Opinió

Quim Núñez

I no he estat a temps d’enviar-te el  missatge, perquè un amic em telefona i em diu que la Desconeguda t’ha vingut a buscar i a aquesta cita no ens està permès dir que no. I m’emociono i em trasbalso i em dic que només ens faltava aquesta, que la vida és una bona merda i m’emprenyo perquè no podré acompanyar-te a la vetlla perquè ja no hi soc a temps.

I, merda, merda i merda, Quim, que et volia haver abraçat una vegada més, sentir entre els meus braços la teva immensa humanitat. I hauríem rigut o hauríem plorat, però junts.

Pels qui no sabeu qui era en Quim us en faig cinc cèntims. Era un gairebé amic. Jo tinc una classificació especial que s’inicia amb els companys i companyes i acaba amb els amics i amigues. Molt a prop, els gairebé amics, que afortunadament per mi –no sé si tant per ells– en són molts. I  moltes, gairebé amigues. I en Quim és un “gairebé amic” i encara no puc imposar-me expressar el verb en passat. El conec des de fa molts anys. Era inspector i ens trobàvem en aquests llocs on ens trobem els que ens dediquem al noble ofici d’educar-nos mentre volem educar als altres. Jornades, reunions, congressos, cursos de formació… mai a les discoteques.

Era una persona que se’l reconeixia per la veu i per una finíssima ironia, gairebé imperceptible, un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Sempre sabia rebre’m, interessar-se pel que feia. Com anem de cine, Jaume? I jo et responia: mira, aquesta pel·lícula es pot aprofitar per introduir un tema d’un curs de formació. Abans de la pandèmia –tot sembla haver passat abans de la pandèmia– em va demanar que fes una sessió de formació sobre avaluació. Jo vaig dir: escolta’m, Quim, que estic jubilat i la llengua va sola i ara dic el que em rota. I va riure i em va contestar: per això t’ho demano. I el mirava mentre parlava i somreia, perquè sempre somreia.

Saps, Quim, n’havíem parlat alguna vegada. D’un inspector sempre n’he esperat dues coses: proximitat i exigència. I tu sabies estar al costat dels mestres i de les escoles sense renunciar a expressar el sentit i el significat de la teva mirada i de la seva feina, de dir la teva opinió amb elegància i, sobretot, amb una sensibilitat extraordinària i un respecte envejable vers les comunitats educatives. Dubto, Quim, que hi hagi algú que no t’hagi estimat.

Sabies estar al costat dels mestres i les escoles sense renunciar a expressar el sentit i el significat de la teva mirada i de la seva feina, de dir la teva opinió amb elegància i, sobretot, amb una sensibilitat extraordinària

I ara hem d’aprendre a viure sense tu. Millor dit: aprendre a viure’t d’una altra manera i justament que sigui ara em dol especialment perquè vivim uns temps que ens falta gent de la teva sensibilitat, del teu compromís i sobretot de la teva serenor reflexiva i pràctica i del teu sentit de l’humor.

Dir-te que em sento més pobre seria dir-te una frase buida, perquè et sento tan a prop, malgrat la Desconeguda, que encara et sento.

I sé que des del lloc on ara habites –qui sap que s’emporta la mort?– vetllaràs per inspeccionar les classes angelicals, et trobaràs, per exemple, amb en Jarque i parlareu d’inclusió i amb la Maria Antònia i fareu matemàtiques amb àngels i dimonis, perquè sou d’aquella mena de gent que acolliu fins i tot aquells que no volen ser acollits.

I mentre escric aquest article dolorós comença a ploure i penso: Quim, com m’agradaria sentir i escoltar el so de la pluja que tant necessitem al teu costat!

Una abraçada immensa, Quim, com un desert, com el mar, com aquest cel on ara habites.