Acostumo a mirar la llista dels “multimilionaris”, una mica masoquista!, perquè m’estarrufen la pell i any rere any m’agradaria aplicar-los el que he denominat “la prova de Juana”. M’he inspirat en “la prova de Turing”, proposada per Alan Turing, un dels fundadors i precursors de la ciència de la computació i la informàtica moderna per avaluar la capacitat d’una màquina per exhibir un comportament intel·ligent similar al d’un ésser humà o indistingible d’aquest. En el meu cas, el que m’interessa valorar és la capacitat de les “persones multimilionàries” per calibrar l’impacte de les seves accions en les seves pròpies vides, les de les persones que els envolten i el medi ambient.
La meva prova és senzilla, però crec que difícil de passar. Consta de quatre preguntes. 1) Cobres pels productes que vens un preu raonable i proporcionat al que tu pagues per ells? 2) Pagues a tots els que fan possible els teus negocis uns salaris que els possibilitin viure a ells i a la seva família en unes condicions que els permeti cobrir totes les seves necessitats? 3) Pagues tots els impostos que et corresponen en relació amb els teus guanys per garantir inversions públiques que assegurin el benestar de tota la població. (aquí podríem afegir si són assidus als “paradisos fiscals”). 4) Pots garantir que els teus negocis no tenen un impacte negatiu en la vida del planeta (fins i tot del sistema solar, si pensem en les escombraries còsmiques que s’està produint)? És clar que no he tingut l’oportunitat de passar-ho a cap “multimilionari o multimilionària”, perquè és evident que no en conec cap. Però estic més que segura que cap passaria aquesta prova.
Aquest prolegomen em serveix per centrar-me la següent lista. Al llegir per primera vegada la llista dels 100 millors col·legis d’Espanya, el primer que vaig fer és buscar la seva titularitat. Sorpresa! 89 són privades (algunes amb quotes de més de mil euros al mes, més que el salari mínim) i 11 concertades. Què previsibles! A continuació, vaig revisar la web d’uns quants centres. Més previsibles!
La llista de Forbes de les 100 millors escoles d’Espanya la formen 89 centres privats i 11 concertats, què previsible!
I les preguntes s’amunteguen en la meva ment. Cal desenvolupar una nova prova realment educativa no sols econòmica! Si estan situades en aquests edificis i entorns paradisíacs; si compten amb enormes recursos; si acullen nois i noies que surten de casa seva ben esmorzats, nets, sans, amb altes expectatives, tots “tan iguals” i, sovint, uniformats i amb les ajudes complementàries si van malament a l’escola; si en algunes d’elles “els alumnes troben una comunitat educativa representada per més de 50 nacionalitats, donant l’oportunitat que molts continuïn la seva trajectòria educativa a les universitats més prestigioses a nivell internacional”; si poden exigir “al personal docent i directiu estar a l’avantguarda en metodologies pedagògiques”, quin mèrit té que l’alumnat no abandoni abans d’hora, que aprovi les assignatures, continuï estudiant i abrigallat pels contactes adquirits trobi els millors treballs? Resulta fonamental que ens preguntem quina visió de la societat i, per tant, de l’educació, subjau aquest interès en magnificar els “guetos privilegiats”, considerant com a paràmetres de qualitat aquells als quals només tenen accés una part reduïda de la població.
Segons un informe de Save the Children de 2018, en el 9% dels centres espanyols hi ha una concentració de més del 50% d’alumnat desfavorit, en el 37,8% entre un 26% i un 50%, en un 34,3% entre 10% i 29%, i en un 18,9% de menys d’un 10%. Sembla clar que “els cent millors” estan fora de tota estadística. Sabem molt bé que l’escola no educa sola. Que alguns nens, nenes i joves surten de casa seva “educats”, mentre que molts altres necessiten de manera especial l’escola com a lloc emocional i afectivament acollidor i intel·lectualment estimulant per poder aprendre i desenvolupar-se com a éssers humans.
No obstant això, una gran quantitat d’escoles, precisament les que acullen les poblacions més vulnerables, no compten con els mitjans i condicions per dur a terme aquesta tasca com els agradaria. I parlo amb coneixement de causa, per la meva pròpia experiència i pels projectes de recerca que desenvolupem amb alguns centres. Veiem “autèntics miracles”. Si jo estigués a càrrec de seleccionar les “millors” escoles, la llista seria molt diferent. Els paràmetres de qualitat (encara no els he pensat) anirien bastant en línia amb la meva “prova” i considerarien més components socials i educatius que econòmics. Convido tots els interessats a posar-nos a pensar com articular-la.
No hi ha comentaris
Genial Joana! Totalment d’acord. Ja pots comptar amb la meva modesta col·laboració.
Ben d’acord! Quina vergonya de llista. Clar que forma part del cercle elitista en què es mou tota aquesta patuleia. Per cert, si la Maria Montessori aixequés el cap…
En compto 7 a Catalunya (Barcelona, Castelldefels, Sant Cugat). Vol dir que no en necessitem més perquè el conjunt d’escoles funcionen prou bé, tot i que necessitem que millorin i poden millorar. No milloraran més per inversió econòmica. D’entrada cal consistència i direcció pedagògica, i organització i compromís professional. Aquest és el millor capital per a l’educació institucional i el capital econòmic potencia. En alguns casos, el capital econòmic, les instal·lacions brillants encobreixen la falta de pedagogia per a l’educació de fer persones actives en la societat. Si l’objectiu de les millors escoles de Forbes és garantir l’elitisme social, no té res a veure amb la pedagogia i sols em reocupa que alguns infants i joves no visquin un creixement i desenvolupament feliç.
M’he professionalitzat (34 anys) en la supervisió educativa de centres educatius-docents: observació presencial, recerca etnogràfica i anàlisi de política educativa. Em pregunto qui, i amb quins criteris, han decidit quins són els millors col·legis d’España.