Sovint he descrit el malestar com la vivència d’estar ficat a la vida amb calçador, com el patiment emocional de sentir que una part de la vida escapa al nostre control, com el desassossec d’experimentar que no encaixem en un món, una situació, una institució, una feina. I sempre parlo de malestars, en plural, perquè són molts, diferents i canviants i perquè depenen de com evoluciona la vida, l’entorn en el que hem de viure i de nosaltres mateixos (que envellim o seguim descobrint encuriosits o atemorits l’existència que es mou).
Quan la vida escolar fa patir
Bona part dels professionals de l’educació han començat el curs amb un rerefons, més o menys agut, de malestars. Una part són els de sempre, una altra, potser, són relativament nous o circumstancials, uns i altres semblen estar més aguditzats. Seria molt fàcil afirmar que tot el malestar romanent prové del tracte rebut pel Departament i els seus responsables o dels canvis educatius imposats o de les condicions de treball, o… Seria brutalment simplificador reduir, una vegada més, la complexitat educativa en la que els i les professionals de l’escola han de treballar a un parell de reivindicacions sindicals que poca calma aportaran, tot i ser aconseguides.
Malgrat les forces recuperades a l’estiu encara sense gastar, a poc, el professorat se sentirà sovint immers en la incertesa de no acabar de saber què s’espera d’ell (on està el sentit de la meva professió?). En altres moments, el malestar serà el producte de descobrir que allò que sap que és important per al seu alumnat no és allò que oficialment o gremialment està obligat a fer. A estones, el desencaix sorgirà de sentir que la imaginació didàctica s’esgota a la vegada que s’intenta descobrir com s’educa ensenyant en un món complex, acceleradament canviant, en el qual sembla que ja no serveixen una part de les eines que es feien servir el curs passat. També li queden restes dels malestars de dos anys de pandèmia, cotilles disfressades de protocol que complicaven la vida, però semblaven donar seguretat. Com la resta de ciutadanes i ciutadans, sent la vida insegura i no sempre entra a la classe amb la serenor necessària…
Parlant de secundària, ha tornat a la immersió adolescent. Torna a tenir davant, al costat, arreu, adolescents que també naveguen entre malestars. Tots i totes, en un moment o altre, viuen entre emocions, sentiments i afectes que ho impregnen tot. Per torns, van expressant els desacords, ara amb el cos, ara amb els aclaparaments (“agobis”) desconcertants, ara amb el futur, després amb els adults, un dia o altre amb el món. Alguns i algunes semblen passar per patiments aguts i crisis que van de l’amor i el desig no correspost a la tensió amb la família o derivat de sentir-se exclòs de manera permanent. Els de segon d’ESO practicaran una adolescència que considerarem incompatible amb l’escola mentre molts d’ells aniran sentint que l’escola no va amb ells. Al final de l’obligació escolar, no deixaran de ser adolescents perduts. Al batxillerat, masses noies recorreran a les benzodiazepines…
Explicat així, descrivint el malestar docent entre malestars adolescents, semblaria que estic reclamant convertir les escoles en institucions terapèutiques o que el que cal és apuntar-se a l’existencialisme per a no desesperar-se. Però no. Malgrat tot, majoritàriament, predominen els benestars (dels que ara parlarem). Tanmateix, estem en un curs que arriba després de dos anys de caos emocional col·lectiu, en el que tornem a saber que la construcció de la salut mental sempre va ser oblidada i en el que l’escola, una vegada més, en un món desconcertat, passa a ser el territori dels protocols però no l’espai per a l’acompanyament. I no escric per fer estadística dels trastorns i les etiquetes que inunden l’aula, sinó per dialogar sobre les dimensions afectives, vitals, relacionals, filosòfiques, terapèutiques de la persona que a l’escola ajudem a construir amb cadascú dels i les alumnes.
El benestar de sentir-se oportunitat i el de viure sent feliç
El malestar docent no ha estat mai una vivència dominant que ocupa la jornada (ni entre els profes cremats i entre els que tenen molts triennis). Predominen els benestars perquè es tracta de professionals que viuen i treballen descobrint cada dia que són oportunitats diverses per un alumnat que no seria igual si no tingués la possibilitat de venir a escola. Les contradiccions didàctiques no són res al costat de descobrir la cara que posa l’alumne quan aprèn. Per molt que canviï el món sap que el seu ofici és descobrir i ajudar a descobrir. Tenen creativitat suficient per poder sortir-se del motlle que tracta d’encaixar les seves funcions. Saben situar-se en el món si més no per ajudar els seus deixebles a descobrir-ho i trobar el seu lloc. Potser, el que més els fa patir és no poder ser més útils per ajudar l’adolescent a aclarir-se i, especialment, descobrir que no poden ajudar més els nois i noies als que la vida només els proporciona putades i mancances.
A determinades mirades adultes, els adolescents sempre respondran “no estem bojos”. Majoritàriament, el seu estat és el de la felicitat canviant. Venen a l’escola a practicar activament les seves adolescències. Les vides esbojarrades no són vides boges sinó vides amb desproporcions variables entre sentir-se bé i pensar que el món és una merda. La seva creativitat no sempre quadra amb les obligacions acadèmiques, però encara no són adults que passen de saber. Encara viuen entre entusiasmes….
Protocols en lloc de possibilitats d’escolta
Aquest nou curs plou sobre l’escola la idea simplificada que els trastorns mentals entre adolescents han augmentat o que es necessita una nova assignatura d’educació emocional o que cal un taller sobre salut mental o… Oblidem que el món dels malestars ja hi era, i l’absència coherent de respostes també hi era o que les dimensions afectives de les relacions d’aprenentatge sempre han estat presents… La pandèmia ens va recordar les crisis que ja teníem i que ara han passat a tenir algunes dimensions agudes, més desconcertants. Però que augmenti el nombre d’adolescents que aboquen els seus malestars al cos només ens recorda que hem oblidat mirar, descobrir i escoltar molts dels seus neguits, de les seves singulars preocupacions. De manera similar, per exemple, a com el confinament ens va recordar que bona part dels aprenentatges tenen sempre una dimensió i un context digital però seguíem en l’analògic. Però ni educar en un context virtual, digital i en xarxa es resol simplement posant més ordinadors, ni preocupar-se pels benestars i malestars es resol posant més psicòlegs en estructures que no funcionen.
Just aquest dies estic embarcat en el debat sobre un nou llibre (Quan la vida ens dol. Construir la salut mental i recuperar la felicitat) i, quan comença un curs que pot ser especial, torno a suggerir alguns acords bàsics. L’escola no pot ser eternament el lloc per mirar de resoldre totes les alarmes i els desconcerts de les societats. Però l’escola i els seus professionals continuen sent claus en la construcció activa de persones (en totes les seves dimensions), sàvies (amb ganes se saber i d’aplicar a la seva vida el que aprenen), ciutadanes (cap malestar o benestar és una qüestió individual), amb capacitat per gestionar la pròpia vida.
Pactes per un curs que comença
Potser aquest curs podria ser el d’una relació diferent entre salut mental i escola. Jugant amb les contradiccions podríem parlar dels malestars en l’institut que acull el professorat i de les dificultats educatives que els terapeutes troben a la consulta. Podríem debatre alguns suggeriments sobre com construir maneres útils i justes d’estar terapèuticament i educativament al costat dels adolescents obligatòriament escolaritzats, quan la vida els desborda. Proposaré unes poques idees, acords, per seguir reflexionant:
- Les tribus de psiquiatres i psicòlegs i les tribus del professorat (dels passotes als academicistes) necessiten compartir una visió integradora sobre com definir, construir i recuperar la salut mental. Com analitzarem la frase “profe aquest està ratllat?”.
- Necessitem pactar com donar sentit (descobrir el sentit que l’alumne li dona) a les conductes que alteren la quotidianitat, als patiments que expressen, a les expressions emocionals que adoben l’aula, a les necessitats d’atenció personalitzada i, a vegades, especialitzada, sense voler demanar en primer lloc un diagnòstic.
- Necessitem que la xarxa de salut mental (amb formes diferents de treballar) entengui i practiqui que l’escola també és el seu territori terapèutic i apareguin de manera habitual entre les seves parets.
- Necessitem recuperar la tutoria com acompanyament, en totes les seves dimensions humanes i no pretendre tenir un especialista per a cada dificultat etiquetada. Hem de recordar les mirades que “curen”, les preocupacions personalitzades que donen sentit a la seva vida (també a l’escolar).
- Hem de poder aparcar el currículum que oblida les competències per viure i considerar sempre les diferents dimensions de la vida, de la que va passant per les aules i l’escola recull, de la que també depenen el processos d’aprenentatge.
- Com una part del malestar docent prové de la soledat (convertida sovint en solitud) hem de cercar formes de suport emocional per al professorat. Espais en els quals compartir vida docent sense desequilibrar la vida personal.
No oblidem que el nostre alumant pot construir i pot recuperar la salut mental si, quan ve a escola, pot comprovar que és tota la seva vida la que interessa al professorat.
