L’obtenció d’educació universitària és una de les vies que garanteix unes millors condicions materials al llarg de la vida. L’any 2019, a l’Estat espanyol, les persones amb estudis superiors tenien unes taxes d’atur un 5,5% més baixes que el total de la població, el diferencial era encara més gran per les dones, arribant al 6,2%. La taxa d’ocupació de les persones amb estudis universitaris era 12 punts percentuals superior a la mitjana espanyola el 2018 i els seus salaris eren gairebé un 60% més alts. Tot i això, com ja vam comentar en un article anterior, l’accés a la universitat continua determinat per l’origen socioeconòmic de l’estudiant, cosa que genera persistència en la desigualtat educativa i de renda. A aquest problema se’n suma un altre: quan una estudiant d’origen socioeconòmic vulnerable aconsegueix saltar la barrera d el’accés i comença a estudiar a la universitat, encara s’ha d’enfrontar a més obstacles. I és que de mitjana el rendiment acadèmic i la inserció laboral post-universitària de l’estudiantat provinent d’entorns més desafavorits sol ser pitjor que la de l’estudiantat d’origen benestant. Així doncs, en aquest article ens centrem a explicar les desigualtats que perduren en el vincle entre universitat i món laboral.
Per exemple, un estudi troba que entre dues estudiants que obtenen el mateix grau a la mateixa universitat anglesa, aquella que prové d’una família amb rendes altes percep un 10% més d’ingressos que l’estudiant que ha seguit exactament la mateixa trajectòria, però prové d’una família de rendes baixes. Així doncs, la desigualtat s’arrossega també encara que s’arribi a la universitat i, fins i tot, perdura si s’aconsegueix obtenir el grau amb èxit. Una desigualtat que, com mostra un altre estudi dels Estats Units, ni tan sols s’erradica entre aquells estudiants que accedeixen a les millors institucions universitàries.
Aquesta desigualtat persistent es pot explicar per diversos motius. El primer de tots és l’àrea de coneixement que s’estudia. Diverses investigacions han demostrat que el camp d’estudi és un dels components més importants a l’hora de determinar les diferències salarials entre dues persones amb el mateix nivell d’estudis. I tant a Catalunya com a Espanya l’origen socioeconòmic és un component important a l’hora de determinar quina carrera o camí acadèmic escollirà cada estudiant. Per exemple, com ja es posava de manifest en un article publicat a Crític, a Catalunya en aquelles carreres que tenen unes notes de tall més altes hi ha una sobrerepresentació d’estudiants que provenen d’instituts privats o concertats. Un fet que també s’evidencia en un article publicat recentment en aquest mitjà o a les dades del ministeri, on la sobrerepresentació d’estudiants amb pares i mares que tenen estudis superiors és major en les branques d’enginyeria i arquitectura, ciències de la salut i ciències.
Així doncs, existeix una segregació en l’àrea de coneixement segons l’origen socioeconòmic que es tradueix en les diferències que s’observen posteriorment en el mercat laboral. Si bé aquest biaix pot ser causat per preferències, és altament possible que una part important de la decisió estigui condicionada per divergències en els requisits que hi ha entre diferents graus, com per exemple els horaris, els períodes d’avaluació, les pràctiques obligatòries o la dificultat de compaginar els estudis amb una feina remunerada, les necessitats familiars o l’accés a beques. Per tant, com que existeixen desequilibris en l’estructura, l’exigència i la disponibilitat que es necessita per cursar diferents graus, és important entendre si aquest fet actua com a barrera per una part de les estudiants.
El rendiment acadèmic i la inserció laboral post-universitària de l’estudiantat provinent d’entorns desafavorits és pitjor que el d’origen benestant, perquè les desigualtats perduren
Tanmateix, com hem dit, les desigualtats continuen presents encara que les estudiants escullin estudiar els mateixos graus i a la mateixa institució. Aquest fet pot ser degut a veure’s obligades a combinar estudis i feina. Segons dades de l’enquesta d’inserció laboral dels estudiants universitaris al 2019, si dividim les estudiants segons el nivell d’estudis de les seves mares (un indicador molt comú que s’utilitza per determinar l’origen socioeconòmic d’una persona), veiem que per les que provenen d’un entorn més vulnerable és més probable que en algun moment de la carrera hagin de compaginar estudis i feina. Un 57% dels graduats universitaris que tenen mares que han completat com a màxim l’educació primària havien treballat de manera remunerada mentre estudiaven a la universitat. Per altra banda, per aquells estudiants amb mares amb educació universitària o superior, la xifra era del 37%. A més a més, posteriorment a haver acabat els estudis, és més comú per als estudiants d’entorns socioeconòmics alts que la seva primera feina sigui un contracte de pràctiques i formació. Contractes que, tot i ser més precaris, molts cops són la porta d’entrada al món laboral dins del sector en què una s’ha format. Una qüestió que també es veu reflectida en el fet que, l’any 2019, per a un 68% de l’estudiantat amb mares amb educació superior aquesta primera feina un cop graduat requeria un títol universitari, enfront del 40% dels estudiants amb mares sense estudis universitaris.
Un altre punt a tenir en compte és el rendiment acadèmic durant els estudis. Si ja comentàvem en l’article anterior que les xarxes de suport informals són crucials per a les decisions que les estudiants prenen respecte la seva trajectòria educativa, també ho són pel rendiment acadèmic. Coses tan senzilles com que el teu entorn sigui conscient de les dificultats que implica completar un grau universitari poden ser determinants per poder estudiar més i treure millors notes. Així doncs, és important que, més enllà del suport informal, hi hagi una xarxa de suport institucional amb l’objectiu de mitigar aquesta disparitat. Tot i això, de nou, no és només una qüestió material. Per això, és necessari entendre com els agents que interactuen amb les estudiants –des del professorat, fins a tot l’entramat administratiu– poden influenciar-les, motivar-les (o desmotivar-les) i actuar com a model. A més a més, cal tenir en compte que alguns requisits i condicionants, sobretot en matèria de beques i ajudes, poden generar també desigualtats per a aquells estudiants que depenen de la beca per poder continuar estudiant. En aquest sentit, l’eliminació del requisit d’una nota mínima per a ser elegible per a la beca general va ser una política en la bona direcció, però encara queden passes per fer com ara facilitar que les estudiants més vulnerables també tinguin facilitat si volen reconduir les seves trajectòries educatives.
Així doncs, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats no és suficient només centrar-se en aconseguir un accés a la universitat que no depengui del nivell de renda, sinó que també és necessari garantir que tant en el procés de completar els estudis, com en la transició cap al mercat laboral, de nou, no sigui l’origen socioeconòmic el que determini l’èxit o el fracàs.
