Amb el règim polític de dictadura de 1939 estava prohibit ensenyar en català i al carrer s’havia de parlar castellà, però no es va deixar de parlar el català en família, entre els amics, a l’església cristiana i en altres associacions populars. Les lleis prohibien o obligaven, però ja es veu que no van erradicar el català. Le lleis no maten les llengües, les llengües moren quan es deixen de parlar, per submissió o per falta de voluntat. I en una guerra de llengües, com en totes les guerres hi perden uns i altres, en aquest cas el català i el castellà.
Estem obsedits pel nombre d’hores. Ens imposen un 25% de català per raons no educatives. Contraposem amb la immersió com a model, com si féssim el 100% en català i els defensors del castellà s’irriten. Però en cap cas fem l’ensenyament totalment en català sinó en català, castellà i anglès (en alguns centres francès). El problema és, efectivament, que malgrat quaranta anys d’immersió per afavorir els alumnes de parla familiar no catalana, els adolescents coneixen el català, però no tenen voluntat de parlar-lo i el seu català es redueix.
Fins al 2003 l’escola incorporava a la llengua catalana els fills de treballadors immigrants magribins o de països europeus de l’est. Quan es va produir la solidaritat amb els immigrants sense papers (tancada a l’església del Pi de Barcelona), el Gobierno de España va establir acords de preferència amb Equador i Colòmbia, mantenint el del Marroc i limitant els acords amb països de l’est d’Europa. No hi ha dubte de la clara intencionalitat de frenar la consolidació del català com a llengua comuna. Però les accions impulsades: assessors de llengua, interculturalitat i cohesió social, aules d’acollida i plans educatius d’entorn van ser executades per professionals que no van fer un canvi de mentalitat i seguien pensant en la immersió, ara disminuïda en comunicació emocional.
Per la via de llei, d’imposició de la llengua no anirem enlloc i estem perdent el temps. Aprenguem del passat. El català el van mantenir persones de parla familiar catalana i a poc a poc es va estendre per cultura a treballadors arribats del sud d’España. “Els altres catalans”, a través de parròquies amb capellans obrers, ateneus populars, associacions de veïns i cada vegada més escoles que sense la llei a favor ensenyaven català. Amb molt pocs llibres, amb les noves cançons, sense cinema però amb fòrum en català, sense televisió però alguns programes admirables en català… cada vegada més persones feien seva la llengua catalana.
El problema no és exclusiu del català, ho és de totes les llengües que es van minoritzat dia a dia per efecte del consum global. No han prosperat iniciatives de filòlegs del segle XIX per una llengua comuna com el volapük o l’esperanto, que eren les que podien garantir alhora les llengües locals o vernacles. Avui les llengües no tenen territori, les duen els col·lectius que les parlen i no les deixaran de parlar per llei i les grans llengües, el castellà entre elles, pugnen per imposar-se en la vida pública per interès comercial i de domini.
Per la via d’imposició de la llengua estem perdent el temps. L’alternativa de les llengües petites o mitjanes no és blindar-se, és suscitar en els alumnes la voluntat (emotiva) i el coneixement (cognitiu) de parlar el català i totes les llengües
L’alternativa de les llengües petites o mitjanes no és lluitar pel nombre d’hores, no és blindar-se. L’alternativa intel·ligent és suscitar en els alumnes la voluntat (emotiva) i el coneixement (cognitiu) de parlar el català i totes les llengües. Així, articular una llengua comuna, la del territori amb les llengües presents i amb llengües transnacionals actives. Fer de la llengua comuna la llengua d’intercomprensió amb les altres llengües. Això és pedagogia de l’ensenyament de llengües tan antiga com que ho va iniciar Comenius amb Ianua linguarum reserata (La porta oberta de les llengües) i que avui hem de desenvolupar com assenyala el Consell d’Europa (2001) fent l’ensenyament plurilingüe en una societat mutilingüe. És una decisió política avalar una pedagogia de l’ensenyament de llengües que es fonamenta en estudis de lingüística comparativa, de neurofisiologia i de sociolingüística. Cal impulsar un marc comú[1], però el model a aplicar s’ha de generar a cada centre escolar amb els seus referents: sociolingüística de l’entorn i competència plurilingüe dels docents.
Per validar el model cal anar desenvolupant-lo evolutivament, sense esperar els resultats d’unes proves de contrast. La seqüencia d’aprenentatge és: interès personal > rendiment personal > nivell de competència > ús creatiu. L’interès té base emocional i és el que garantirà la voluntat de parlar la llengua. El rendiment personal valora en positiu el progrés de l’alumne o valor afegit des del punt de partida. El nivell és un referent estàndard. L’ús creatiu s’ha de promoure perquè cap alumne s’avorreixi. Però el clima general de l’escola ha de ser valorar totes les llengües i veure que els docents són plurilingües.
[1] La Societat Catalana de Pedagogia ha elaborat el MELvives (Marc d’Ensenyament de Llengües vives editat pel Grup Promotor Santillana) https://www.slideshare.net/MARTITEIXIDO1/melvives-santillana-2015-251186931
