L’equip docent de l’EBM Cappont de Lleida està format per Rosa Bailac, Pedro Castro, Miriam Monteil, Aurora Roma, Àngels Rosell, Susana Rubio i Bet Vilar. I amb ells col·labora Paquita Sanvicén-Torné, professora de la UdL (a més de llicenciada en Filologia i doctora en Sociologia), que ha coordinat l’edició del llibre. Han volgut deixar clar que les respostes d’aquesta entrevista són col·lectives, igual com ho és l’autoria del llibre, en el qual s’estableix un diàleg a través del correu electrònic entre una mare hipotètica, la Carla, i l’equip del centre. La Carla és una mare informada que no obstant això té preguntes i dubtes sobre la filosofia i funcionament d’una escola bressol constituïda en comunitat d’aprenentatge, i amb les seves respostes l’equip de l’EBM Cappont va desgranant la seva forma d’entendre l’educació de la petita infància. El llibre Educació 0-3: m’ensenyaràs a volar però no volaràs el meu vol (Graó) està prologat pel catedràtic de la UB Ramon Flecha, impulsor de les comunitats d’aprenentatge.
Què heu volgut explicar amb el llibre?
Una de les grans inquietuds que ens ha portat, finalment, a escriure un llibre, és fer extensiva la importància de l’educació de qualitat en les primeres edats. Volíem, a més a més, obrir debats i potenciar la reflexió sobre diferents temes que considerem importants al voltant de l’educació.
L’heu escrit pensant més en les famílies o més en les professionals de l’educació?
És un llibre que pensem va dirigit a qualsevol persona interessada en l’educació. Partint de preocupacions que sovint les famílies ens han anat manifestant al llarg dels anys, intentem dialogar amb profunditat (i potenciar la reflexió) tant amb famílies com amb professionals del món educatiu.
Quin manual/llibre/autor/a sobre petita infància us ha inspirat més i per què?
Una de les nostres referències sobre l’educació infantil ha estat l’Aldo Fortunati, deixeble de Loris Malaguzzi, i que ha reflexionat amb profunditat sobre l’educació en les primeres edats des de la Toscana.
Però no volíem deixar passar aquesta pregunta per incloure entre els nostres referents autores i autors i investigadores i investigadors que, malgrat no dedicar-se concretament a l’educació de les primeres edats, són o pensem que haurien de ser, referents bàsics per al món educatiu, com Paulo Freire, Rocío García Carrión, Oriol Ríos o Sandra Racionero, entre molts altres…
Hi ha algun prejudici, clixé o tòpic en relació a la vostra feina que hagueu volgut rebatre o desmentir?
Un dels aspectes que més ens amoïna és el fet que l’educació, malgrat tot, encara no s’aborda com una ciència. No és cert que en educació tot sigui vàlid. Sabem ja, perquè s’ha demostrat científicament, que hi ha coses que funcionen per millorar els aprenentatges en tots els àmbits (de coneixements, de relació, de valors i sentiments) i amb tots els infants, i d’altres, que el que fan és fer més grans les desigualtats. Hi ha actuacions que són exitoses es duguin a terme on i amb qui sigui i d’altres que són ocurrències amb millors o pitjors resultats per als infants.
Teniu la sensació que l’educació infantil encara no està prou valorada?
Sovint quan sentim parlar de l’educació infantil, i sobretot de la primera etapa, és des d’un punt de vista merament, o pràcticament, assistencial. I valorant-ne sobretot les aportacions que pot fer a la mal entesa “conciliació familiar”. Però també hem vist que les famílies, com més va, més interès tenen en el que passa a les escoles bressol. Com més poden entrar a dins, veure què fem, com ho fem i perquè ho fem, més ho valoren. De fet, veiem cada vegada més famílies que busquen, pregunten, s’interessen per la forma en què viuran els seus fills i filles a l’escola bressol abans de decidir on portar la seva filla o el seu fill (com de fet fa la Carla, la mare protagonista del llibre) i això és, sens dubte, una demostració del valor que li donen.
A més una de les qüestions principals és el valor que se li dona des de les institucions. No podem oblidar que el 0-3 és una etapa que, en la majoria de casos, està sota la potestat municipal. Són els ajuntaments, doncs, els que, de forma completament voluntària, i sovint voluntariosa, s’han fet càrrec de l’educació pública en aquestes edats i per tant, depenent de cada consistori la cosa ha anat cap a una banda o una altra. Nosaltres tenim la sort que des de l’Ajuntament de Lleida les Escoles Bressol Municipals sempre han estat vistes com a veritables centres educatius i s’hi ha actuat i s’hi continua actuant en conseqüència, i pensem que això també ajuda a fer que la ciutadania les valori.
A aquestes edats, o s’aprèn jugant o no s’aprèn?
A aquestes edats, com en totes, sempre estem aprenent. Tant si juguem com si no, tant si hi ha algú davant nostre que ha creat un entorn ric en possibilitats d’aprenentatges com si no, tant si els responsables de les situacions i els espais en són conscients com si no, sempre es fan aprenentatges. Per nosaltres, la qüestió és quins aprenentatges potenciem (tant per acció com per omissió) i les conseqüències que aquests poden tenir.
Dit això, és evident que jugar és una de les millors tècniques d’aprenentatge, una eina que en els humans (i, no ho oblidem, també en molts animals) és innata i que té un poder enorme per enriquir el nostre desenvolupament (a qualsevol edat).
Quan els meus fills eren petits a la llar d’infants ‘aprenien’ anglès i estaven de moda els ‘bits’ per estimular la intel·ligència. Tot això ja ha desaparegut o encara es fa?
Com dèiem abans, en educació, molt sovint encara s’hi val a tot. Qualsevol que té una idea, ja sigui encertada o no, validada o no, és creu amb el dret de posar-la en pràctica amb els infants (sense ni tan sols sentir la necessitat de buscar-ne referents, de comprovar si hi ha qui ja ho ha portat a la pràctica i quines conseqüències ha tingut…) i a vegades sembla que amb els infants puguem provar-ho tot. Sovint, encara, en educació es va per modes, sense una reflexió ni una visió global, sense fixar-nos en allò que realment funciona i sense un intent de coherència entre els objectius, les utopies de futur, i el fet del dia a dia.
Ens amoïna el fet que l’educació encara no s’abordi com una ciència; de vegades sembla que amb els infants puguem provar-ho tot
Si el nen o la nena van contents a l’escola vol dir que tot va bé?
Aquest és, evidentment, un molt bon símptoma, però pensem que no n’hi ha prou. A l’escola els infants hi van a aprendre, a relacionar-se amb realitats diverses i amb d’altres persones, a anar augmentant les seves potencialitats, si no hi ha de tot, si els aprenentatges que l’infant fa no són positius, ni l’ajuden a anar cada vegada més enllà de les seves possibilitats inicials, per nosaltres no va tot bé, haurem de repensar allò que els oferim per tal de donar-los possibilitats d’aprenentatges de màxims, com dèiem abans, en tots els àmbits.
La partició de l’etapa 0-3 / 3-6 us sembla correcte?
Per nosaltres aquesta és una partició que hauria de ser fictícia, i amb això volem dir que entenem l’educació com un procés continuat, que s’enriqueixen amb les interaccions en la diversitat i que desitjarien que no estès dividida en etapes sinó que fos continuada.
Si algú llegeix el seu llibre potser creurà que les mestres realment teniu temps de contestar consultes tan llargues. Quan i com ha de ser la comunicació entre escola i família?
No és gens fàcil, i el llibre n’és un clar reflex. Una mare interessada en saber moltes coses sobre l’Escola Bressol Municipal de Cappont, que opta per una comunicació epistemològica virtual… i un equip que busca i rebusca moments, tant per reflexionar com per respondre… ja ho veus un clar exemple de la vida actual…
Nosaltres creiem fermament que entre l’escola i les famílies la comunicació ha de ser constant, el dia a dia, a les entrades, a les sortides, en els moments de trobada, en les sortides compartides… s’ha de poder crear un clima d’intercanvi, de diàleg i de respecte. Això, donades les situacions vitals, no sempre és fàcil i per tant, ens toca a nosaltres, els i les professionals, buscar maneres, moments, situacions per oferir el màxim de possibilitats per crear aquests moments, tot respectant, evidentment, qui no vol, o no pot o no prioritza aquest aspecte. El llibre n’és una mica una mostra.
Descriviu una situació catastrofista abans de la vostra conversió en el model de CdA, amb nens plorant a tota hora, i idíl·lica un cop ja us convertiu en CdA. Ja no ploren els nens a la vostra escola?
No, no, si la visió que se n’extreu és aquesta ens hem explicat molt malament… La situació inicial no era catastròfica, ni molt menys. Era una situació habitual, en la que nosaltres anàvem força a les palpentes, volent-ho dirigir tot i intentant, en tot moment, tapar forats… i no, el canvi no va ser d’un dia per l’altre, ni conseqüència només de la nostra Transformació en Comunitat d’Aprenentatge… va ser un procés lent, com expliquem quan la Carla ens pregunta: “Per què us va costar tant ser CdA?” I no és un procés tancat, la idea és anar millorant amb l’experiència, la ciència i la il·lusió.
I bé, no és cert tampoc que els infants no plorin ara, perquè també ho fan i ho han de poder fer, de fet, nosaltres sempre diem que plorar és un dret. Però hem anat treballant de manera que entre tots (adults i infants) anem descobrint que hi ha altres maneres, molt millors, de relacionar-se, de demanar les coses, d’expressar les pròpies reivindicacions i d’aconseguir un millor clima i una millor relació.
I en això, el Projecte de Comunitats d’Aprenentatge ens hi ha ajudat molt. Ens ha fet adonar que cal dialogar, escoltar l’altre, a arribar a acords partint del que ens uneix, que és la millora dels aprenentatges dels infants i tenint com a base la raó dels arguments. Ens ha mostrat el poder de somiar l’escola i l’educació que volem per a tots els infants i del treball conjunt des de la igualtat de les diferències. Ens ha impulsat a anar canviant la cultura de la queixa per la de la transformació, ens ha fet veure la diferència entre participació efectiva i participació informada. Ens ha obert els ulls sobre la importància del que fem i també del que no fem… Ens ha acostat a Freire, al Vigotsky real, a Eric Kandel, a la Ciència… De fet, ens ha obert moltes portes, tantes que ens ha portat a escriure el llibre que us presentem.
El Projecte de Comunitats d’Aprenentatge ens ha fet adonar que cal dialogar, escoltar l’altre i arribar a acords partint del que ens uneix, ens ha impulsat a anar canviant la cultura de la queixa per la de la transformació
La gratuïtat d’Infantil 2 a partir del curs vinent (i, més endavant, d’infantil 1 i 0) canvia alguna cosa als vostres centres o a les vostres rutines?
Pensem que no hi haurà grans canvis, potser el que hi haurà serà més gent amb facilitats per d’accedir a les possibilitat que una educació de qualitat des de les primeres edats pot i ha d’oferir. Per nosaltres això pot ser una gran oportunitat, augmentant la varietat de veus amb les quals interactuar, obrint l’educació de les primeres edats encara més, incloent-la en els temes que preocupen… esperem que sigui un nou revulsiu per a millores conjuntes i per fer ajudar a fer conscient a tota la societat de la importància d’aquesta etapa.
