Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
‘Alcarràs’
Confesso que vaig anar a veure Alcarràs amb ganes d’anar a la contra. Tothom –crítica, públic, jurats internacionals….– en canten les excel·lències; doncs tu, Jaume, hi buscaràs defectes, em vaig dir.
I surto del cine derrotat. És una gran pel·lícula, d’una sensibilitat extraordinària. No sé si deu tenir defectes, però jo em vaig quedar impressionat davant d’aquesta història.
A Estiu del 93, fins al final, no acabaves d’entendre què estava passant. Intuïes que al bell mig d’aquella calma, d‘aquella mirada al mon d’una nena, hi havia fet niu un problema que arribaria a fer-se present al final. Estiu del 93 és una de les deu millors pel·lícules de la història del cine que s’aproxima al misteri del món infantil. Al misteri de la mirada de l’infant, a les seves pors i al seu dol.
A Alcarràs –què bonica, la manera de parlar–, des del primer moment –i com aconsellava Ford a Spielberg: pensi on situar l’horitzó– descobrim el valor del paisatge, com l’horitzó físic i el paisatge són metàfores del valor emocional, i tenim plena consciència del problema que viurà la família Solé: la destrucció del seu món. Un món rural, ple de presseguers que hauran de ser sacrificats perquè qui els manté, i del que en viu, no va signar un contracte, senzillament va donar la mà al propietari i ara el propietari és un altre que no reconeix el valor de la paraula i del gest, un dels temes de la pel·lícula al costat de molts altres perquè Alcarràs és una pel·lícula coral, amb molts punts de vista i maneres d’entendre i de viure el drama que es van acostant i separant.
No sé si serà la pel·lícula de l’any, però sí que serà un de les pel·lícules que continuaran vives a les retines, cors i cervells dels espectadors
La vida del pagès, la lluita contra els que els escanyen, el futur dels joves, els canvis en el paisatge… I la desaparició del món de la infantesa, del joc, dels somnis compartits i recreats que contemplem a l’inici de la pel·lícula, quan la grua destrueix el cotxe abandonat que els petits de la família s’han fet seu i el fan servir per jugar. He entès perfectament aquest moment perquè el vaig viure a Sarrià, quan era petit i jugava a un passatge cobert damunt d’unes fustes que deixava el fuster del barri i que es convertien en castells, vaixells pirates o en un circ romà ple de cristians que esperaven el martiri. Quan no hi havia fustes… el somni i el relat compartits es feien fum.
Neorealisme sense una gota d’idealització del camp. Un cine que transmet veritat a cada pla, a cada seqüència, amb unes interpretacions sublims i amb una cançó que et fa companyia i t’ho fa reviure tot.
No sé si serà la pel·lícula de l’any. Però sí que serà un de les pel·lícules que continuaran vives a les retines dels espectadors i de les espectadores. A les retines i a la pell i a la sang. Al cor. I al cervell.
‘Arthur Rambo’
Qui som? I qui som a les xarxes socials? Som la mateixa persona o una de totalment diferent? Quina factura ens pot arribar a passar aquesta diferència?
Aquestes preguntes, i d’altres, són les que ens planteja la pel·lícula Arthur Rambo, del director Laurent Cantet. Recordeu Recursos humans i La classe, una de les millors pel·lícules que retraten un professor de secundària d’un barri extrem al bell mig de la classe. Un retrat esplèndid.
A Artur Rambo ens trobem amb un jove escriptor de família argelina que escriu un llibre sobre la seva vida i la de la seva família, sobretot de la mare, en una França que no ha sabut encara com tractar la immigració. Aquest jove triomfa, tot el món lletraferit està als seus peus, però aleshores es fan públics uns tuits homòfobs, racistes, antisemites… que ell escrivia des dels 16 anys amb el pseudònim d’Arthur Rambo i que mai li havien portat cap problema. Però ara tot canvia i el noi que estava pujant els esglaons de la fama i del reconeixement literari es veu assetjat per terra, mar i aire a les xarxes socials. Com reaccionarà la família –mare i germà més petit, la parella, els amics i amigues, les editorials… –. Doncs tot això i més ens ofereix aquesta pel·lícula que crec que no us podeu perdre.
La interpretació del jove escriptor recau en l’actor Rabah Nait Oufella i broda el seu paper. No li calen estirabots gestuals, amb un lleu moviment o amb una mirada perduda en té prou per dir-te tot el que està vivint. I patint.
