Durant les darreres setmanes, el debat al voltant de l’educació ha anat més enllà dels fòrums habituals. Tothom defensa els seus arguments, i cal creure que s’expressen de bona fe. Ningú té com a objectiu destruir l’educació a Catalunya. D’acord que hi ha interessos confrontats, però se suposa que la bona voluntat hi és per totes les parts. El problema és que, com en molts àmbits, en educació el camí de l’infern també pot estar empedrat de bones intencions.
Si ens centrem en els nous currículums, el Departament d’Educació al·lega que té un marge limitat per la Lomloe. És ben cert que no tots els mals de què s’acusa la Generalitat són responsabilitat seva, encara que s’aprovés amb el vot favorable o l’abstenció dels partits que integren el govern. Ara bé, hi ha un aspecte que, si bé ja el preveu la llei, s’està impulsant més enllà per voluntat política: l’autonomia de centre. A primària, s’augmenta fins a 1.050 hores de gestió autònoma en tota l’etapa (més de 5 setmanals), mentre que a secundària s’introdueix amb 560 hores (4 hores setmanals), en detriment de matèries com català, castellà, matemàtiques i anglès.
A priori, la idea de dotar els centres d’autonomia perquè s’adaptin a les necessitats dels alumnes i es potenciï l’aprenentatge basat en projectes (ABP) sona bé. Sembla una bona idea, del segle XXI, en contrast amb la vella idea del professor franquista assegut darrere la tarima, fent recitar la llista dels reis gots. És una innovació fàcil de vendre, progressista, innovadora, d’esquerres… Però les coses, a la vida, mai són tan senzilles.
L’escola franquista fa dècades que no existeix; la gran majoria de docents combina metodologies, adaptant-se en cada cas, intentant fer-ho el millor possible
D’entrada, l’escola franquista fa dècades que no existeix. No conec cap docent així, ni de lluny. Evidentment, cadascú té un estil diferent; el professorat també és divers. Hi ha qui és capaç de gamificar de forma excel·lent; d’altres a qui l’alumnat valora les classes magistrals; persones que tenen més facilitat per a coordinar projectes en equip, etc. De fet, la gran majoria de docents combina metodologies, adaptant-se en cada cas, intentant fer-ho el millor possible. Per això, el procés d’introducció de l’ABP a través d’hores de projecte, que sovint es ven com a solució màgica, pot acabar esdevenint contraproduent. Si una cosa demostren els estudis que s’han fet al respecte és que no hi ha una sola manera correcta d’ensenyar, com no n’hi ha una de sola d’aprendre.
I sí: dic ensenyar, “comunicar a algú coneixements teòrics o pràctics”. Ensenyar és necessari, un avenç històric des d’un punt de vista social i democràtic, imprescindible per al desenvolupament personal. Les competències també ho són, és clar. No cal establir falses dicotomies: els dos enfocaments, sovint enfrontats, són perfectament compatibles. No n’hi ha prou de disposar de coneixement, sinó que cal saber utilitzar-lo. Ara bé, per fer-ho, abans és indispensable haver-ne rebut, entès i memoritzat. La neurociència així ho demostra, com la mateixa pràctica diària amb l’alumnat.
Qui ens garanteix que els fills de classe treballadora tindran accés a projectes similars als de casa bona? Les diferències socials en educació ja són ara considerables, un mal ús de l’autonomia de centre les pot agreujar
Però la qüestió ultrapassa el debat sobre un mètode d’aprenentatge o un altre. Hi ha quelcom que va més enllà: perquè t’interessi una cosa, abans cal haver-la conegut. Si volem que infants i joves tinguin interès a desenvolupar una carrera, en l’àmbit que sigui, hem de posar-hi les condicions i fer-ho amb igualtat d’oportunitats per a tothom. Per això, la tan lloada autonomia de centre és perillosa. Adaptar aquestes hores a les condicions de l’entorn, malgrat que es faci de bona fe, pot comportar repercussions nefastes. Per dir-ho clar: qui ens garanteix que els fills de classe treballadora tindran accés a projectes similars als dels fills de casa bona? Les diferències socials en educació ja són considerables actualment, però un mal ús de l’autonomia de centre les pot agreujar encara més.
Si volem lluitar contra la segregació escolar, per una igualtat d’oportunitats real per als joves del nostre país, el sistema educatiu ha de tenir uns paràmetres compartits entre tots els centres amb finançament públic. Cal garantir-los a l’escola, a l’institut i a la selectivitat, aquesta eina tan injustament vilipendiada que permet tractar tothom per igual. Els bons estudiants de barris humils han de rebre una formació que els pugui obrir les mateixes portes que a aquells que gaudeixen de privilegis de classe. Han de tenir l’oportunitat d’assolir el lloc que mereixen, competint amb les millors condicions possibles. Això passa per una educació pública, en català i de qualitat. És de justícia i ens convé a tota la societat.
