Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral i escolar.
Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.
Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050 la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant, moltes persones a valorar si compensa viure a la ciutat. ¿Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?
El primer problema és la manca d’habitatge disponible, a molts pobles, especialment els més turístics, perquè molts es destinen al lloguer de curta estada. Però també la reduïda oferta de formació, especialment, en graus superiors, condiciona la decisió de viure fora o lluny de les grans ciutats. L’ensenyament a distància, amb ofertes d’universitats com la UOC i fins i tot classes en streaming que oferten centres de formació a nivell internacional faciliten l’aprenentatge sigui on sigui el lloc de connexió. Ara bé, per a les famílies amb fills petits o adolescents, la distància d’una llar d’infants, escola i institut és un dels handicaps en l’elecció d’un lloc per a viure.
No obstant, tal com recalca el Mario Urrea, alcalde de Torrebesses i president de Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, “la pedagogia de l’escola rural és puntera i pionera, i s’hi estan emmirallant grans centres”. La diferent i exemplar, “l’autonomia de l’alumne a l’aula, que comparteix espais amb altres alumnes de diferents edats”. Precisa, sobre això, que “els únics llocs on discriminem per edat són l’escola i en la pràctica esportiva, en tots els altres espais, convivim tothom. I en l’escola rural, la convivència d’edats és un factor molt bo, perquè uns ensenyen els altres i es fa treball en equip”. Urrea se n’alegra de l’esforç del Departament d’Educació que “està apostant per reobrir escoles que tancaven si tenien només 5 o 6 alumnes. També és un gran què l’obertura de llars d’infants amb tarifa plana, que no suposi un sobrecost si hi ha molt pocs alumnes”. Aquest curs començarà amb 52 noves escoles bressol rurals gràcies a la col·laboració entre Departament i municipis.
La manca de serveis educatius i culturals condiciona la tria de la vida en un poble. “Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre i quan tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria, -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat”. Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa 2 anys –el 26 d’agost del 2020–, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: “Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”.
Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars, i en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa –i continua casant avui– necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, feina, o escoles en perill de tancament per manca d’alumnes, i qui cerqui un poble on viure i poder treballar i escolaritzar els seus fills tenen en l’espai de Twitter @Repoblem una eina per trobar-se.
Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya –més de 200 dels quals són socis de Micropobles– hi viu l’1,8% de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.
Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que “entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat”. També repassa les principals causes de la migració a les ciutats , amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat, geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya.
Agenda Rural
ARCA és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader (ajuts per a projectes de desenvolupament rural), a tot el territori.
“No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, a nivell forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics”, exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. “El mercat de l’habitatge és un problema, hi ha molt d’habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social”, diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. “La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge, que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament”, declara Estany.
Segons la darrera actualització de les dades d’escolarització en centres d’educació primària, feta per l’Idescat, el 13 de gener d’aquest any, el curs 2020, la comarca amb menys alumnes de Catalunya, l’Alta Ribagorça, en tenia 214, en contrast amb el Barcelonès, la que més en tenia, amb 120.369 escolaritzats. Segons la mateixa font, a secundària, l’Alta Ribagorça el 2020 tenia escolaritzats 385 alumnes, i al Barcelonès n’hi havia 166.777, comprenent els estudis d’ESO, batxillerat, cicles formatius de grau mitjà i superior i programes de formació i inserció.
