Joan Guàrdia i Olmos (Barcelona, 1958) va ser escollit rector de la Universitat de Barcelona el desembre de 2020, després de derrotar al seu predecessor en el càrrec, Joan Elias, gairebé contra pronòstic. Guàrdia és catedràtic de Metodologia de les Ciències del Comportament, i els seus àmbits d’expertesa són l’estudi de la conducta humana a través de la neurociència computacional. El seu és un cas pràcticament únic d’home de la casa, ja que no només ha impartit docència a la Facultat de Psicologia, a la qual pertany la seva càtedra, sinó que també ho ha fet a Farmàcia, Economia i Empresa, Geografia i Història, Infermeria, Educació i Biologia.
Quin balanç fa d’aquest primer any de mandat?
Ha estat un any molt intens, amb molts projectes endegats al mateix temps, amb una voluntat d’unificar cultures internes respecte de determinades maneres de fer, i amb un segon any que esperem que sigui quan comencin a donar fruits totes aquestes iniciatives. Programes de protecció dels associats, d’estabilització de places del PAS, modificacions substancials de suport als estudiants, digitalització fins a l’últim racó de la casa, el suport a la recerca com una idea clau, internacionalització, endegar el nostre programa d’acollida per estudiants i investigadors no catalans… Si hagués de resumir l’any que hem passat, d’una forma molt gràfica, diria que hem obert moltíssimes carpetes que hauríem de tancar l’any 2022.
Això de les cultures internes que comenta ho podem precisar una mica més?
Sí. Vull dir el següent: la universitat que tots coneixem és el resultat de la LRU dels anys vuitanta. La LRU va suposar un canvi radical tant de tendència com de la manera que teníem d’entendre i comprendre la universitat. Des d’aquell moment, hi ha hagut la LOU, la LOMLOU… és a dir, hi ha hagut modificacions que no són de maquillatge –dir això no seria cert–, però gairebé. Aquell corpus de concepció universitària de principis dels vuitanta segueix vigent després de trenta i molts anys. Però ara el context ha canviat radicalment, el que se’ns demana ha canviat radicalment, amb qui ho hem de fer també, els actors en l’escenari el mateix, i les expectatives de la societat respecte del fet educatiu de la universitat han canviat de forma espectacular. Per tant, hem arribat a un punt d’inflexió, i això vol dir canviar maneres de fer, canviar percepcions, costums, prejudicis, i anar a una universitat més oberta, dinàmica, lligada al territori, més internacional, més barrejada amb la resta d’actors, més pendent dels estudiants, i amb molta més professionalització en la seva execució, és a dir, que tant el professorat com el PAS han d’estar infinitament més especialitzats en àmbits i en reptes que fins ara no ens eren propers. I això s’ha de fer, i s’ha de fer amb urgència. I aquest discurs, en les institucions públiques grans, és complicat de fer, perquè som institucions lentes, que ens escoltem molt, que ens agrada fer les coses com les hem fet sempre… Però malgrat això, aquest és el repte: en tot el sistema de recerca i universitats cal fer una passa endavant en aquesta línia decidida de canvi.
Cal anar cap a una universitat més oberta, dinàmica i professionalitzada, tant el professorat com el PAS han d’estar infinitament més especialitzats en àmbits i en reptes que fins ara no ens eren propers
M’agafo a un dels aspectes que ha apuntat. Ha dit que la universitat ha d’estar més pendent de l’estudiant. No ho està prou?
Els estudiants universitaris no són com fa deu anys, probablement no són ni com fa cinc. Si nosaltres, com a institució, volem connectar-hi hem de reconèixer quins són els seus codis, quina és la manera per compartir espais. I això depèn com a mínim de dues coses. La primera, que el discurs universitari i el d’un o una jove de 19-20 anys sintonitzin més, i segona, que les expectatives d’aquesta gent jove nosaltres les puguem interpretar correctament. Per dir-ho ràpid, la universitat no ha d’estar pensada per al professorat, sinó per a l’estudiant.
Això és una novetat?
No ho és, ho sabem perfectament. Però sí que és un recordatori.
Li sembla que és cert allò que sempre es diu que els alumnes cada vegada arriben pitjor formats del sistema educatiu preuniversitari?
Aquesta idea no me l’he creguda mai. És a dir, si jo miro el que jo feia en el meu primer curs com a professor d’universitat i el que faig ara la diferència és enorme. La pregunta és si el que jo feia en aquell primer curs ara tindria sentit fer-ho. A més, aquest argument el reitera el professorat constantment. Els d’universitat, que el problema és el batxillerat. Els de batxillerat, que el problema és l’ESO. Els de l’ESO, que el problema és la primària… I al final la culpa de tot la tenen les mestres de la bressol, que amb dos anys ja s’equivoquen. Au va! El que sí és veritat és que els estudiants són diferents. Tenen habilitats diferents, competències diferents, expectatives diferents, s’apropen a la informació de forma diferent… Una de les coses que un professor ha d’ensenyar als seus estudiants és a diferenciar la informació fiable: qualitats, garanties, contrast. Nosaltres teníem poc accés a la informació, mentre que per ells aquest accés és enorme.
Per tant, jo em nego, per sistema, a assumir que l’argument és que “venen mal preparats”. No és que siguin pitjors, és que els temps demanden coses i perfils diferents. Per tant, fer aquestes comparacions i dir que els d’ara venen mal formats perquè no han llegit a Homer… I què els demanda el mon actual? Alguns pensarem que dissortadament i altres que afortunadament el món no els demandarà haver llegit a Homer. Als que venim d’una formació clàssica això ens pesa, jo segueixo pensant que llegir a Homer t’acosta més a la saviesa i a la bellesa, però un exercici de realitat et fa veure que el món actual està regit per altres criteris. Hem de saber trobar l’equilibri entre aquest respecte a la cultura i l’ensenyament amb un entorn al segle XXI, que té altres característiques i exigències.
Amb tanta oferta d’estudis superiors, els estudiants arriben a la universitat ben orientats?
Arriben ben informats i parcialment orientats.
I això què vol dir?
Menys orientació en l’accés equival a més soroll en el trànsit entre batxillerat i universitat. Aquesta és una transició que ha de fer soroll necessàriament, i volem que sigui així, volem que en les etapes evolutives hi hagi cognició del canvi, però una cosa és la percepció del canvi des del punt de vista maduratiu i una altra que la coordinació acadèmica hauria de ser molt millor. La mala orientació és un predictor de desajust, de fracàs acadèmic, de manca d’expectatives complides, etc.
I entre graus superiors d’FP i universitats?
Aquí tenim un espai a conrear. Un sistema sensat de formació hauria de ser un sistema en el qual el primer cicle universitari fos molt bàsic i generalista, i molt integrador, i un segon cicle molt especialitzat i d’alt nivell i alta exigència. A més hauria de tenir pipelines, canonades de pas àgil entre els cicles de grau superior i nosaltres, sobretot amb aquest primer cicle més obert i més bàsic. Aquests intercanvis serien desitjables, en el sentit que ens permetrien barrejar-nos una mica més. Per tant, un model pensat en un 3+2, i evidentment que el preu de les matrícules siguin les mateixes i per tant l’accés públic estigui garantit.
La idea del 3+2 no tothom la veu clara.
No ens el deixen fer. El ministeri ens porta al 4+1, i 1 any de màster no és temps suficient per especialitzar-se en un àmbit molt específic. I quan penso en la meva etapa d’estudiant m’adono que en el fons jo vaig fer un 3+2 sense ser-ne conscient.
Fa uns anys, la principal queixa quan un s’acostava al debat universitari sempre era la falta de finançament. Ara ja no se sent tant…
Ho segueix sent.
Però en teoria s’ha millorat, no?
Els pressupostos universitaris han millorat, això és obvi. Però tenim tres problemes. Un, el capítol 1, el personal i com ho fem per rejovenir-lo. Tenim també el capítol 2, amb un problema seriós d’infraestructures. Perquè el sistema de recerca i universitats és molt gran i molt dispers. I el tercer problema és un model de finançament de la recerca que no va. Per tant, dues idees: necessitem un altre model de finançament del sistema de recerca i universitats; i necessitem un altre model de distribució d’aquest pressupost. Ras i curt.
I on està la diferència que haurien de tenir respecte al model que tenim ara?
Et poso un exemple: la recerca en l’àmbit universitari està infravalorada, d’acord amb els models actuals. La universitat és un agent molt potent en l’àmbit de la recerca, però aquesta potència està infravalorada en els models de finançament. Perquè aquest model està molt basat en el nombre d’alumnes, el nombre de classes… i això en aquests moments està a anys llum de la realitat. Un altre exemple: en la recerca hauríem d’anar a un model d’un finançament bàsic sistèmic que no depengués de convocatòries súper competitives, perquè això comporta inestabilitat, i si més no hi ha temes estratègics que haurien d’estar protegits. I això no succeeix.
La universitat és un agent molt potent en l’àmbit de la recerca, però aquesta potència està infravalorada en els models de finançament públic
Hi ha hagut un recent canvi al ministeri. Ha estat per millor o per pitjor?
Hem treballat molt de prop amb el doctor Castells, i li hem mostrat les nostres discrepàncies de forma serena, respecte al que plantejava amb la LOSU, i amb el canvi de ministeri la veritat és que l’accessibilitat i el tarannà dialogant s’ha vist consolidat. El doctor Subirats coneix bé la universitat catalana i espanyola, és un acadèmic de llarg recorregut, i el diàleg amb ell és còmode i fàcil. De fet, en les seves primeres declaracions ha recollit bona part de les nostres reivindicacions com a sistema català, en el sentit de pensar en la LOSU com una llei de bases, que deixi fer i sigui poc reglamentista, i aquesta lletra i aquesta música ens agrada. Ara haurem de veure com acabem de definir la cançó.
Llavors aquest la ‘llei Castells’ es modificarà respecte a l’avantprojecte que ja es va aprovar?
Nosaltres no tenim cap document que impliqui la modificació de la LOSU, però del discurs del ministre entenem que la seva intenció és probablement mantenir alguns aspectes de la LOSU de Castells, però fer un document nou. Sabem que s’ha reunit amb molts rectors i rectores de tot l’Estat, i que està en aquesta fase de copsar sensibilitats i interessos, per tal de veure la manera de construir una alternativa que sigui vàlida i viable per tothom. Però insisteixo que el diàleg amb el ministre Subirats és còmode i fàcil.
Sobre la rebaixa de les taxes, s’ha absorbit bé el decrement d’ingressos amb altres partides?
Les universitats hem vist compensada una part d’aquesta disminució pel Govern. El Pla Nacional del Coneixement establia una aportació econòmica durant cinc anys de forma sostinguda cada any al sistema universitari. En el primer any, en comptes d’incrementar pressupostos, el que es va fer és compensar la disminució de taxes, és a dir, no vam millorar pressupostos. L’any següent no vam tenir cap possibilitat d’increment d’ingressos perquè va ser l’any de la pandèmia i es van prorrogar, i en els pressupostos del 2022 sí que hem vist incrementats el pressupost d’universitats, no en la proporció que s’establia al Pacte Nacional, però sí de forma significativa. El problema és que són partides que no toquen el capítol 1 i són molt finalistes, és a dir, no permeten fer polítiques innovadores.
Tocar capítol 1 vol dir donar més llibertat per contractar?
Rejovenir el personal passa per una taxa de reposició que ens permeti recuperar el múscul perdut des del 2008 ençà. És a dir, ara per cada 10 places de jubilats jo en puc convocar 12, però és que des del 2008 al 2017 no podíem cobrir jubilats, per tant hem anat perdent múscul, i clar, al ritme que em permet la taxa de reposició actual jo no puc accelerar el rejoveniment de la plantilla.
Ara per cada 10 places de jubilats en podem convocar 12; amb aquest ritme no podrem recuperar tot el múscul que es va perdre durant els deu anys que no vam poder cobrir cap plaça
S’ha notat amb la rebaixa que la universitat torna a ser accessible a determinades capes socials?
Jo diria que això no es percep. La reducció de taxes era una demanda necessària, òbvia, però has de pensar que no estem fent una rebaixa total, estem recuperant el preu de la matrícula que teníem el 2010.
Però no hi ha expectativa de més rebaixes?
No tenim cap notícia que el Govern s’estigui plantejant aquest tipus d’accions. També és cert que s’ha fet un altre pas important, que és igualar les taxes de grau amb les de màster.
Després dels dos anys de pandèmia, ja es pot dir que la universitat ha tornat a la normalitat?
Sí, absolutament.
I els efectes sobre els alumnes?
La percepció que tinc és que la cohort que va enganxar el primer confinament ho ha gestionat de forma més resilient. Fa uns dies em vaig trobar amb els meus estudiants d’aquell semestre, i notaves que havien recuperat el to universitari. En canvi, la cohort següent, la que va començar els estudis el curs 2020/21, ha patit molt, perquè van començar en confinament, amb unes mesures molt excepcionals, mentre que els de l’any anterior si més no havien fet un semestre normal. Aquests nois i noies no han viscut amb la intensitat que cal la seva arribada a la universitat. I ara tenim aquesta tercera cohort, del 21/22, que ja és presencial però amb la barrera de la mascareta. L’acte docent no és gens fàcil amb la mascareta, et costa molt reconèixer l’expressió no verbal, i un professor viu d’això, de reconèixer aquella expressió d’estranyesa quan alguna cosa no s’ha entès, o de satisfacció quan es resol bé el que sigui. Però a mi m’amoïna especialment la cohort del 20/21. Aquests nanos ara comencen a recuperar una certa normalitat, però encara amb mascareta.
És la cohort que va haver de fer els últims tres mesos de 2n de batxillerat des de casa i que després no va poder ni celebrar que tancaven una etapa amb un viatge de fi de curs.
Tot això es nota, perquè el to vital de la casa és més baix. Ara, quan tinguem l’oportunitat de tornar a anar sense mascareta, serà el moment de tornar a recuperar un to una mica més festiu. La universitat ha de tenir aquest punt d’alegria i d’esperança. És un espai de gent jove, i no ens podem quedar amb aquesta percepció d’ensopiment col·lectiu.
Quan poguem treure’ns la mascareta serà el moment de recuperar un to una mica més festiu; la universitat és un espai de gent jove, no ens podem quedar amb aquesta percepció d’ensopiment col·lectiu
Al començament parlava d’una certa reconversió digital, en què ha de consistir?
Més que reconversió, és que el món ens demanda que digitalitzem processos, estratègies, maneres de fer, administració, comunicacions, i per tant els projectes Next Generation, que en el cas de la UB ens han facilitat tenir un pressupost per poder digitalitzar tota la casa, això és un repte majúscul. Digitalitzar vol dir des de modificar processos administratius, perquè no circuli un sol paper, fins que els nostres estudiants tinguin informació on line pràcticament en temps sincrònic sobre esdeveniments rellevants que ells necessitin saber. I en aquest interval hi cap tot.
Aquí també han arribat a la conclusió que la digitalització està molt bé, però com l’ensenyament presencial no hi ha res?
Per descomptat. Nosaltres el que hem après amb la pandèmia ho hem de posar en valor, però des de la presencialitat. El nostre model ha estat presencial, és presencial i serà presencial. Que l’àmbit de les tecnologies digitals i de la informació poden ser un complement per avançar en segons quines coses? Indiscutible. Però sempre que no posem en risc el nostre model de base, que és presencial. I ho dic molt convençut com a professor, havent vist moltes coses que es poden fer a distància.
Estan rebent estudiants d’Ucraïna?
Tenim estudiants i investigadors tant d’Ucraïna com de Rússia que han volgut sortir per raons òbvies, uns perquè estan en mig del conflicte bèl·lic, i els altres per dissidència política i persecució. En el cas de la Universitat de Barcelona hem activat un programa que porta la Fundació Solidaritat, en el qual es detalla a les facultats el circuit que tenim per acollir estudiants i investigadors. I hem demanat a la resta de rectors que ens coordinem entre tots per intentar crear una xarxa més densa i col·laborativa d’acollida. A més d’això, també hem tingut alguns dels nostres que estaven desplaçats. Hi ha un moment que la UE considera que s’ha de trencar relacions amb centres russos i això implica posar-nos en contacte amb tota aquesta gent i veure com hem de repatriar-los. Tot això s’ha activat i per ara anem gestionant la urgència, perquè la situació és extraordinàriament greu.
S’han hagut de trencar acords amb algun centre d’investigació rus?
Nosaltres no els hem trencat, però quan la UE pren la decisió de bloquejar acords de finançament, amb projectes Horizon o d’Erasmus Mundus, això fa que gent que estava a l’empara d’aquests convenis immediatament quedi desemparada, i aquí sí que s’ha d’intervenir. Nosaltres entenem que amb una situació d’emergència i de crisi el que importa és acollir els refugiats i a la gent que està perseguida, i de les altres qüestions ja en parlarem quan puguem.
I en el cas dels estudiants, què es fa?
Estem buscant maneres d’incorporar-los als nostres ensenyaments, tot i que l’adaptació no és fàcil, per qüestions idiomàtiques i perquè estem a mitjan semestre. Estem en una emergència i això vol dir que pràcticament cada cas s’ha de tractar individualment. No els podem convertir en un expedient administratiu. Jo sempre penso que si això ens passés a nosaltres, si haguéssim de sortir cames ajudeu-me, què m’agradaria trobar en el lloc d’acollida.
