Fa menys d’un mes publicava al Diario de la Educación l’article titulat Educar frente a la impunidad, en el qual reflexionava sobre de què serveix educar en valors a l’escola quan “l’emèrit” (l’exrei) torna amb impunitat a Espanya i els seus delictes prescriuen per a una justícia falsejada pels poderosos. O veiem com les grans fortunes s’enriqueixen encara més amb la pandèmia i evadeixen impunement els seus beneficis a paradisos fiscals; les elèctriques continuen guanyant sumes astronòmiques que es reparteixen entre els seus directius amb absoluta impunitat mentre inflen el preu de la llum i la pobresa energètica irromp a les llars; o el govern gasta 20.000 milions d’euros en armament, mentre no es reverteixen les retallades en educació o la sanitat pública cada vegada està més infrafinançada. O veiem, una altra vegada, com són assassinats joves a la tanca de Melilla per les polítiques migratòries del nostre Estat i el règim marroquí, mentre se’ns demana a les institucions educatives que formem les futures generacions en els valors de la interculturalitat i l’antiracisme.
Avui escric amb indignació i amb un dolor, per al que no tinc ni paraules amb què expressar-me, davant la impunitat d’aquest crim contra la humanitat. L’assassinat massiu d’entre 37 i 45 joves refugiats. No sols per aquest brutal assassinat col·lectiu, sinó perquè l’actual president del meu Govern l’ha justificat, utilitzant el marc argumental habitual del neofeixisme. Una matança “ben resolta”, va assegurar Pedro Sánchez després de la massacre. Les seves declaracions han estat per felicitar la policia marroquina. Ni una paraula en memòria dels morts ni d’alè a les seves famílies, ni una ombra de dol per la pèrdua de vides humanes. Mentrestant, la dictadura marroquina s’afanya a enterrar les víctimes per ocultar la barbàrie sense investigació, sense autòpsia, sense identificació. A fosses comunes, que tant ens horroritzen quan ho fan els «enemics» i poc o res quan ho fan els «aliats».
Les vides negres sí que importen
L’assassinat d’aquests joves refugiats i la repressió de més de 2.000 més és conseqüència de la política de migració de la Unió Europea (sent Espanya un dels seus capdavanters) que signa acords per externalitzar aquesta tasca de repressió i així poder assassinar impunement, com ha succeït en tantes ocasions anteriors amb absoluta impunitat. La UE i Espanya es renten així les mans, justificant que es compleixen els tractats internacionals de drets humans atès que el genocidi no es realitza en territori europeu. No és un drama ni una tragèdia. Les morts a la frontera són decisions polítiques amb responsables polítics, que els mitjans i aparells de l’Estat s’afanyen a ocultar i justificar amb una capa de silenci, emblanquiment, minimització i impunitat.
Com diu Helena Maleno: des del nou acord entre Espanya i el Marroc, les batudes i altres mesures repressives contra la població migrant s’han multiplicat i estès en la quotidianitat. El Govern de coalició es va comprometre a la seva arribada al poder, fa quatre anys, a eliminar les tanques frontereres de Ceuta i Melilla, que estan electrificades i amb filferros de pues, però no sols no s’ha fet res sobre aquest tema, sinó que l’altura de les tanques s’ha incrementat un parell de metres i s’ha ampliat el sistema de vigilància i control.
Ens hem de preguntar el que s’ha viralitzat en les xarxes: com és possible que hagin pogut entrar a Espanya 124.000 persones en menys de quatre mesos fugint d’una guerra a Ucraïna i n’hàgim matat 37 que volien entrar a Espanya fugint d’una guerra i fam a Sudan: “Hi ha guerres a Àfrica però no importa, som negres, no som blancs d’ulls blaus com els ucraïnesos, no som dels seus”. És el racisme estructural que està inundant la narrativa col·lectiva i que normalitza i fins i tot reacciona amb indiferència davant la vulneració sistemàtica dels drets humans a les fronteres, al·legant que la necessitat de milions de persones que fugen de la fam, la guerra, la persecució política i la falta de possibilitats de supervivència és un “assalt violent i organitzat per màfies” que constitueix “un atac a la integritat territorial del nostre país”. Aquesta és la narrativa criminal de l’extrema dreta i del neofeixisme, que el president d’un país suposadament democràtic utilitza per eludir les seves responsabilitats humanitàries i el compliment dels drets humans.
Per molt que ens encomanin a l’escola o la universitat educar en interculturalitat, de res servirà si les polítiques d’Estat que es practiquen i justifiquen transmeten justament el missatge contrari, brutalment i sostingudament. Com si les vides negres no importessin, igual que ve denunciant i combatent el moviment Black Lives Matter. En aquests dies es compleix la frase de Brecht: «Quins temps seran els que vivim, que cal explicar el que és obvi!».
Lluitant també estem ensenyant
Per això el professorat i la comunitat educativa hem d’apostar per una pedagogia del compromís. Per a anar més enllà de l’escola i lluitar per convertir la societat en una escola plena, a temps complet, que eduqui també en els valors que proclamem en educació.
Un dels lemes més corejats per la comunitat educativa en les manifestacions en defensa de l’educació pública o en les marxes del 15M va ser: “El mestre, la mestra lluitant, també està ensenyant”. Frase que ens recorda al professorat que, d’una banda, som també part de la ciutadania que s’implica social i políticament per aconseguir un món més just i millor i que per això hem de defensar al carrer i en els espais públics, amb la resta de la societat, els valors i principis que proclamem a les nostres aules; i, d’altra banda, que el nostre exemple és un referent també, com a educadors i educadores, per als més joves i per la resta de la societat. Oferint amb el nostre compromís als estudiants oportunitats per comprendre i experimentar com la política, el poder i la responsabilitat funcionen en i través d’ells, tant dins com fora de les escoles.
La pedagogia del compromís no sols proporciona les capacitats intel·lectuals i les normes ètiques perquè els professionals de l’educació ens comprometem amb la justícia social i els drets humans, sinó que ens implica a formar als nostres estudiants perquè lluitin contra la injustícia, la vulneració de drets i el racisme, tractant de desenvolupar en ells un profund desig d’una societat basada en relacions de justícia i equitat.
Hem de redefinir el propòsit i significat de l’educació com a part d’una lluita més àmplia per un ordre social democràtic just, combatent l’intent de reduir l’ensenyament a qüestions de tècnica i mètode
Els professionals de l’educació hem de redefinir el propòsit i significat de l’educació com a part d’un intent més ampli de lluitar per un ordre social democràtic just, combatent l’intent de reduir l’ensenyament a l’aula exclusivament a qüestions de tècnica i mètode. No oblidem que el que els professionals de l’educació ensenyem és inseparable de la visió del coneixement que produïm, de les relacions socials que legitimem i de les visions i enfocaments que difonem entre els estudiants.
Implicar-nos fins a embrutar-nos: evitar la indiferència còmplice
En definitiva, “hem d’implicar-nos fins a embrutar-nos”, que diria el poeta Rafael Alberti. L’escola, la comunitat educativa, no podem ser indiferents ni còmplices davant de qualsevol vulneració dels drets humans. No podem romandre silenciosos. Hem d’unir les nostres veus amb les de tants moviments socials, oenegés, xarxes de solidaritat, organitzacions, sindicats i col·lectius que estan clamant contra la barbàrie.
L’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar. És necessari que passem d’una pedagogia crítica a una praxi crítica. Necessitem involucrar-nos “fins a embrutar-nos les mans”, prendre partit, sentir-nos implicats, comprometre’ns amb el sofriment dels qui ens envolten i posar en pràctica una pedagogia més oberta i més compromesa que connecti les aules de classe amb els desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers a fi de repensar l’injust ordre social actual i contribuir a reconstruir un altre món possible.
L’educació és un projecte de desenvolupament de les persones com a ciutadans i ciutadanes partícips activament en el projecte polític, econòmic i cultural de la societat en la qual viuen. És un projecte per a la democràcia i la ciutadania. I això suposa la impossible separació entre educació i pràctica política. Per això és més necessària que mai una avui dia una “Pedagogia Antifeixista” no sols a l’escola sinó també al carrer, a la societat, a les nostres institucions i a la nostra política.
