Va començar en els anys 70 ensenyant Física en instituts britànics. Ja en els 80, Jonathan Osborne va idear la seva pròpia fórmula per conjugar les seves dues grans passions, per soldar el seu cor partit entre la ciència i la docència. Va decidir bolcar-se a ensenyar a ser bon professor d’assignatures científiques. Primer en el prestigiós King’s College de Londres. I des de 2009, en l’encara més pretigiosa Universitat de Stanford (Califòrnia), de la qual ara és catedràtic emèrit d’Educació Científica.
Fa quatre anys que Osborne també presideix el comitè d’experts sobre la part de ciència de l’examen PISA. Recentment va publicar, al costat d’un equip multidisciplinari, un informe —amb versió en espanyol— sobre com servir-se de la (bona) educació científica per combatre una de les xacres del nostre temps: la postveritat i les seves fake news que es viralitzen en les espesses aigües de la desinformació. Osborne va passar per Madrid convidat per FECYT en el congrés que va organitzar al costat del INTEF a finals de setembre.
Afirma que el pensament crític està sobrevalorat en educació. Només podem pensar críticament sobre allò que coneixem bé. I només podem conèixer bé uns pocs àmbits.
Es repeteix com un mantra: cal educar als alumnes en el pensament crític. Jo no puc pensar críticament sobre, diguem, els escacs. Si no entenc bé un tema —especialment si és científicament complex— no puc aportar gran cosa. L’important és construir una certa humilitat intel·lectual, que els joves s’adonin de les nostres limitacions cognitives i que, per tant, aprenguin a respectar als experts. Podem ensenyar a jutjar la credibilitat de l’expert, però no el seu treball científic. Això canvia per complet la naturalesa de l’educació científica. Cal formar per a avaluar als experts, no per a ser intel·lectualment autònoms.
Així que el pensament crític quedaria, en l’educació científica, delimitat a saber diferenciar entre bona ciència, mala ciència i pseudociència.
Especialment a detectar aquests missatges que utilitzen arguments suposadament científics per justificar conclusions absurdes. No és tasca fàcil. Aquest matí vaig donar un cop d’ull a la pàgina web d’una societat de terraplanistes; havien publicat quelcom sobre per què la teoria de la relativitat d’Einstein demostra que la terra és plana. La meva reacció instintiva és: “Quina porqueria és aquesta!”. Però si no tens ni idea sobre la teoria de la relativitat, potser arribes a la conclusió que hem estat enganyats.
Insisteix en la importància d’aprendre a identificar consensos científics. Però en la majoria de temes, això és en si mateix un gran desafiament per al comú dels mortals. Creiem saber que hi ha un consens perquè es diu que hi ha un consens.
La gran pregunta és de qui em refio, quines fonts d’informació ens resulten creïbles. De vegades, són els mitjans de comunicació, en el meu cas el Financial Times: me’n refio perquè porto molts anys comprovant que publiquen periodisme d’alta qualitat. Tots tenim les nostres fonts predilectes. Però si tens dubtes sobre alguna cosa, continua buscant en altres llocs, contrasta, tingues (com deia abans) humilitat intel·lectual.
La pandèmia ha provocat molta confusió, amb mesures contradictòries suposadament recolzades en recomanacions d’experts. Durant molt de temps, la falta de consens ha estat la norma. S’ha adobat un terreny fèrtil per una llarga collita de postveritat? S’ha llançat un missatge negatiu a les noves generacions?
Certament, ha estat un terreny fèrtil per a la postveritat. Però també per a l’educació científica, per desmuntar aquesta imatge de certesa entorn de la ciència que es genera a les escoles. Quan fem ciència sobre la marxa, davant una situació inesperada i nova, el normal és que existeixi molta incertesa. Així ha ocorregut amb les màscares, on segueix sense existir consens, amb diferents conclusions depenent de les evidències en què ens fixem.
La seva proposta anima a flexibilitzar les classes de ciència per abordar aquests temes quan són més rellevants. No obstant això, lamenta en el seu informe que amb tanta càrrega de pur coneixement es desaprofiten oportunitats com les que ens ha brindat la pandèmia.
Els alumnes han d’aprendre que el món és complex i que la ciència tracta de donar respostes el millor que pot. En algunes coses, per exemple les lleis de Newton, hi ha consens, però en unes altres no. Potser en el futur hi ha consens sobre l’ús de màscares, com ja n’hi ha, almenys molt majoritàriament, sobre les vacunes. Però la gent es va tornar paranoica perquè va haver-hi una mort entre un milió, quan signen sense problemes formularis per a operacions estètiques o altres intervencions amb risc molt més alt. D’això n’hauríem d’haver parlat a les classes de ciència durant els últims dos anys.
A la gent li encanten les explicacions simples perquè els agradaria que el món fos simple; però resulta que el món és altament complex
Són els nous experts científics que segueixen ara els joves —tiktokers, youtubers, etc.— fills del seu temps? Ara s’estilen les solucions (i explicacions) fàcils per a problemes complexos. En política, en qüestions socials i també en ciència.
A la gent li encanten les explicacions simples perquè els agradaria que el món fos simple. Però resulta que el món és altament complex. No és quelcom nou, sempre hem buscat explicacions simples. El que canvia és que les xarxes socials han donat un megàfon a moltes persones que ofereixen solucions fàcils a problemes difícils. Deixi’m insistir en la idea d’humilitat intel·lectual, a normalitzar l’estar equivocat —que és més habitual que tenir raó— i en el fet que l’escola aplani el camí en la cerca de veritats científiques.
Les nostres societats han exacerbat la importància de l’aparença. Tenir una imatge fanfarrona aporta automàticament —potser més que abans— major credibilitat entre les noves generacions, que han crescut en plena batalla per captar la seva atenció. Està vencent la superfície al fons?
Gent que mola, pàgines web molt dissenyades… Les classes de ciències han d’aconseguir que els alumnes es preguntin què es diu per aquí, què se’ls demana que creguin. I no es tracta, com deia, de fomentar el pensament crític, sinó una disposició crítica davant el que es trobaran. Pensem en Gwyneth Paltrow, que llança des de la seva pàgina web troballes científiques molt boges. De què és experta aquesta dona?! De debò et creuràs el que diu?! Cal posar els alumnes a treballar aquestes qüestions col·laborativament, a debatre entre ells escèpticament. “Aquí teniu tres pàgines web sobre el canvi climàtic. De quina us en refieu més?”. Aquest tipus d’exercicis.
A l’hora de triar a classe entre el coneixement pur i el debat entorn d’assumptes científics, es podrien aprofitar les grans polèmiques històriques (Galileu, Darwin…) per a conciliar tots dos?
Podria ser una bona idea. El problema és que la majoria de professors de ciències no saben massa sobre la història de les seves matèries, almenys als EUA. Ajudaria comptar amb bons materials curriculars sobre aquesta mena de polèmiques històriques. Me’n ve a la ment una altra: la idea de pangea [que tots els continents formaven originalment part de la mateixa massa de terra] formulada per [el geòleg alemany Alfred] Wegener. ¿Què va passar perquè fos rebutjada unànimement el 1912 i acceptada, gairebé d’un dia per l’altre, el 1968? Seria excel·lent per treballar a l’aula aquesta idea de consens científic que comentàvem abans.
El gran problema avui és que molts professors prefereixen, pel caire polític que ha adquirit el tema, no tocar el canvi climàtic per temor a molestar a alguns pares
Amb la creixent influència del fonamentalisme cristià a la vida pública, són mals temps per a l’educació científica als EUA?
Penso que el moviment per ensenyar a les escoles, al mateix nivell que el darwinisme, el disseny intel·ligent [versió pseudocientífica del creacionisme] ha anat perdent poder. Hi ha sentències que neguen, amb extensos arguments, que això sigui ciència, per la qual cosa no es pot exigir als professors que ho ensenyin a les seves classes. El gran problema actualment és que molts professors prefereixen, pel caire polític que ha adquirit el tema, no tocar el canvi climàtic per temor a molestar a alguns pares. Això em preocupa. Els professors de ciències han d’assumir que són, en un cert sentit, representants de la ciència. Tenen la responsabilitat de comunicar què és una veritat científica i per què. Han de prendre partit per la ciència sense demanar perdó a ningú.
De nou, l’escola bregant amb problemes que s’originen fora d’ella. En aquest cas, la pell fina d’alguns.
No sé a Espanya, però als EUA l’educació està cada vegada més polititzada. I existeix una tendència a l’alça entre els professors a no abordar determinades qüestions. O fer-ho sense convicció, donant a entendre que hi estan obligats. Mal servei fan els professors als seus alumnes si no es comprometen amb la ciència. Si no la defensen ells, qui ho farà?
En els últims anys han ressorgit enfocaments científics sobre com millorar l’escola. El que ara es diu aprenentatge basat en evidències. Estem anant massa lluny en el nostre afany per quantificar una activitat tan multifactorial com l’educació?
Les evidències en educació no són exactament el mateix que les que s’obtenen en les ciències naturals. El context sempre és variable, és difícil dur a terme experiments de control. Però sí que hi ha recerca educativa que ha arribat a conclusions inequívoques. La més famosa, pel que jo conec, és sobre el temps d’espera quan els professors fan preguntes als seus alumnes. L’habitual és que no esperin més d’un segon. Però si esperen deliberadament fins a tres segons, la qualitat de les respostes augmenta considerablement. Penso que hauríem de continuar investigant el que passa a l’aula. Sobretot per professionalitzar la docència. En qualsevol professió existeixen acords sobre què funciona millor, estratègies que se sap són efectives. Si els professors no posseeixen aquest coneixement compartit, aquest llenguatge comú, què els diferencia d’algú del carrer?
