El Casal dels Infants és tot un referent de l’acció social en favor dels més joves al barri del Raval. Del seu naixement i primeres passes, entre els anys 1978 i 1983, n’ha deixat constància l’educador Enric Canet al llibre El cel té pigues (Pol·len edicions). Quaranta anys després, aquell casal que va posar en marxa un petit grup de persones al Raval barceloní disposa d’un equip de més de 1.200, de les quals prop de 900 són voluntàries i unes 330 hi treballen contractades. Ha acompanyat en aquests anys més de 40.000 infants, joves i les seves famílies i, a més del Raval, també treballa al barri de Besós-La Mina, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Salt i, fins i tot, al Marroc. Canet, que s’hi va incorporar el 1992, n’és ara el director de Relacions Ciutadanes.
Ha aprofundit en els inicis del Casal dels Infants del Raval. Perquè es va decidir a reconstruir els seus orígens?
Vaig comentar amb el professor Joan Subirats que el Casal del Raval no tenia cap estudi en profunditat del que ha estat i em va suggerir de fer una tesi doctoral que li donés rigor. Hi havia coses que no em quadraven amb la història del Casal. Ignasi Carreras em deia que havia estat un dels fundadors. Vicky Fumadó també deia que havia estat al Casal. Però això era el 1978 i no em quadrava perquè tots pensàvem que havia nascut el 1983. Vaig connectar, per atzar, amb Xavier Sunyol, que va ser un dels autors del llibre clàssic que es diu El Raval, un barri servidor de la ciutat i em va explicar una història de la qual nosaltres no en teníem ni idea. Crèiem que el Casal va néixer el 1983 de la mà de tres persones que volien fer un casal per nens, amb acompanyament escolar al matí, menjador al migdia i a la tarda ludoteca i berenar. Sunyol em va dir que no va ser així. Que va començar amb una associació de veïns on hi havia en Pitu Cunillera, que el 1975 va fer un centre d’esplai al carrer Sant Pacià. Cunillera no veia clar el centre d’esplai i volia fer un Casal, volia treure els nanos del carrer. Deia que els nanos es passaven la vida al carrer, que jugaven però no feien res més. Volia que tinguessin un ofici, perquè ell, que era sabater, estava convençut que si el tinguessin farien alguna cosa a la vida. Van trobar un local, una antiga fusteria expropiada per l’ajuntament. Van caure en gràcia a Joan Antoni Solans, delegat d’Urbanisme i mà dreta de l’alcalde Socias Humbert. Van fer una performance al carrer contra l’ajuntament amb Els Comediants entrant per la finestra al local. Socias els el va cedir a l’associació de veïns amb la condició que fessin alguna activitat, amb gent gran, nens o el que fos. Una amiga de Cunillera coneixia gent del grup d’Ignasi Carreras, joves de la part alta de la ciutat, que volia fer coses ‘per canviar el món’ i que no depenguessin directament de l’església. Eren universitaris sense coneixements d’educació que no sé si sabien on era el Raval, però Cunillera els va convèncer, i l’abril-maig del 1978 munten el que n’hi van dir Casal d’Infants del Districte Cinquè. El nom li va posar ell. Volia una casa pels nens. Van començar les activitats l’octubre. Era gent que acabava carreres universitàries, se n’anava a la mili i van anar abandonant però van fer activitats totes les tardes, dissabtes pel matí, casals d’estiu i colònies durant cinc anys. Els començaments van ser complicats però les primeres colònies que van fer a Sant Boi de Lluçanès van anar molt bé i això va fer el canvi. Aquell estiu ho va canviar tot.
El fundador del Casal va ser un sabater que volia que els nanos tinguessin un ofici, deia que es passaven la vida al carrer, que jugaven però no feien res més
I perquè tothom creia que el Casal dels Infants va néixer el 1983?
Hi va haver un trencament. Havien començat sota el paraigües d’una associació de veïns i anaven a ‘salto de mata’, sense base jurídica. L’ajuntament va contactar amb el casal i va impulsar un projecte conjunt. Tenia clar que un casal d’aquest tipus que treballava amb nanos en situació de risc social, l’havien de portar treballadors socials. Va contractar cinc assalariats i un dels contractats, Joan Duch, va provocar el trencament. Fins aleshores tot era molt assembleari, amb reunions interminables, i Joan Duch i Xavier Tamarit, amb el suport de Xavier Sunyol i Pitu Cunillera, decideixen crear una associació jurídica, el gener del 1983, amb el nom de Casal dels Infants del Raval. Joan Duch n’és el director. Per això, crèiem que va néixer aleshores, però va ser cinc anys abans. Els altres van seguir fent activitats un temps però al final ho van deixar.
Quan i com hi entra vostè?
El 1992. El Casal tenia ja dos locals. L’ajuntament i la Generalitat, aquells anys, es trobaven al Raval amb una situació social explosiva i van donar subvencions a les entitats que hi treballaven. Jo hi vaig anar a parar perquè coneixia Joan Duch. Ell i jo ens havíem conegut al món de l’esplai. Jo havia estat al Servei de Colònies de Vacances, on havíem coincidit, i l’atzar va fer que el tornés a trobar el 1992. Jo volia deixar els escolapis. Estava cansat de la forma d’actuar de la seva cúpula i vaig anar al Casal dels Infants.
Perquè li agrada tant l’expressió d’un nen del Raval que es pregunta si “el cel té pigues” per posar-li aquest títol al llibre?
A les primeres colònies, veuen que es pot fer alguna cosa més que anar-hi un moment a les tardes. Van aconseguir treure els nanos del seu entorn i tenir-los quinze dies de colònies i això va generar una complicitat molt important entre ells i els monitors. Aquesta frase me la recorden diversos testimonis, uns en veu d’una nena, Rosita, i uns altres d’un nen, Angelito. En el fons, és el símbol d’un mite fundacional. El fet que els nens alcessin els ulls era el símbol de les colònies. Havien sortit d’aquell món i veien el món diferent. Des dels carrers estrets del Raval no es veien les estrelles del cel. Tot era fosc. Ni es mirava cap amunt. Aquesta frase confirma que és possible que transformem la vida d’aquests nens, és possible que fem alguna cosa diferent.
Van aconseguir treure els nanos del seu entorn i tenir-los quinze dies de colònies i això va generar una complicitat molt important entre ells i els monitors
Porta trenta anys al Casal dels Infants. Quin balanç personal en fa?
El barri ha canviat molt. Jo encara vaig viure aquell barri on els carrers eren estrets, pràcticament no s’havien fet remodelacions, s’havia fet la del carrer Ferlandina, es començava a fer la del MACBA… Encara era una població d’immigració andalusa, extremenya, espanyola, amb moltes problemàtiques, nanos com molt deixats. Vázquez Montalbán deia que era un barri de fracassats, perquè els que podien en sortien. Els que es quedaven eren els més tirats. El Raval era un barri trampolí, sempre ho ha estat. Hi ha una certa gentrificació del barri, gent de classe alta que va ocupant no blocs però sí espais determinats. Alhora hi ha tot de desnonaments. Els nanos que han anat quedant són els que no han pogut tirar endavant. La major part dels que vaig tenir els primers anys ja no viuen al barri, ni ells ni les seves famílies. Quan em vaig incorporar al Casal el 1992, començaven a arribar marroquins. El 1995, la meitat dels nanos de les escoles i del Casal eren marroquins. D’aquests marroquins que van arribar algun ha acabat a la presó o ha mort però molts d’ells han acabat tirant endavant.
Al seu balanç personal, hi ha més èxits o fracassos?
Èxits. Eren carn de canó de fracàs. Quan en podies treure algun d’aquest fracàs ja era un èxit. És molt difícil calcular l’impacte del Casal al barri del Raval. No pots aïllar el que feia el Casal del que feien els serveis socials i altres entitats. Les coses van anar canviant. Les poblacions que van venir, marroquines primer, solien ser famílies bastant consolidades. Amb el boom immobiliari tenien feina. Els pares tenien DNI espanyol.
Primer marroquins, després filipins, pakistanesos, ara de Bangladesh… Som una societat racista amb els que vénen de fora o no?
A mi, els que em sobren són els turistes. Racistes sempre ho som. El racisme és d’aquelles coses que l’has de treballar cada dia i no caure-hi. És fàcil etiquetar algú. El barri del Raval sempre ha viscut l’estigmatització del racisme. A les escoles hi van tots, són universals. Hi ha molts nanos “catalanets” que se’n van a altres escoles. La diversitat és tan immensa que estàs habituat a conviure amb gent d‘altres països. I al Casal, igual.
A mi, els que em sobren són els turistes
Entre la gent procedent de països diferents hi ha també racisme?
També treballem contra això però mires els grups de joves del Raval, que hi ha una gran barreja, i no veus cap mena de racisme. Hi ha interacció entre cultures i cap problema. Una cosa molt important que s’ha de fer i que considero que no es fa prou és tractar de no caure en l’assimilació francesa. Les tradicions culturals s’han de viure a l’escola. El nano que ve de Bangladesh i arriba a una escola ha de saber que el seu bagatge és important; el que ell sap, el que saben la seva mare i el seu pare és important i s’ha de compartir. Els contes, les tradicions, les relacions, les maneres de fer… no són una cosa aliena sinó que són importants també a l’escola. Penso que és important mantenir el català com a llengua vehicular per entendre’ns tots, si pot ser el català i no el castellà. És difícil perquè entre ells parlen castellà. El nano marroquí ha de saber que el que ell sap és important i que si fa el Ramadà s’ha de respectar i és interessant. És bo que la mare pakistanesa vagi un dia a l’escola i expliqui un conte i les seves tradicions.
La llavor d’aquest racisme que no ens traiem de sobre està en les diferències culturals o religioses, la forma de vestir de les dones, l’associació entre immigrants i delinqüència?
Són excuses barates. Vox mai no s’ha fotut amb com van vestides les monges. Al barri hi ha monges que encara van disfressades. És un tema de pors, de por a allò estrany. La gent és veritat que s’ancora als seus valors culturals i si els pressiones molt, encara més. Per això ens ha passat últimament que han tornat a coses que abans no feien. Conec moltes noies que no portaven el vel i, de repent, se l’han posat. Perquè? Perquè s’han sentit atacades. Els musulmans se senten atacats. No solament aquí. Els estem atacant a Israel, els vam atacar a Bòsnia i els ataquem constantment perquè els considerem els culpables de tot. El 2017, quan hi va haver l’atemptat, ni els musulmans, ni els marroquins d’aquí consideraven dels seus els que els van cometre, ni la resta de la gent els considerava culpables perquè els autors de l’atemptat fossin marroquins. No es van sentir diferents. Si a aquesta gent els dones treball, habitatge digne i possibilitat educativa de tirar endavant… com em deia una noia que porta vel: “clar que vull ser d’aquí”. No se li ha de donar tanta importància al vel. També porten peercings o van tots tatuats. És un tema que han de decidir elles. No estic d’acord amb Nahat el Hachmi que diu que s’ha de treure el vel totalment. Igual que amb la prostitució. Uns estan a favor que la prostitució segueixi i altres no. Deixem que decideixin elles.
Els musulmans se senten atacats. No solament aquí. Els estem atacant a Israel, els vam atacar a Bòsnia i els ataquem constantment perquè els considerem els culpables de tot
En aquest procés, en quin punt ens trobem? Avancem, retrocedim, estem on sempre?
Van generant por. Quan ja s’acabava el tema de la guerra a Ucraïna, ara se’ls ocorre que l’octubre hi haurà crisi. I la faran. Els fons voltors la generaran. I genera allò que “els donen més que a nosaltres” un cop més.
No és optimista, doncs?
Crec que s’ha de lluitar dia a dia, dia a dia, contra els altres i contra nosaltres mateixos. Com deia Xirinacs, “com a febles hem de lluitar contra els forts i lluitar contra nosaltres mateixos quan esdevinguem forts”.
El Raval és un gueto, com diuen alguns?
No. Ha deixat de ser un gueto. Com diu Joan Subirats, el gueto és Sarrià i Pedralbes. Allà sí que tots són totalment uniformes. Vas per Sarrià i veus nois guapes i nois ben plantats. Tots tenen el mateix, pensen el mateix i es relacionen entre ells.
El Casal dels Infants ha obert locals a d’altres ciutats. S’ha exportat el model.
Vam començar al Raval. També som a Sant Adrià (La Mina), Santa Coloma, Badalona, Salt i a Tànger, al Marroc.
Que creixi el Casal vol dir que fracassa l’administració pública en atendre els infants en situació de risc?
No. Just quan la crisi del 2007 es va fer una aposta per portar el model del Casal dels Infants a d’altres barris. Cada barri té el seu tarannà i n’hi ha un de comú que és el del Raval que els impregna tots. Què vol dir un tarannà comú? Fer xarxa amb les altres entitats, estar obert al barri i intentar transformar-lo. La línia del Casal és hem de treballar amb els nanos, els joves i les famílies, però fonamentalment el que hem de fer és transformar el barri.
Se sent a parlar menys darrerament dels “menas”, una expressió que no agrada als que treballen al sector social. Hi ha menys problemes ara amb els menors no acompanyats que arriben a casa nostra?
Ha baixat molt l’arribada i després hi ha una altra cosa important, a aquests nanos els donen permís de residència i de treball. Ara, als 18 anys poden trobar treball sense la necessitat d’estar tres anys al país a més a més d’esperar una oferta de treball específica per ells. Això era complicadíssim i ara, no.
S’ha notat aquesta nova normativa?
Sí, sí, col·loquem més gent a treballar. Busquen joves per treballar i els ajuda tenir l’aval del Casal.
El Casal dels Infants ha tingut molts premis: Creu de Sant Jordi, Medalla d’Honor de Barcelona… Fos qui fos qui ho posés en marxa, ha fet una feina maca
Una feina molt maca. El més important és veure que no cal cap institució per posar en marxa iniciatives com aquesta sinó que simplement cal que la gent s’uneixi, la ciutadania de dins i fora del barri, per millorar-lo. Sense adscripció política, això sí.
