Tot això s’ha fet per desviar l’atenció de la imatge de Cambray amagat a Via Augusta darrere de quasi una cinquantena d’agents ARRO dels mossos d’esquadra i per significar la Fundació Bofill, associant-la a un horitzó de justícia social. Si els mitjans haguessin triat donar veu a aquests fets, s’hauria enfortit el relat del fet que el conseller està contra les cordes, evidenciant la seva posició com immobilista; al contrari, molt cínicament, se l’ha volgut mostrar com la part dialogant, sobretot des dels mitjans de la corporació. Així i tot, a pesar de no comptar amb massa recursos, els docents estem en disposició de disputar alguns dels significats que durant dècades les elits educatives s’han anat apropiant.
Són dies de nervis, sabem que en aquest temps s’ha produït moviments en Via Augusta i s’han cessat veus sospitoses de no combregar amb el relat únic. Prèviament a les vagues dels dies 29 i 30 s’havia preparat el terreny, aquells que exerceixen el poder van elaborar un argumentari compartit, el qual es va difondre per correu electrònic amb els seus proïsmes. També abans, el dia 22 de març, el director del Diari de l’Educació va publicar un article totalment desafortunat. En ell volia desactivar la crítica al nou currículum amb uns suposats fakes que sincerament, si s’han arribat a produir, probablement ha sigut de forma marginal. Tot això ens ha fet pensar que l’autor va utilitzar la fal·làcia de l’home de palla, assenyalant a un enemic deformat per poder autoritzar la seva tesi principal: la crítica al currículum és injustificada, ja que només s’ha parlat de noms i hores. En aquesta afirmació em torna a sorprendre la capacitat de l’autor de conèixer que es diu en tots els debats públics que s’han tingut sobre el currículum, es veu que no va sentir quan molts vam manifestar com els projectes i la imposició competencial provoca una menor presència de les veus dels docents, la qual és l’única que pot donar un relat de classe i feminista a certes «habilitats» que el Departament pensa com a neutres.
Abans i durant els dies de la vaga, el relat dels docents es va trobar mediàticament quasi desemparat, ja que la conselleria havia utilitzat un altra vegada el seu múscul mediàtic. És així com es va atrevir a posposar pels futurs poc clars totes les propostes sindicals, a més de proposar un augment de les hores de treball setmanals des d’un procediment contrari a l’ordre jurídic. En aquest punt seria molt fàcil assenyalar que el Departament, en posposar la reducció de les ràtios o treure hores de coordinació, no està posant en el centre a l’alumnat sinó la butxaca. Arribat a aquest punt, tothom es pot plantejar la pregunta d’on l’interessa més invertir els diners públics? Així doncs, vam arribar a les vagues dels dies 29 i 30 amb la sensació que el Departament volia passar de perfil com interlocutor, fent visibles dos dels puntals que el sustenten políticament: ERC i la Fundació Bofill.
Per què podem afirmar que la Fundació Bofill és part implicada?
No es pot caure en el reduccionisme que el Department és la Fundació Bofill i al contrari; ara bé, el paper d’aquesta esdevé en protagonista si veiem com en els últims anys el Departament ha augmentat la despesa en aquesta entitat i com molts dels seus agents s’han filtrat a l’entramat polític d’àmbit públic. Entre els noms més destacats podem trobar en Ramon Grau, Jesús Moral o Joan Cuevas, aquests han sigut els que han portat certes propostes de la Fundació com la d’implantar els mentors digitals i els suplements econòmics a les direccions per l’assoliment de certs objectius -una mesura insultat, ja que pretén disciplinar mitjançant els diners quines són les bones decisions als treballadors d’educació-.
El programa de la Fundació Bofill en un primer instant podria semblar raonable, principalment en les seves demandes de més inversió, el problema és que han generat l’entramat necessari per visibilitzar certes tendències i després autoproposar-se com solucionadors i gestors necessaris de la inversió. Aquest és l’element definitori de les entitats filantrocapitalistes, tal com explica Geo Saura en l’article «Neoliberalización filantrópica y nuevas formas de privatización educativa» (2016). La Fundació Bofill encara està sota la lupa i en estudi, i en el context actual aquesta definició encaixa molt més que la definició de Think tank proposada per alguns dels seus propis agents. Aquesta última idea s’allunya de la realitat, ja que no pot ser utilitzada per una entitat que té de forma implícita un ànim de lucre, i és això el que es vol amagar en tot moment per mantenir un relat que la col·loca com entitat benefactora. Això és evident, més enllà de les xifres que encara estan per estudiar-se amb profunditat, encara que les primeres dades aportades pel sindicat Aspepc·sps situen els seus ingressos en 1.200.000 euros derivats de la seva activitat amb entitats públiques com Ajuntaments, Diputació i Generalitat, i d’1.400.000 euros finançats per EduCaixa, tot allò durant el període (2014-2021). Generant aquesta quantitat d’ingressos, podem afirmar amb seguretat que el centre dels seus interessos són els alumnes?
Una altra argumentació que ha volgut atorgar-se la Fundació Bofill és la d’autoritat acadèmica. Si bé és cert que compta amb acadèmics respectables i ha realitzat estudis de caràcter estadístic contrastats, en l’àmbit interpretatiu, acadèmicament hi ha conceptes que són exposats de forma acrítica si realment tinguessin un horitzó de justícia social, com per exemple el d’apoderament, una visió que se cega a les dinàmiques que provoquen les mateixes institucions, tal com explica Inglis en l’article «Empowerment and emancipation» (1997). Una altra proposta que en postular-se de forma aïllada i no en coherència a altres mesures polítiques que pot anunciar un biaix de classe és que es vol evitar la segregació distribuint l’alumnat en tots els centres per evitar guetos. Aquesta idea, aparentment profitosa per un horitzó de justícia social, pot desembocar en el fet que les minories visquin la seva escolarització sempre com a minories, establir territoris culturals normatius i allunyar aquests alumnes dels seus barris i de les trames que s’hi generen. És un tema complex, que hauria de ser tractar més enllà de l’anàlisi de les dades i que sobretot necessita unes propostes polítiques que vagin molt més enllà de l’educació perquè no es produeixen situacions contraproduents. Un terreny que la Fundació ha abonat i que el Departament està estudiant perquè aquest pugui desenvolupar la seva collita.
Una altra absència que ens pot anunciar la mentalitat de la Fundació Bofill i del Departament colonitzat per ells és la manera com han decidit invertir prioritàriament en la digitalització. Si ens fixem en les proclames de les dues entitats, no recullen cap contrapès a les possibles conseqüències d’una digitalització desmesurada. El que estem a l’aula sabem perfectament que aquesta digitalització provoca problemes d’addicció greus; no és comprensible que despleguin aquest projecte sense contemplar una dotació i una campanya d’informació de les possibles conseqüències. Des del meu punt de vista, les famílies afectades estarien legitimades a l’hora de denunciar a les institucions si això succeeix. Per altra banda, també trobem una coherència en com la Fundació i el Departament han enterbolit la bandera feminista de forma molt superficial. En un primer instant, les dues institucions han volgut anomenar conciliació a allò que és la normalització de la precarietat laboral, però en el cas de la digitalització es pot evidenciar en fixar-nos que no han pensat a establir un contrapès a la bretxa de gènere que es produeix en la digitalització, tal com demostra Fontal, Losada i Zabala en l’estudi anomenat El ecosistema de las TIC desde las perspectivas de género en Barcelona (2018). Aquesta ceguera al voltant de tot allò que és digital també es pot veure en la seva despreocupació en l’ús de les eines de Google. Es pot permetre que centenars de milers d’alumnes treballin amb Google Classroom? Si ens fixem en el documental propagandístic «Reiniciar les aules», que va emetre no fa molt TV3, veurem que el seu horitzó no exigeix negar a les companyies fer negoci amb les aules.
Aquestes propostes genèriques i els seus silencis a les contrapartides són criticables, i més si veiem que els membres de la Fundació són postulats a l’hora d’afrontar les «transformacions necessàries» a canvi d’una retribució econòmica directa o indirectament. Com a demòcrates hauríem de ser com a mínim cautelosos a l’hora de blanquejar aquesta entitat com si fos un espai asèptic i benfactor. Més enllà de tot això, també seria interessant investigar en profunditat com la Bofill es relaciona amb altres entitats com Carulla, Catesco, Amics del País (associació presidida per Miquel Roca i encapçalada pel també membre de la Fundació Bofill Joan Majó), o FOMM, per tal de veure com funcionen les trames de les elits educatives. Agents com Vallory i Palacín han anat desfilant per aquestes entitats.
Per què les elits educatives van reaccionar de forma tan exaltada a les xarxes quan es va assenyalar la Bofill?
En aquesta disputa, si hi ha alguna cosa que ha quedat més que palpable és la distància que hi ha entre allò que passa dia a dia en els centres educatius i la mirada dels buròcrates educatius. Aquesta distància és un carril de doble direcció que caldrà recórrer per tal de trobar certa comprensió en tot plegat. En el cas de qui escriu aquestes línies, no tinc problema en admetre que el meu punt de vista és subjectiu, encara que pretén ser el més rigorós possible. Jo escric des d’un paradigma postestructuralista i postcolonialista, soc docent de secundària i soc investigador. Les meves condicions d’existència i les trames socials en les quals estic immers m’han fet desenvolupar un sentit comú, el qual, si fem cas del treball de l’antropòleg Cliffor Geertz, hem d’entendre que és un concepte que condensa un punt de vista subjectiu sustentat pel col·lectiu.
Ara bé, no només és el meu sentit comú el que es produeix subjectivament, també el de tots els qui pertanyen a les trames de les elits educatives actuals, les quals estan enredades en un camp epistemològic arbitrari. Per poder analitzar això hem d’entendre que la distribució del coneixement en diferents camps, com és el de l’educació, no es produeix per una acumulació de sabers o per la innovació d’un geni, sinó es tracta d’un entramat d’idees que es disposa com una xarxa i se sobreposa a altres xarxes, les quals queden aixafades. És així com els canvis de paradigma en l’educació de vegades oculten alguns dels coneixements passats per establir nous camps de consens. En general, són molt pocs els agents que tenen en compte els relats sobre educació del passat recent, més enllà d’algun exabrupte ridícul enarborant el nom de Freire en poc més de cent quaranta-quatre caràcters com arma llancívola -un recurs que Vallory ha utilitzat en diverses ocasions-.
Aquest procés és explicat per Foucault al llarg de la seva obra, i posa un exemple que pot ser molt il·lustratiu pel nostre moment: el pensador explica com la idea de «vida» va donar pas, en el segle XIX, a diverses ciències com la biologia o la química, en crear després d’elles una manera de construir coneixement assentat en determinades idees que funcionen com a pilars estructurals. Així mateix, observem davant nostre una operació per la qual, a partir de la idea de «vida moderna», es vol construir un camp epistemològic determinat amb la intenció de definir l’educació en habilitats com un espai que inevitablement ha d’assumir la tecnologia com vehicle neutre i establir com a inqüestionable que hem de tendir a viure en un món globalitzat. La idea de «vida moderna», terminologia utilitzada per l’OCDE, en el relat públic ha agafat altres formes com la de «societat actual» o «segle XXI».
Així doncs, un dels arguments que justifica la fonamentació d’aquesta nova episteme és que les habilitats són la manera d’estar preparats per al futur, i clar, per saber la idoneïtat de quines habilitats desenvolupar s’ha de tenir un horitzó de com ha de ser aquest futur, el qual no deixa de ser una projecció possible, mai una realitat. Així doncs, cada vegada que es justifica una política educativa argumentada sota la idea que és per allò que necessitaran els nostres alumnes en el futur, no deixa de ser una manipulació nascuda d’una projecció molt qüestionable de les elits educatives, les quals no són conscient de les seves arbitrarietats. Des d’aquesta lògica es produeixen projectes com el Magnet o altres propers. Un dels docents que ha hagut de passar per això m’afirmava: un partner suposadament expert, que no és docent en aquest context, arriba a un centre per fer una campanya de màrqueting dirigit a l’exterior i fer propaganda de tota una ideologia New Age en l’interior. Més enllà d’aquesta experiència ens hauríem de protegir de certes experiències que el Departament ha anomenat exitoses. En un d’aquests centres jo vaig viure com no sols reduïen el currículum a la màxima expressió, sinó que acabaven impartint continguts molt qüestionables com les lleis de la gestalt i els principis del coaching. Tot això en un centre d’un dels barris amb menys poder adquisitiu del Maresme. Realment això ajuda a la integració? Per mi s’exerceix una gran violència quan en aquest context se li diu a un alumne d’onze anys que en primera instància, els problemes estan en com les persones gestionen el seu interior i que tot l’anirà bé si surt de la seva zona de confort.
Dit això, tampoc puc deixar de comentar que hi ha molts agents que dintre de la Fundació Bofill treballen des de la bondat i l’honestedat. Ara bé, hi ha tota una disposició que fa del seu treball un esforç contraproduent. Des d’un paradigma postcolonialista i postestructuralista no puc deixar de dir que la Fundació Bofill, cada vegada que proposa el camí a seguir està més a prop d’augmentar les seves arques, cosa que no podrà fer de forma tan evident si és evidenciada com una entitat amb un ànim de lucre implícit. Són conscients de com va acabar Escola Nova XXI, que sota un tancament triomfalista es podia entreveure que era un projecte que havia deixat de ser útil pels seus fins. Arribat a aquest punt, l’operació prioritària de les elits educatives serà associar un significat de justícia social a la Fundació a tot preu, i alguns d’ells ho faran utilitzant tots els recursos que tenen al seu abast.
No hi ha comentaris
Benvolgut Iban. Responc per al·lusions.
En primer lloc, i amb tot el respecte: si a tu et sorprèn la meva presumpta capacitat de conèixer el que es diu en tots els debats públics sobre el currículum, et diré que el que a mi em sorprèn és que tu creguis que jo pretenc tenir aquesta capacitat, que òbviament no tinc ni té ningú, ni per escriure aquell article ni cap altre. I també em sorprèn que escriguis que jo volia desactivar cap crítica, però deu ser que tu sí que tens la capacitat de conèixer les intencions dels altres quan escriuen. La realitat és més senzilla: vaig escriure sobre el currículum perquè està d’actualitat, i perquè no era difícil veure que estaven circulant informacions falses al respecte. Com ja t’he explicat per privat, m’hauria estat fàcil posar exemples de cadascun dels ‘fakes’ amb un tuit, però vaig descartar-ho perquè hauria estat assenyalar a qui difon el ‘fake’, no a qui el fabrica.
En relació amb la resta de l’article, bàsicament coincideixo amb el fet que són dies de nervis. Potser aquests nervis, i alguns prejudicis (tots en tenim, per descomptat), ens fan veure fantasmes allà on no hi son. I insisteixo que escric això des del respecte a la teva persona i a la teva visió de les coses, que és evident que no comparteixo.
Gràcies pel teu article, ja que és una confirmació de les meves sospites, alhora que em fa veure que la situació és molt més greu del què em pensava. Tot i gaudir del jubileu després de 40 anys com a professor de secundària (filosofia, i d’altres), no puc evitar que se m’encengui la sang quan sento tanta estupidesa instal·lada al departament. Et reprodueixo un dels meus comentaris que he anat fent a les xarxes des de l’inici de curs; ja dic, no me’n puc estar de no dir res:
La gran fal·làcia és la separació de «competències» i «continguts». A les mestres i professorat el què és de les mestres i professorat, i als psicopedagogs el què és dels psicopedagogs. Les mestres i professorat transmeten, ensenyen coneixements i sabers desplegats en diverses matèries, des de la plastilina a les equacions de segon grau, amb tota una bateria de metodologies, i avaluen la realització d’aquests continguts. Els psicopedagogs —com també neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs o teòrics del coneixement—, d’aquesta realització, però sobretot amb proves ‘ad hoc’, intenten inferir aquelles intel·ligències, facultats o competències que teòricament fan possible aquella activitat, treball, exercici… Però en els darrers anys els psicopedagogs amb la Fundació Bofill i altres membres de l’autoanomenada «renovació pedagògica» —ideologia pseudo-pedagògica sectària— s’han infiltrat i segrestat el Departament i ens porten al pedregal —el conseller de torn només és un titella— amb tota una retòrica buida amb uns plantejaments que no estan basats en cap estudi psico-pedagògic «científic» ni en cap anàlisi epistemològic-cognitiu seriós, i estan convertint l’Escola en el banc de proves pels seus experiments. Mestres i professorat no avaluen la competència —no els hi pertoca— sinó la realització d’una activitat: un alumne pot tenir una gran competència lectora però si no fa les lectures i comentaris pertinents suspendrà. Compte, mestres i professorat, s’estan carregant la professió docent. El projecte és el desballestament del sentit de «matèria» i «especialitat»; aviat no es necessitarà ni mestres ni professors, sinó només monitors, conductors (coachings) —anglicisme que ja surt en documents del Departament!! El gran projecte és directament no ensenyar res de res mentre anem fent «projectes»: menys memòria, menys continguts, menys ensenyament!! LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE, LOEM, EPRILOEM… i seguim, molta retòrica buida i superficial canviant la terminologia i desdibuixant continguts: matèria, assignatura, crèdit, àmbit, àrea, dimensió… sembla que ara anem a velocitats de l’«hiperespai» cap a la «dimensió desconeguda». Sembla que el Departament i el Ministerio ja treballen en l’esborrany del que serà la futura i «definitiva» Llei: la LOLAILO!! Cal urgentment un canvi de rumb!! Paradigmàtic aquest pedagog «caigut del cavall» que va participar en la LOGSE: Gregorio Luri, “La escuela no es un parque de atracciones. Una defensa del conocimiento poderoso”, Ariel, Barcelona, 2020.
Ni un sol argument.
Ni una sola dada.
I les poques dades que hi ha, falses.
Només qualificatius sense contrastar amb la realitat dels projectes.
Tot barrejat, amb alguna cita acadèmica a estiracabells.
En fi.
Si traiem la fullaraca d’aquest article es queda en res. Un compendi de prejudicis i una aproximació tremendament reaccionaria de l’educació — i de la vida.
Parla del Geo Saura i els resultats de la seva recerca pseudocientífica basada en l’especulació conspiranoica? Estem arreglats….
Bueno, que alguien se extrañe o vea raro que este diario digital comulgue o propague el discurso único y oficial es no entender la propia lógica del medio.
Mira quién es el anunciante principal y dime cómo se puede sostener un medio como éste sin los suscriptores necesarios (suponiendo que sólo sean necesarios los 1000 famosos que nunca llegan). Tampoco es de extrañar que no publiquen el estado anual de las cuentas, ahí podríamos ver las ayudas directas o indirectas de quienes lo mantiene en circulación para “dar voz” a la comunidad educativa.
Es en los momentos de crisis cuando se visualizan los intereses creados y alimentados durante años, es la hora de recuperar la “inversión”. Tampoco es extraño que cuando se entreviste al Conseller no se le pregunte por su implicación en una red de malversación de dinero público en su anterior puesto: “Això ara no toca”, que diría el gran mestre. Un ejemplo de periodismo al servicio de la comunidad; sí, pero de cuál.
¿Ahora os sorprende?, quizás debería preocuparos porqué no os habéis dado cuenta antes.
“Per mi s’exerceix una gran violència quan en aquest context se li diu a un alumne d’onze anys que en primera instància, els problemes estan en com les persones gestionen el seu interior i que tot l’anirà bé si surt de la seva zona de confort.”
Buen argumento pero mal análisis:
Una vez fracasada la escuela pública como ascensor social (a través del vaciado de contenidos, eliminación de evaluaciones, recortes, subvenciones a la concertada, monolingüismo, etc.), una vez que han conseguido las élites despojarla de su función como herramienta de equidad social…. ¿para qué sirve?, creo que está claro: para gestionar el fracaso. Esa es la nueva función y para eso se ha desarrollado parte de la gestión emocional, para que el alumno de 11 años que esté estudiando en un instituto del cinturón metropolitano sea consciente de que no llegará a ser nunca arquitecto, pero que tampoco se amargue por no conseguirlo, le daremos las competencias necesarias para que gestione emocionalmente las políticas educativas de las élites. Y con 11 años ya podrá ser consciente de su papel en la sociedad gracias a nosotros, sus profesores.
La pregunta que habría que hacerse es si estamos dispuesto a asumir ese papel o pelear por no convertirnos en gestores del fracaso social (que no emocional).
Ja ens explicarà vostè quan hem entrevistat al conseller, perquè ho hem demanat… sense èxit. Ja només això desacredita una mica la seva parrafada. De tota manera, li parlaré també dels nostres comptes. No tenim uns comptes individuals, sinó que són tots els de la Fundació Periodisme Plural, que edita altres mitjans a banda d’aquest (Catalunya Plural, El Diari de la Sanitat, El Diari del Treball, El Diario de la Educación). Grosso modo, el pressupost anual de la Fundació Periodisme Plural són uns 200.000€, amb això entendrà que els salaris que cobrem els treballadors són baixos (molt inferiors al d’un docent, per exemple) i les hores que hi invertim són moltes. La nostra crida a aconseguir més subscriptors/es és, precisament, per consolidar un projecte que s’aguanta amb fils. I sí, amb una cosa té raó, aquesta crida a ser més no acaba de funcionar-nos.