Dilluns, 8:30, un carrer de Salt. Infants de totes les edats, amb la motxilla a l’esquena, sols, amb la seva colla, amb el pare o la mare, amb germans… caminen cap a l’escola. Arribats a un punt concret, es divideixen, uns agafen una direcció, altres una de diferent per dirigir-se al seu centre escolar. Si ets del poble o coneixes les seves dinàmiques pots saber, ja abans d’arribar a la cantonada, quins aniran en una direcció i quins en una altra. Només pel seu to de pell o per la manera de vestir de la família. Això és la segregació escolar. A Salt és així d’escandalosa i està absolutament normalitzada des de fa massa anys.
Quan en una escola o institut la composició de l’alumnat no es correspon percentualment amb la diversitat de la població de la zona, diem que hi ha una situació de segregació escolar. Aquesta segregació pot respondre a molts motius: segregació urbanística, ús privilegiat del dret d’elecció de centre per part d’algunes famílies, fuga d’alumnat saltenc a escoles de municipis veïns, prejudicis de tota mena sovint derivats de converses de carrer, i en el rerefons de tot plegat, el racisme, la por a aquells que percebem com a diferents de nosaltres i la por que els nostres fills i filles es vegin perjudicats per la convivència diària amb aquesta diferència…
La segregació escolar, afirmava Rafael Ribó quan era Síndic de Greuges, és el problema principal de l’educació a Catalunya, i a Salt ho és amb escreix. Al nostre municipi hi ha escoles amb percentatges molt diferents d’alumnat vulnerable que necessita especial acompanyament, ja sigui per dificultats d’aprenentatge, per motius socioeconòmics, per llengua familiar, etc. Mentre alguns centres n’acullen més del noranta per cent, altres amb prou feines arriben al deu. Aquesta desigualtat perjudica la formació de tots els infants i joves (no només dels més vulnerables) i compromet greument la cohesió social del municipi. Si creiem que educar és dotar els infants d’eines per conèixer i saber estar al món, aprendre a conviure en clau d’igualtat amb els nostres veïns i veïnes hauria de ser un objectiu prioritari i innegociable.
La inacció de les administracions en aquest tema ha provocat que el problema s’hagi aguditzat en els darrers vint anys. Preguntem-nos el perquè d’aquesta falta d’accions per posar remei a una situació tan urgent: a Salt, una persona de cada tres en edat de votar no té dret a fer-ho, fet que condiciona clarament les polítiques que es fan en el territori, i en el tema que ens ocupa, la relació és evident.
Salt té una peculiaritat que el diferencia de tots els altres municipis: tots els seus centres públics de primària i secundària tenen la consideració de “centre de màxima complexitat” (CMC), no així els quatre privats concertats, que ofereixen educació infantil, primària i ESO. Públics i privats concertats no tenen una composició del tot homogènia entre ells pel que fa a percentatges d’alumnat vulnerable, però la distància entre els dos grups és més que notable. Els CMC, òbviament, tenen més recursos que els ordinaris per atendre l’ampli ventall de necessitats de l’alumnat amb què treballen cada dia, aquesta és una qüestió llargament reivindicada i que sempre acaba essent insuficient. Però de vegades confonem aquesta demanda de compensació en forma de recursos amb el combat contra la segregació escolar i oblidem el problema d’arrel. Per revertir la situació de segregació no s’ha de fer una discriminació positiva de recursos cap a la pública, sinó equilibrar els percentatges que parlàvem i dotar, és clar, a tothom suficientment i en la mateixa mesura per poder oferir una educació de qualitat a tot l’alumnat.
La responsabilitat de la injusta situació que pateix Salt és, sobretot, de les administracions, que no només no han actuat quan calia, sinó que han excusat aquesta inacció amb discursos que desvien l’atenció i eviten abordar el problema de fons. Però no oblidem que en aquest tema també hi tenen un paper important els ciutadans i ciutadanes. Valent-se d’un suposat “dret a la lliure elecció de centre”, moltes famílies han optat per evitar opcions en les quals la diversitat de l’alumnat és elevada, afavorint així la situació de segregació escolar amb què ens trobem. Aquest dret no és tal, en tant que està lluny de ser universal i el que fa és afavorir privilegis perquè no tota la ciutadania el pot exercir per igual. L’autèntic dret de tothom és que els infants rebin una educació de qualitat, dret que no es pot fer efectiu si evitem la coneixença dels que considerem diferents, afavorint la fractura social del municipi. Com passa sovint, el bé comú ha de passar per sobre de suposats drets individuals, en favor de la cohesió i la bona convivència.
La responsabilitat de la injusta situació que pateix Salt és, sobretot, de les administracions, que no només no han actuat quan calia, sinó que han excusat aquesta inacció amb discursos que desvien l’atenció i eviten abordar el problema de fons
Si realment tenim el convenciment que la dessegregació serà beneficiosa per a tota la ciutadania (no només per a la més vulnerable!), el consistori hauria d’actuar en aquest sentit, fent pedagogia i explicant molt bé a les famílies l’objectiu d’unes mesures, d’entrada impopulars per a alguns, necessàries per iniciar un procés de canvi que no serà fàcil ni tindrà resultats immediats.
Ara com ara, tenim un nou marc legal que ens és favorable per avançar en aquest sentit. El març de 2019 es va aprovar el Pacte Contra la Segregació impulsat pel Síndic de Greuges en col·laboració amb el Departament d’Educació, document que va ser signat per diverses entitats i ajuntaments (entre les quals es troben la plataforma Salt’Educa i l’Ajuntament de Salt), els quals adquirien el compromís de tirar-lo endavant. Dos anys després, el Departament presentava el nou decret d’admissió, que concretava algunes de les mesures que calia prendre per fer efectiu el Pacte. Fruit d’aquest document, a banda d’altres mesures, s’han anat creant taules participatives en els diferents municipis formades per membres de diferents sectors de les comunitats educatives. Aquests equips tenen per missió fer propostes concretes als seus territoris mitjançant eines al seu abast com són les zonificacions i la gestió de les reserves de plaça per alumnat NESE. Aquestes propostes permetran anar avançant cap a una realitat més equitativa.
A Salt, donada la complexitat abans exposada, hi ha molta feina a fer. Durant massa anys hi ha hagut una situació greu, enquistada i normalitzada que, pel bé de tota la ciutadania, ha de començar a fer un tomb. La Taula Participativa s’ha constituït i està treballant en un Pla Pilot especial, amb el suport pel mateix Departament i esperem que ben aviat comencem a percebre canvis rellevants en clau dessegregadora. Tant de bo tinguem tots plegats la capacitat d’entendre’n els objectius en benefici d’un poble més just i cohesionat.
Montse Palau es mestra de Salt jubilada i Èlia Llinàs es veïna de Salt; formen part de Salt’Educa, plataforma ciutadana iniciada al 2017 a partir de la necessitat copsada dins de l’Espai Antiracista Salt-Girona de combatre la greu situació de segregació escolar del municipi. Està formada per representants de les AFA, d’entitats del tercer sector, docents i persones ciutadanes a títol personal. Aquest article és una contribució al Nucli Paulo Freire de la UdG.
