Encara avui, quan els estudis universitaris oficials en Educació Social són a punt de complir 30 anys d’implementació, hi ha qui no acaba de tenir clar el paper de la nostra professió en aquesta societat. És encara més trist quan el desconeixement i el menysteniment venen des del propi sector educatiu: d’antigues companyes i antics companys de facultat, per dir-ho de manera simple.
L’educadora social no hauria de ser una figura desconeguda per al món educatiu del segle XXI, quan el discurs imperant parla d’una visió global del fet educatiu, que abasta tots els àmbits de la persona i no se centra en els aspectes purament formals i de continguts curriculars. Catalunya porta un endarreriment important respecte altres països i altres comunitats autònomes, que sí que han confiat en aquesta professió per a les escoles i instituts. Aquí s’han incorporat 75 educadors i educadores socials per a tot Catalunya i veiem que passats aquests dos primers cursos no se n’ha assegurat el finançament, ja no només per poder estendre la figura al conjunt de centres escolars, sinó tampoc per poder mantenir aquesta xifra tan reduïda de professionals.
El Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya es va prendre aquesta incorporació com un pla pilot i no ha parat de demanar al Departament que també s’ho prengui com a tal i no com una situació extraordinària fruit d’unes aportacions econòmiques externes per pal·liar les conseqüències de la pandèmia de la Covid-19.
A les administracions públiques els costa deixar d’encasellar-nos en l’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, malgrat que siguem una professió per al conjunt de la població, tot i que no ens desentenem de qui es troba en una situació complicada, al contrari. La nostra és una feina que es veu a mig i llarg termini i que no es regeix per la immediatesa; ens cal un sosteniment en el temps, una pertinença estructural en el sistema. Tot i això, la pràctica totalitat de les direccions de les escoles i instituts on ja s’ha incorporat la nostra figura professional demanen tenir aquesta figura educativa de manera permanent.
La nostra feina es veu a mig i llarg termini, no es regeix per la immediatesa; tot i això, les direccions dels centres on ja s’ha incorporat la nostra figura professional demanen tenir-la de forma permanent
Jo mateixa he treballat com a educadora social a una escola de primària de Tarragona i no entenc la situació que estem vivint. Ens cal posar en joc els diferents perfils professionals que tenim a l’abast i es fa urgent el fet de construir un veritable equip socioeducatiu a les escoles. De fet, no entenc com és que no portem molts anys al nostre sistema escolar, amb educadores socials a totes les escoles i instituts de Catalunya.
Les educadores socials fem feina per la transformació social, fent aflorar les potencialitats de les persones, aportant la nostra mirada global, transversal, que va més enllà dels continguts dels currículums escolars. Som imprescindibles per a la protecció a la infància, pel treball amb les famílies i amb la comunitat, per la convivència en els centres i per una educació en valors, lluny de tota forma de violència, que integri la perspectiva de gènere, la sostenibilitat, la diversitat i la inclusió. De veritat encara no veuen que som essencials a totes les escoles i instituts?
