Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Parlem de democràcia, de normes, del poder de les majories, del bé comú… i sovint ho fem des de la ideologia o la moral, des del judici i l’exclusió. Potser hem oblidat alguna cosa pel camí: quin preu té per a un col·lectiu deixar fora d’una decisió a una minoria, encara que sigui una persona? De quina llibertat o de quin respecte a la diversitat estem parlant si deixem de banda les opinions o sentiments d’una part del col·lectiu? De quin bé comú estem parlant quan només es tracta del bé d’una part del comú? Cal que algú es sacrifiqui o renunciï al que necessita per satisfer a un altre, encara que aquest altre siguin molts? I això no vol dir que tot és possible i que es tracta de prioritzar la satisfacció individual per sobre de la col·lectiva, o evitar a tot preu la frustració de no aconseguir el que vols.
La norma és una de les formes que tenim de confirmar la nostra incapacitat per resoldre els conflictes que tenim a un col·lectiu. És clar que ens faciliten la convivència, que estalvia temps i dedicació en favor del propòsit o el contingut que volem tractar en comú. Però crec que cal adonar-nos de les conseqüències. Establint normes traspassem el poder de decidir, el dret de decidir, a una abstracció, a una generalització que no només no pot considerar la particularitat de cada situació i de les persones que la viuen, sinó que es col·loca, per mandat nostre, per sobre de totes les persones del col·lectiu. Caldria replantejar la norma com un suport flexible i transitori de caràcter resolutiu.
Potser podem partir d’allò que és més natural, simple, proper; hi ha una altra possibilitat que habitualment no contemplem ni en el món adult ni per descomptat en la relació amb nenes, nens i adolescents: obrir-nos a escoltar, recollir totes les veus diverses i fins i tot oposades i emprendre el camí cap a la trobada, cap a l’acord, fins que totes i cadascuna de les persones que formen part del col·lectiu estiguin satisfetes amb la decisió final, encara que aquesta no sigui exactament la del seu punt de partida personal. Aquest consentiment de totes les persones del col·lectiu és el consens.
Les nenes i els nens, de forma natural i des de ben petits, ja estableixen formes eficients de trobada i col·laboració per aconseguir el que necessiten, per l’exploració de si mateixes a les relacions o pel simple plaer, d’estar i fer alguna cosa amb l’altre.
En aquesta exploració natural s’inclouen els conflictes, com no podria ser d’una altra manera; cadascú de nosaltres som un món peculiar, únic, i això ja implica que tenim perspectives diferents sobre la realitat. L’impuls infantil és satisfer el jo vull, expressió d’un egocentrisme evolutiu que ha d’anar madurant de forma natural. Sorprenentment, les criatures tenen una flexibilitat esbalaïdora per resoldre els seus conflictes de manera fluida, per arribar a acords i a la reconciliació lliure de culpa o rancúnia. Això requereix que estiguin en un ambient relaxat, que possibiliti l’autoregulació de les tensions habituals i tenir cobertes les pròpies necessitats emocionals bàsiques. Així, poden estar en contacte amb la seva necessitat i després anar obrint-se a veure la necessitat de l’altre. És des d’aquest benestar fonamental que surt de manera espontània l’empatia, la cooperació, la flexibilitat, el desig de contribuir.
Les criatures tenen una gran capacitat de resoldre els seus conflictes de manera fluida i i lliure de culpa o rancúnia; però això requereix un ambient relaxat que possibiliti l’autoregulació i tenir cobertes les necessitats emocionals bàsiques
Una de les funcions del nostre acompanyament a la maduració de les criatures és justament facilitar aquests espais de trobada, amb si mateix i amb l’altre; un espai de claredat i honestedat, lliure de judicis, de moral, de culpa, de càstigs i premis (encara que aquests no siguin anomenats així), del que s’hauria de fer. Necessitem aprendre noves formes de relació i comunicació, noves formes d’organització escolar, laboral i social. Espais en els quals valorem i practiquem l’expressió sincera i l’escolta incondicional. La CNV (comunicació no violenta), la justícia restaurativa, els cercles de diàleg, etc. són eines que ens poden facilitar el camí.
Es tracta de recuperar l’extraordinària riquesa del procés cap a la trobada; conèixer i contrastar punts de vista diferents, transitar la comunicació amb totes les seves dificultats, adonar-nos que la nostra opinió no és més que una possibilitat i que no estic pres d’ella, puc modificar-la (i sovint els altres m’aporten elements que no he pogut contemplar i veig interessants) i finalment experimentar la satisfacció d’arribar a l’acord.
Un col·lectiu és un sistema orgànic, i com tal, flexible, en moviment. És això el que li dona el valor d’estar connectat a la vida. Cadascuna de nosaltres, cadascuna de les criatures, podem desmuntar la rigidesa que ens fa defensar a mort el nostre punt de vista i permetre que els col·lectius escolars i adults tinguin accés i gaudeixin d’aquesta flexibilitat natural que sorgeix de sentir-nos satisfets i escoltats, de trobar-nos en la diferència.
