En aquest article no defensaré, òbviament, l’ús ideològic de l’escola com a eina d’adoctrinament; però sí la necessitat d’una escola capaç d’explicar les diferents ideologies i de formar ciutadans amb coneixements polítics adequats pel bon funcionament de la democràcia. Una formació que implica conèixer les ideologies polítiques que conformen els valors i les referències sobre les quals s’ha construït l’edifici democràtic que avui sembla trontollar.
Què és una ideologia política?
Lluny del simplisme que identifica les ideologies polítiques amb l’origen de tots els nostres mals, aquestes juguen un paper crucial en les nostres societats. Partint de la seva definició etimològica –la ciència de les idees–, el terme ha estat usat de maneres molt diverses. Marx identificava ideologia amb les idees hegemòniques de la classe dominant, mentre que Popper la interpretava com un sistema tancat de pensament que reclama el monopoli de la veritat. Més interessants resulten les aproximacions d’Oackeshot i de Macridis & Hulliung. El primer considera les ideologies com un conjunt d’idees que simplifiquen –alhora que distorsionen– la realitat política per intentar explicar allò que, francament, és força incomprensible. Els segons, en canvi, es fixen sobretot en com aquest conjunt d’idees –sovint infonent passió i cridant al sacrifici– inciten a l’acció política i proporcionen el marc bàsic per orientar-la.
Per tant, una ideologia política és allò que ens facilita la comprensió de la societat i que ens invita en actuar per millorar-la. Capacitat d’entendre i capacitat d’incidir, dues capacitats que avui necessitem de manera gairebé desesperada i que les ideologies polítiques ens poden proporcionar. Dit al revés, l’absència d’ideologies col·lapsa tant la comprensió com l’acció. De fet, és l’actual buit ideològic que ens arrossega al desconcert i també, molt pervers, a la por. Un buit que ens paralitza davant una realitat que ens desborda. Sense esma quan més necessitem actuar. Atemorits, desconcertats, paralitzats i, deixeu-me que ho expressi així, sense el suport de cap ideologia que ens ajudi a llegir el món i ens inciti a actuar per donar-li forma. Les ideologies omplen el buit que provoca la por i són l’antídot davant la impotència. Sense ideologies podem estar molt emprenyats –el famós català emprenyat– però es tracta d’un emprenyament que no ens porta enlloc. Una rebequeria infantil.
Quines ideologies?
Evidentment, les ideologies són plurals i, més enllà de proporcionar una perspectiva per conèixer el món i per actuar en conseqüència, ofereixen interpretacions diferents i conflictives. Les ideologies són diverses i xoquen entre elles. Aquesta és una constatació que avui no és percebuda amb simpatia. Polítics que només es barallen, debats on tothom parla sense fer res. Preferim veritats objectives, no sotmeses al biaix que genera el fet d’observar la realitat des d’angles diferents. Pensem que aquest enfrontament ideològic distorsiona allò que tots veiem i ens allunya d’allò que tots sabem caldria fer. Tanmateix, es tracta d’una falsa percepció, ja que sense la distorsió ideològica la realitat és simplement incomprensible i inabastable. La distorsió ens ajuda a entendre de manera parcial, efectivament; però és precisament en l’existència d’una pluralitat de distorsions parcials on rau la força de la democràcia.
L’escola democràtica és aquella que parla de política, que explica les ideologies i que presenta les diferents formes d’entendre el món i d’actuar per transformar-lo
D’aquesta manera, la diversitat i el xoc entre ideologies polítiques són els fonaments d’una societat democràtica, sempre formada per mirades diferents i en conflicte. El xoc entre perspectives no és el problema sinó que, al contrari, representa el potencial democràtic. Si no som capaços d’entendre-ho i, sobretot, d’ensenyar-ho a les aules, no tindrem una societat democràtica. Tal com ha estat tradicionalment reconegut, la democràcia no es basa en una idea certa sinó en el principi de la tolerància; és a dir, en la capacitat d’acceptar perspectives alternatives. La tolerància és un principi passiu que, des d’òptiques deliberatives més recents, ha estat complementada amb el principi actiu del reconeixement. Tolerància i reconeixement, en tot cas, dos aprenentatges transversals sense els quals no disposarem de ciutadans preparats per viure en democràcia. I recordem que la democràcia no identifica la veritat sinó que construeix equilibris, i que això ho hem d’explicar.
Polititzar l’escola?
Per finalitzar aquesta breu reflexió, només subratllar que l’escola adoctrinadora –si és que existeix– no és aquella que parla de política sinó aquella que pretén explicar el món sense considerar la diversitat de mirades polítiques. L’escola democràtica, expressant-ho ara en positiu, és aquella que parla de política, que explica les ideologies i que presenta les diferents formes d’entendre el món i d’actuar per transformar-lo. Només incorporant la política a les escoles formarem ciutadans amb capacitat per viure en democràcia i per aprofitar tot el seu potencial.
Cal polititzar l’escola. Ho expresso d’una forma contundent, potser fins i tot radical. Cert, i ho faig des del convenciment que necessitem aquesta contundència i aquesta radicalitat. A l’inici de l’article em referia a una democràcia que trontolla, mentre que ara afegeixo –suposo que molts hi estaríem d’acord– que aquesta democràcia caurà com un castell de sorra si no canvien molt les tornes. I des de l’òptica pedagògica, essencial per la democràcia, no ens en podem inhibir. Si no som capaços de corregir l’actual inòpia que caracteritza els coneixements polítics de l’alumnat que surt del nostre sistema educatiu, la democràcia no tindrà futur. El grau d’ignorància política de la nostra societat pot ser interpretat per alguns positivament –“joven, haga como yo y no se meta en política”, que deia el general Franco–; però no hauríem de deixar-nos emportar per la demagògia anti-política i sí, en canvi, reconèixer que la ignorància política és allò que ens incapacita per abordar els reptes de la societat actual. Mestres, si us plau, parleu de política.
Contribució de Quim Brugué al Nucli Paulo Freire de la UdG
