Fa unes setmanes vaig publicar una piulada a twitter en què es podia veure una pàgina d’un llibre de filosofia publicat per Text i convidava a llegir-ne el contingut. Vaig rebre força comentaris favorables de gent diversa (algunes a la mateixa xarxa, d’altres personalment). Tot eren elogis, i algunes de les reaccions van ser de sorpresa pel fet que un text tan interessant i també bonic es trobés en un “llibre de text”.
Ens passa molt sovint: els que ens dediquem a crear projectes educatius sabem que les nostres obres, amb sort, es rebran positivament als centres, especialment si són eines útils i pràctiques. De fora del món estricte de l’ensenyament no en rebrem cap comentari, cap valoració, cap ressò… de fet, cap interès. El que fem nosaltres es considera “coses dels nens o joves per l’escola”.
Com si hi hagués res més important, i més transcendent! I com si les obres que fem no poguessin ser creatives, interessants, enriquidores, sorprenents… i també boniques. A més –i tant que sí— d’útils i pràctiques! Això és el que ens esforcem a fer les editorials del sector, i per descomptat el que mirem de fer des de Text. I hi esmercem una gran quantitat de temps i de recursos, i el talent i l’experiència de dotzenes de professionals d’àmbits diferents.
Els que ens dediquem a això tan vilipendiat del que en diuen “llibres de text” arribem al final del trimestre morts, rebentats, i enguany marejats pels vaivens del Dep. d’Ensenyament. Però de vegades tenim alguna satisfacció. No és bonic aquest colofó del llibre de Filosofia? pic.twitter.com/PYISMkHoOg
— Xavier Carrasco (@xaviercapicua) April 14, 2022
Tot i comptar amb aquesta força, la veritat és que hi ha moments difícils, com ho ha estat especialment aquest curs que ara s’acaba. Confessem que hem patit. Els nostres equips de treball han anat literalment de bòlit durant molts mesos, amb una dedicació intensíssima, fora del comú, per estudiar, en primer lloc, les exigències que marquen els canvis legislatius i metodològics que dicta la nova reforma educativa, la LOMLOE, i per crear, en segon lloc, els materials que hi han de donar resposta tot complint amb els estàndards de qualitat que exigim a Text.
I com que això és així, no podem evitar sorprendre’ns i posar-nos les mans al cap quan sentim de vegades que es demana als docents que es facin el seu propi material, que creïn les eines i els continguts educatius amb què treballaran els seus alumnes. El col·lectiu docent està cada vegada més exigit i més pressionat, es pretén que atengui i resolgui cada vegada més i més aspectes de la gestió, a banda dels que li són propis del procés d’ensenyament i aprenentatge, i es pretén a més que pugui respondre a aquesta exigència? Sense recursos, sense experiència en edició, sense l’ajuda de professionals i sobretot sense temps?
No ens sembla just ni ens sembla que hagi de tenir efectes positius. Per això, perquè volem ajudar i perquè el món de l’educació també és el nostre, tornem a posar a disposició de la comunitat educativa una nova fornada de materials que creiem honestament que són rigorosos, útils i pràctics i també creatius, interessants, evocadors, profunds, i (per què no?) divertits i bonics.
Si teniu curiositat, els podeu consultar! Per exemple:
Per a Primària: https://www.textlomloe.cat/primaria/
Per a l’ESO: https://textlomloe.cat/eso/
I em podeu dir què us semblen!
No hi ha comentaris
Penso que el llibre de text és una eina molt útil en els ensenyaments professionals aue, al meu entendre, hauríen d’incloure el batxillerat en l’imaginari de la gent.
Però al mateix temps crec que és la més contraindicada en l’educació obligatòria per raons que exposaré.
Els joves de 16 en amunt comencen a voltar una vocació, han de prendre ja decisions transcendents i, al meu entendre, es pot dir que ja “estudien”, és a dir es preparen per dominar matèries que comencen a ser de la seva elecció. Comencen a construir un futur concret i necessiten sabers acadèmics i inqüestionables. Qui vulgui saber Filosofia no pot saltar-se Plató.
Però des dels sis o els vuit anys fins als 16, els hem de mostrar el món perquè comencin a albirar el seu lloc en ell. Tot el món? Impossible. Una representació que vulgui el Govern i vostès expressin amb tota la creativitat que vulguin? En aquest país ja sabem el que això representa segons el govern que hi hagi. En qualsevol cas, seguint aquest mètode, podem assegurar que cada nen trobarà un lloc en el món? La creativitat que vostès posin fàcilment (no és obligatori però ja sabem com van les coses) substituirà la dels mestres i contribuirà a academitzar l’acció escolar (reviseu l’escena sobre educació sexual del film “El sentit de la vida” de 1983 d’en Terry Jones i Terry Gilliam). I el cas és que, ho facin com ho facin, mai no aconseguiran ni apropar-se de lluny a la riquesa del món real. He fet força classes de reforç de voluntatiat i he percebut en molts casos l’ús terriblement vicari que en fan molts mestres. I és lògic, perquè és la lògica intrínseca del sistema i sense llibre de text el mestre no té gairebé suport.
Això no vol dir que vostès siguin prescindibles ni molt menys. Són importantíssims perquè un editor és marmessor de la cultura i a això és al que es tracta d’apropar als nens. La societat guanyaria si vostès editessin simplement llibres per a nens, petits, amables, que entre tots (tots els catàlegs escolars de totes les editorials) donessin fe de tot el que ha passat, passa i podria passat al món. Que tampoc hi cabria tot? Però infinitament més que en els reiteratius llibres de text amb què pocs editors competeixen. No seria un mateix llibre perseguint a molts nens sino cada nen perseguint molts llibres. Perquè la lectura és per a tot, per saber, per entretenir-se i per sortir d’un atzucac. Mal servei fem a l’educació relegant la “lectura” al temps de lleure en una biblioteca de centre o de barri.
Tota escola hauria de ser, sencera, una biblioteca que aspirés a contenir tot el saber del món rn tots els seus espais (en seguirem dient aules?). El lloc on els mestres (millor formats que ara) posaran en peu els sabers del món que puguin i ajudaran els nens a perseguir-los en els llibres que en un lloc o altre podran trobar. Deconstrueixin els seus llibres de text en làmines perquè el nen no badalli davant la petita Primavera de Botticelli de la pàgina 56 sinó que hagi de buscar una gran Primavera que potser ha amagat fraudulentament un company per al seu ús particular. Fem UNA Primavera singular i cobejada. Que un nen pugui explicar als altres el llibre que només ell ha trobat sobre el descobriment de què era en realitat l’aire.
Ja sé que tot això és matèria de futur, però vull recalcar que no tenir llibre de text no significa no tenir cap llibre. Que precisament familiaritzar-se amb el món de petit requereix molts més llibres que els “de text” que “els fem passar”. Que els mestres que ara reneguen del llibre de text, no sé què redimonis fan que no siguin tallers d’estúpides catapultes que no faran cap bona formació. No es pot fer cap escolaritat sense moltíssims llibres, però precisament que no siguin obligatoris sino matèria d’història cultural de cada nen i suport d’allò que el mestre simplement posa en peu i després acompanya. I per a això vostès són imprescindibles, però sans i descansats, sense cap ministeri a sobre. O és que la cultura humana necessita un govern que la defineixi? Cada escola, amb el sentit comú de mestres, pares i alumnes (i no excloc la inspecció) trobarà la manera sensata d’inserir-se en el món amb l’ajut del que vostès (TOTS) rls proveiran i seguiran proveint-los sempre amb una creativitat més lliure i descansada que mai.
Potser m’equivoqui, però penso que som, en realitat, en una prehistòria de la humanitat i l’escola no és cap excepció (perquè l’educació no va principalment de tecnologia).