Dir “no voldràs que tot sigui gratis” és sinònim de no conèixer la llei. Cal anar a la llei d’educació, l’actual LOMLOE, que modifica la LOE, concretament a l’article 88 de garanties de gratuïtat: “En cap cas no podran els centres públics o privats concertats percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica per part de les famílies dels alumnes”. I ho argumenta per garantir l’escolaritat de tot l’alumnat sense discriminació per motius socioeconòmics. I això, precisament, s’està incomplint.
Fora de l’horari lectiu, la llei diu que són de pagament “les activitats extraescolars i els serveis escolars, que en tot cas, tenen caràcter voluntari”. Serveis com el de menjador escolar. Una altra qüestió són les activitats complementàries, que “s’hauran de programar i fer-se de manera que no suposin discriminació per motius econòmics”.
Em pregunto què és el que no s’entén de la claredat d’aquest article, com perquè s’estigui incomplint la llei arreu del nostre territori.
Però així, què hem de pagar i què no ens pertoca? Per fer-ho fàcil: en horari escolar no hem de pagar res excepte les excursions (que són voluntàries, i per tant tenim dret a què se’ns informi del seu import) i allò que l’alumne necessita a classe de forma individual, com els llibres o material escolar. Hi ha una falsa creença que hem de pagar per tal que hi hagi, per exemple, projectors a les aules, però això en realitat és material inventariable del centre i li pertoca a l’administració proveir-ho, tal com ha fet darrerament amb els ordinadors. No només no hem de pagar per la millora de les instal·lacions del centre, sinó que la llei ho prohibeix explícitament. Ni tant sols amb aportacions de les AFA, les quals, essent associacions de famílies, tampoc han de pagar serveis pel centre, i això té molt de sentit en termes de no discriminació per raons socioeconòmiques. També s’està incomplint.
Actualment, els centres fan pagar a les famílies per conceptes molt diversos, des de suposades quotes de matrícula (prohibides en aquests ensenyaments gratuïts) a fer pagar per serveis contractats pels centres perquè l’administració no els hi proporciona: plataformes de comunicació amb les famílies o plataformes per fer pagaments als centres, irònicament necessàries.
Les quotes en els centres públics s’acostumen a demanar a l’inici del curs escolar, amb major o menor explicació del que estem pagant. Es demanen majoritàriament en forma de quota única, la qual cosa vulnera la llei fent obligatori el pagament de serveis que no ho són, com per exemple quan s’inclou la quota de les AFA dins aquestes quotes, tot barrejat amb les excursions voluntàries, aportacions al funcionament del centre i serveis que no són clars. Si cerquem per internet veurem com s’exposa públicament a les webs totes aquestes quotes sense cap mena d’ordre ni concert, en el sentit que cada centre determina la seva quantia, incrementant així les desigualtats d’accés a diferents centres, fins i tot del mateix barri. Darrerament s’ha estès la pràctica per part d’alguns centres d’exigir la quota única com un requisit més del procés de matriculació. Em sembla un dels aspectes més greus que ens podem trobar en tot aquest desori.
Els centres concertats sembla que gaudeixen d’impunitat total des de fa temps per tal de fer de pagament un ensenyament que la llei explicita que ha de ser gratuït. En aquest cas, les quotes són mensuals i molt més elevades, agreujant la segregació que ja de per se implica ser centre privat. En el moment que un centre rep un concert educatiu s’està desviant diner públic a finançar una escola privada que, a més, fa una selecció de les famílies per raons socioeconòmiques per l’exigència de quotes mensuals.
Com hem arribat a aquest escenari tant grotesc? Al meu parer deriva d’una realitat polièdrica, però simple: per una banda, hi ha un interès manifest de certs lobbies per mantenir els privilegis d’accés a l’educació privada d’una part de la societat, mitjançant la política de concerts educatius (un sistema anòmal en el nostre entorn europeu), quedant excloses les classes socials menys afavorides. D’altra banda, la manca de voluntat política d’afrontar amb transparència la millora del finançament actual de l’educació pública fa palès també aquest interès en mantenir privilegis, agreujant una bretxa social ja preexistent. I no podem oblidar un tercer ingredient en aquest brou improvisat (o no): el baix finançament dels centres públics. Aquests encara pateixen les retallades, que no s’han revertit, i no veuen incrementar les bestretes, ja de per si insuficients des de fa anys.
Com a conseqüència, s’exigeix a les famílies un pagament que li pertoca a l’administració, tal com diu l’informe del Síndic de Greuges (juliol 2020), on afirma “(…) les quotes de les activitats i serveis escolars no haurien de poder incorporar imports que actualment es destinen a cobrir despeses relacionades amb el funcionament dels centres o amb l’atenció de la complexitat, com succeeix actualment en un context d’infrafinançament dels centres.(…)”.
Necessitem un increment de finançament claríssim, però no és suficient demanar que s’incrementi la despesa en educació si no afegim alhora un debat sobre el seu finançament. És a dir, sense saber com es gastarà aquest diner públic, la reivindicació del 6% del PIB no crec que tingui prou sentit.
A banda d’evidenciar la problemàtica en sí de la il·legalitat de les quotes, el que és més important són les conseqüències que en deriven. Ja sabem de sobres que encapçalem un dels sistemes educatius més segregats. Podem afirmar que l’existència de quotes, a la pràctica obligatòries, està agreujant aquesta segregació i creant centres de primera, segona i encara més categories, fins a arribar a les del final, que serien els centres d’alta i màxima complexitat (per cert, ens hauria de caure a tots la cara de la vergonya d’acceptar que un 20% de centres, molt majoritàriament públics, estiguin inclosos en una categoria així).
I a tot això, què fan les administracions educatives? Bàsicament, no res. Semblen fer un doble paper entre inactiu i alentidor del sistema de quotes. Ja fa temps que han assumit que això passa i, com que no passa res, anem tirant i que paguin els altres. Tampoc se senten de forma prou clara ni contundent les veus dels sindicats demanant l’eliminació de concerts i també de quotes, ni de les associacions de famílies.
Segons el Síndic: “(…) la Comissió d’estudi del cost de la plaça escolar planteja la necessitat que el Departament d’Educació utilitzi els instruments de què disposa a l’abast o que siguin necessaris per al control real i efectiu del pagament de quotes, tant pel que fa al tipus d’activitats i serveis sotmesos a pagament com també a les condicions de pagament (quanties, etc.) (…)”
Necessitem direccions decidides i valentes que agafin la iniciativa d’eliminar quotes als centres públics; per fer-ho cal superar la por a no poder pagar les despeses ordinàries del centre sense les quotes
I nosaltres, no podem fer res? Sí, podem i molt. Necessitem direccions decidides i valentes que agafin la iniciativa d’eliminar quotes als centres públics, tal com vam fer a l’Institut La Ribera de Montcada i Reixac (www.somdelaribera.cat) el curs 2020-21. Per majoria, al Consell Escolar vam determinar l’eliminació de les quotes a l’ESO per considerar que l’alumnat portava el seu propi material individual fungible i que altres materials, com fotocòpies, eren indispensables pel seguiment de la classe i per tant no podien ser de pagament. Les nostres famílies actualment continuen tenint l’ensenyament gratuït, en els termes que diu la llei. Cal dir que per fer això cal superar la por, una por real, a no poder pagar les despeses ordinàries del centre sense les quotes. En aquest aspecte, cal recordar el segon punt de l’article 88: “Les administracions educatives dotaran els centres dels recursos necessaris per fer efectiva la gratuïtat (…)” i per tant, cal reclamar a l’administració que sigui l’increment de les bestretes dels centres públics qui faci possible tirar endavant econòmicament el centre, i no les famílies.
Com a pares i mares, de forma individual també podem actuar: el que hem de fer és no acceptar l’exigència de quotes i demanar que ens informin dels conceptes que ens pertoca pagar: llibres, excursions (amb el preu detallat), material fungible individual (amb possibilitat d’adquirir-lo pel nostre compte), i pels serveis escolars i extraescolars voluntaris, i no els imposats, com plataformes educatives.
No és quelcom fàcil i sabem que posem impediments a l’escola en un moment de gran cansament. En som conscients. Però no podem esperar més: l’emergència social és més important. Cada curs que passa les distàncies s’eixamplen entre els que poden pagar unes quotes i els que no. I aquest és el cost social de pagar-les: una societat dividida des de l’inici de l’escolarització, a les escoles i instituts. Si decidim pagar pel nostre benefici individual haurem de ser conscients que paguem també un cost social que els nostres fills i filles es trobaran en un futur molt proper.
Evitar aquest greu cost social és tan senzill com no pagar per allò que no ens pertoca. Perquè, què voleu que us digui, a mi, aquest cost social associat al real, em sembla massa elevat.
