En qualsevol etapa de l’aprenentatge, les persones, quan es formen, li han de trobar sentit a allò que aprenen per poder processar-ho correctament, des de la lògica però també des de la psique. Els continguts de les accions educatives han d’estar estructurats, han de tenir coherència, han de ser rellevants per als i les alumnes i per poder relacionar-los amb el que ja saben, han de comptar amb els elements previs necessaris. Especialment quan parlem de formació per a persones adultes, la motivació juga un paper fonamental en aquest procés.
I és que aprendre ja no és sinònim d’acumulació de coneixement. La capacitat de processament d’informació d’un smartphone no gaire sofisticat supera la de qualsevol persona encara que tingui altes capacitats. La velocitat de funcionament de les neurones es mesura en quilohertzs, això vol dir que és un milió de cops més lenta que els gigahertzs de les màquines.
El nostre talent es desactualitza per moments. Moltes de les competències que hem adquirit en les primeres etapes del nostre aprenentatge i que portem anys treballant, desenvolupant i perfeccionant ja no resulten útils, i de fet el sistema educatiu actual segueix promovent, en molts casos, competències que ja han quedat obsoletes. I a mesura que avancem en els nivells educatius, com més proper queda el salt a la vida professional, més evident es fa la necessitat d’un reciclatge que ens posi al dia en allò que la societat necessita avui en dia.
El nostre talent es desactualitza per moments i el sistema educatiu segueix promovent, en molts casos, competències que ja han quedat obsoletes
Però si volem diferenciar-nos i donar sentit i garantia a la nostra existència, hem d’apostar per formacions que promoguin habilitats diferents de les que hem anat aprenent fins ara.
Quines són les competències que necessita un entorn canviant?
El mercat laboral ho té claríssim. Per poder sobreviure en un entorn professional en canvi i evolució constant, els nous perfils professionals han de ser imprescindiblement flexibles, amb capacitat d’adaptació, innovadors, disruptius i creatius. Això vol dir que ja no parlem ni tan sols de competències, cognitives o emocionals, sinó més bé de metacompetències.
Segons Briscoe & Hall (1999), les metacompetències són competències tan poderoses que influeixen sobre la capacitat de les persones per adquirir altres competències i, més a més, per optimitzar l’ús de les que ja hem adquirit de manera autònoma.
És precisament aquest nivell “meta” el que permet adaptar-nos i actualitzar-nos al ritme de la vida. Les metacompetències són flexibles, multifuncionals i transferibles a qualsevol entorn. I per poder gestionar i aprofitar al màxim el seu potencial, és condició sine qua non un treball constant de l’autoconeixement. Des de la presa de consciència fins a l’acceptació, hem de conèixer els nostres principis i valors, les nostres condicions vitals, les nostres necessitats i motivacions, els nostres punts forts i febles. Per poder, amb esperit crític i des de la reflexió, enfocar-ho cap a la definició i recorregut dels objectius i decisions al llarg de la vida. I reforçant així l’autoeficàcia, la confiança en la pròpia capacitat d’aconseguir els resultats esperats.
Ara que ja sabem quin és l’objectiu que cal perseguir, cal analitzar com assolir-lo.
Com ha de ser el model pedagògic que afavoreixi l’adaptació a un món en constant canvi?
El model pedagògic ha de ser sensible a l’entorn, a la diversitat del grup i a les necessitats individuals. També ha de ser flexible als diferents punts de partida de coneixement, nivells de competència i ritmes d’aprenentatge; personalitzable per poder alinear el procés amb les metes i interessos de les persones; i escalable, format a partir de microunitats d’aprenentatge que puguin agrupar-se per al desenvolupament de nivells de competència cada cop més complexos.
Quines estratègies i metodologies ens permeten promoure les metacompetències?
A l’hora de dissenyar accions formatives que ens permetin assolir tots aquests coneixements imprescindibles per al món d’avui en dia, hem de posar l’atenció en les metodologies i com aquestes permeten desenvolupar les metacompetències. Han de ser metodologies actives: això vol dir que l’alumne/a en serà protagonista, que el procés ha de ser constructiu i que l’aprenentatge s’ha de generar a partir de situacions reals o realistes que puguin aplicar-se al món real.
Aquestes metodologies permeten entendre i conviure millor en el món que ens envolta, la qual cosa ens ajuda a fluir amb el canvi enlloc de posar-hi resistència i afavoreix l’autonomia en el propi procés aprenentatge i l’adaptació a l’entorn.
Les possibilitat són moltes i diverses: aprenentatge basat en problemes, en reptes, cooperatiu, per descobriment, el treball per projectes, la classe invertida o flipped classroom, la gamificació, els aprenentatges serveis… El Learning by doing (aprendre a partir de la pràctica) o el Thinking based learning (aprenentatge basat en el pensament, crític i creatiu) són corrents que incorporen aquestes estratègies per a l‘adquisició de les metacompetències.
Més enllà de les metodologies, el sistema d’avaluació també és un element clau en el disseny de les accions formatives. Enfocat en la mesura del nivell de domini de les metacompetències, ha de permetre a l’alumnat retroalimentar-se del procés de creixement que experimenta al llarg de la formació, en un camí amb un potencial infinit al llarg de tot el cicle de la vida.
