es preocupen pel bé comú, la gent que defensa la solidaritat, la justícia, sempre parla com demanant perdó i permís. Un exemple: després de la II Guerra Mundial, tots els països europeus es van constituir des de l’antifeixisme. Espanya va ser aquesta anomalia que es va constituir des de l’oblit del passat, com en la transició. Quan aquí parlem d’antifeixisme sembla que la imatge que ens ve és un grup de xavals amb cresta, okupes tirant pedres a la policia, mentre que a qualsevol país d’Europa, l’antifeixisme és un element bàsic de prestigi. Aquí som una anomalia i per això crec que és fonamental recuperar el terme antifeixisme. Hem de fer una pedagogia antifeixista. Hem d’educar en l’antifeixisme igual que eduquem en la inclusió, en la diversitat, en els drets humans, en el bé comú, en la interculturalitat, en el feminisme. Perquè no es pot ser demòcrata sense ser antifeixista. Per educar en la democràcia hem d’educar en l’antifeixisme, si no estem educant en el pensament únic.
Un dels punts que desglosses a la segona part del llibre i que em va semblar particularment important és el relacionat amb la memòria històrica democràtica. Sembla un dels comptes pendents més importants de la nostra democràcia.
Per això el llibre que vaig publicar abans d’aquest es titula La asignatura pendiente. El que s’ha fet és un memoricidi, una amnèsia històrica que es va imposar durant la dictadura que va perviure durant la transició. La Llei d’Amnistia es va convertir realment en una llei de punt final. Ningú va connectar amb la memòria democràtica dels republicans, de la qual som hereus.
Llegint els llibres de text, sembla com si la primera democràcia que existís a Espanya fos la d’ara. Com és possible que això s’implanti en els plans d’estudis? Em preocupa essencialment perquè veiem que la nova ministra d’Educació no té intenció ni voluntat política per introduir la repressió franquista, la lluita antifranquista o la de les associacions de memòria històrica en el currículum escolar.
Hem d’educar en l’antifeixisme igual que eduquem en la inclusió, en la diversitat, en els drets humans
Hem tingut reunions amb el Ministeri, li ho hem plantejat reiterades vegades perquè no passés el mateix que amb les normatives de les CCAA en les quals apareix que s’inclourà la memòria democràtica, però les tímides iniciatives que hi havia es van eliminar quan va arribar el neofeixisme a Andalusia, ara a Castella i Lleó… O han quedat en declaracions. La Llei de Memòria Democràtica diu que és obligatori introduir-la, però després vas als decrets de currículum i en el de primària i en el de secundària o batxillerat pràcticament no apareix.
El 31 de març ens reunirem amb la ministra per lliurar-li les 34.643 signatures que s’han recollit exigint que s’inclogui la memòria històrica democràtica en el currículum: sense falses equidistàncies, sense excuses, que es posi en pràctica.
L’equidistància és una altra d’aquestes eines que aquest neofeixismes han utilitzat per evitar segons quins continguts, no sols relacionat amb la memòria, també temes d’igualtat de drets entre homes i dones, un altre dels temes que defenses.
En un institut de secundària, un professor de filosofia, amic i company, per explicar la construcció literària dels textos va comparar la Bíblia amb Harry Potter. L’alumnat el va denunciar i l’equip directiu li va dir que demanés perdó a l’alumnat, que es retractés a classe. El més sorprenent va ser que la cap d’estudis li va explicar que ella, com a professora d’Història, quan arriba al tema de la guerra civil procura tenir-lo en compte i ser acurada “perquè aquí hi ha de totes dues parts i no podem ferir-ne cap”. El que fa la teoria de l’equidistància és equiparar al torturador amb la persona torturada. No podem molestar cap de les parts. Però com pots equiparar al victimari amb la víctima?
En democràcia, el feixisme no és opinable ni admissible. I això és el que s’ha fet: blanquejar-lo i admetre’l
La teoria de l’equidistància usa aquest model. Equiparar el feixisme amb el comunisme. La defensa del bé comú no pot ser equiparable a l’extermini de les races inferiors; no pot ser equiparable el que diu que hi ha d’haver un líder autoritari davant dels qui diuen que cal repartir-se el model de societat i compartir els recursos. No parlo de les concrecions històriques, sinó de les filosofies. No pots dir que el feixisme és una altra opció política més. Perquè en democràcia, el feixisme no és opinable ni admissible. I això és el que s’ha fet: blanquejar-lo i admetre’l.
Passa el mateix amb el combat que té amb la igualtat i el feminisme. Que és terrible. No parlo d’una pedagogia de la igualtat, sinó del feminisme, ho dic clarament. Que també eduqui als nois; no sols dir-li a les noies que tenen els mateixos drets que els nois, sinó que aquests hem de fer un pas enrere en els nostres privilegis, que és el que més ens costa. Perquè, al final, diuen “això de la paritat”. He estat en discussions sobre la paritat, i al final la solució després de tres hores de discussió és que “s’amplia la reunió” perquè hi hagi més noies, però els nois no ens baixem de la reunió. No fem mai un pas enrere. Això és una de les coses que en general més incomoda als nois quan parlem d’igualtat. Pel fet d’haver nascut home tenim privilegis dels quals ni tan sols en som conscients.
Quin paper té el professorat?
El professorat no pot simplement dedicar-se a la tasca tècnica: Ara la formació que es demana és, a veure, digitalització, ludificació, mindfulness… El professorat no pot limitar-se a ser una part del sistema, tècnicament solvent per resoldre el que li mana l’administració. Això ja es va fer, allò del currículum a prova de professorat. Per fer això, els substituïm per Google o per les grans multinacionals digitals.
Jo sempre els dic als meus alumnes que el professor, quan lluita, també està ensenyant. Aquests lemes del 15M han d’assumir-los com a propis perquè el professorat és ciutadà i ciutadana també; i com a responsable de la societat en la qual viu i del model que vol construir, també tria als seus representants, reivindica una sèrie de millores, de maneres de fer les coses en la nostra societat. Això és fonamental. L’educació és política i, en la nostra feina ens hem d’implicar activament a aconseguir la millor educació possible per al nostre alumnat, la millor organització possible per al nostre alumnat i el que millor l’ajudi en el seu procés de desenvolupament personal i social.
L’educació és política i, en la nostra feina, hem d’implicar-nos activament a aconseguir la millor educació possible per al nostre alumnat
I l’administració?
També l’administració. Triem als nostres representants i hem d’exigir-los que apliquin els seus programes. Quan governa el PP i, ara, Vox, apliquen els seus programes a sang i foc. Un exemple, el PP en 12 dies va implantar la reforma laboral. Quan governen partits més progressistes, com aquest govern de coalició o la socialdemocràcia, maregen la perdiu. Anaven a derogar els acords amb el Vaticà; recordo quan van signar aquest acord al Congrés Era un postulat de Pedro Sánchez. Però quan arriben al govern, sembla que els hagi abduït la dreta, i donde dije digo, digo Diego.
És una de les raons de l’auge del neofeixisme, la gestió de la socialdemocràcia quan ha governat a Europa. La socialdemocràcia ha gestionat el capitalisme en comptes d’aplicar els seus programes de socialdemocràcia. Des de Felipe González. Què passa amb la classe treballadora quan veu que aquells als quals vota fan el contrari? Que se sent defraudada. “Si cadascú s’ho ha de fer com pugui perquè vosaltres ens abandoneu, per això els meus els primers”. I es vota a qui diu això.
El govern de la socialdemocràcia a Europa i Espanya és una de les causes que explica l’auge del neofeixisme, dit per la majoria dels especialistes en aquest camp. A part de tot el tema de la por del discurs d’odi, etc. Per això vull que la ministra Pilar Alegría digui: “Senyors, en els decrets de currículum introduirem la memòria històrica”. Vull que digui que la inclusió es durà a terme i que invertiran xifres escandaloses no a rescatar bancs, ni armament, sinó en educació. Vull això, perquè és el que venia en els programes i és per al que els votem. Les administracions educatives tenen un alt grau de responsabilitat en l’auge del neofeixisme actualment.
És dur això que acabes de dir.
Sí, sí, ho dic i no parlo només d’aquesta ministra, dic exactament el mateix de l’anterior. Pot ser dur, però és la realitat. Em sembla tan evident que el problema és que la dreta parla sense complexos i l’esquerra, la progresia més ben dit, sempre parla acomplexada, governa acomplexada, estan en negociacions i cessions permanents.
Que es facin polítiques clares. L’administració educativa està fent unes polítiques de cessió a la dreta absolutament impresentables i les declaracions d’aquesta ministra i de l’anterior són, en aquest sentit, lamentables, i les seves pràctiques, pitjors.
Què li queda al professorat, què pot fer un profe sol?
Un profe només, res. Una comunitat educativa unida, molt. Hem de recuperar el que van fer els MRP, aprendre de com treballaven. Deixar de vendre’ns aquestes motos de superprofe que li donen premis i després va de divo per la vida fent estrenes mediàtiques, dient coses de perogrull que no toquen al poder… que són part del sistema.
Enfront d’aquestes receptes d’innovació pedagògica com el mindfulness, de màrqueting, coaching o emprenedoria, recuperar els Moviments de Renovació Pedagògica, que van posar en marxa les marees verdes per l’educació pública, tots els moviments de resistència. Fer pedagogia de resistència davant aquesta doctrina neoliberal i neofeixista i, també, començar a explicar-nos les alternatives educatives que s’estan desenvolupant.
L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem defensar. I per això, com deia el poeta, hem d’implicar-nos fins a embrutar-nos
Crec que la comunitat educativa té una responsabilitat enorme a deixar d’estar tan centrada en les puntuacions, en les notes de mates o ciències i implicar la generació següent en el manteniment d’una democràcia real i la construcció d’una societat més justa per als qui més la necessiten. Aquest és un dels elements fonamentals. Crec que el desafiament fonamental per a les comunitats educatives, dins d’aquesta època d’auge del neofeixisme, és facilitar les condicions i dotar de les possibilitats de coneixement imprescindible per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder.
Com es fa això?
Això significa que hem de connectar el treball escolar amb els assumptes de la vida social, política i real de la nostra societat. L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem defensar. I per això crec que hem d’implicar-nos fins a embrutar-nos, com deia el poeta. Prendre partit, comprometre’ns amb una pedagogia clarament desobedient, democràtica, ecosocial, decolonial, de la igualtat… perquè no podem romandre indiferents davant la barbàrie.
Sé que hi ha gent que dirà que és difícil. Sempre recordo que en el segle IV Sèneca va dir: “No ens atrevim a fer coses perquè assegurem que són difícils, però ho són perquè no ens atrevim a fer-les”. Hem d’atrevir-nos a somiar i això és un dels elements fonamentals. Ens estem jugant el futur de les pròximes generacions i de la societat en el seu conjunt.
