Reformes, canvis legislatius, proves i modes sovintegen al sistema educatiu durant més de quaranta anys. Recordem alguns fets. Disposem de múltiples evidències i estudis que demostren clarament com van voler eliminar de socarrell la llengua catalana. No és possible enumerar-les en un article d’aquestes característiques; hi ha excel·lents estudis i sòlides pràctiques que ho avalen. A les Illes i, concretament, a Menorca xerraven i xerren encara en pla i català.
Amb la dictadura moribunda, grans sectors de la societat van responsabilitzar-se d’un extensos programes de reformes en tots els camps. Iniciàvem temps de canvis. Anys setanta.
El primer que calia fer era redreçar la llengua catalana (procés que es va conèixer com normalització lingüística al País Valencià, a Catalunya i a les Illes). Legislació ben poca; l’Estat, desbordat. Límits, perills i il·lusions per iguals. Col·lectius de mestres convençuts iniciàvem canvis profunds. No esperàvem que algú ens donés permís. Dues àrees de coneixement es van convertir en potents eixos: el coneixement del medi i la llengua catalana. Ens calia obrir finestres, deixar entrar la tramuntana i ventilar: observar, conèixer i estimar tot el que ens envolta i que, alhora, ens dona vida. Aprendre a valorar els petits gestos, apreciar els actes humils, ser agraït i respectuós i demostrar confiança i responsabilitat. Ens hi jugàvem molt.
El segon eix ens havia de permetre que la llengua del país fos la llengua de comunicació i expressió, trencant la mecànica de parlar en català, llegir i escriure en castellà i escoltar en els dos idiomes alhora. Entremig, traduccions literals amunt, traduccions literals avall. Els educadors igual: exercicis i textos en castellà, explicacions orals en català i a l’inrevés.
Iniciàrem les innovacions convençuts del que calia fer per aconseguir una escola pública. No hi havia normes ni prohibicions… Bé, d’haver-ne n’hi havia, però ens les passarem pel folre. Ens hi jugaven molt. I ens pocs anys ho vam aconseguir, no sense dificultats. Les escoles vam ser decisives: la llengua es va valorar; molts indrets naturals es van protegir. Érem protagonistes de la història que escrivíem. Les transformacions rellevants sempre comencen de la base. No disposàvem de materials adients: centenars de persones i col·lectius van treballar de valent dissenyant propostes i activitats molt engrescadores. Sabíem que en positiu tots aprenem més i millor.
La didàctica de la llengua va generar un conjunt de materials i propostes que van canviar el perfil acadèmic per contextos interactius. De ben segur que me deixo algú, no pretén ser una llista exhaustiva. Anàvem molt ben acompanyats: apreníem i ens divertíem amb els jocs lingüístics de Montserrat Vilà; Daniel Cassany ens portà a la cuina d’escriure. Teresa Colomer ens ajudava a conèixer la literatura en català. Descobrirem els estudis de Ferreiro i Teberosky; llegíem, escrivíem i vivíem amb Montserrat Fons. Anna Camps i Marta Milian ens introduïren la composició escrita i l’ús contextual de la gramàtica. Eulàlia Bosch i Irene de Puig, a través de l’IREF, ens ensenyàvem filosofia tot pensant. Propostes disruptives de Daniel Pennac a Com una novel·la. Juli Palou, Margarida Cambra i Jaume Cela anaven de mestres. Gramàtica de la Fantasia amb Gianni Rodari. Liliana Tolchinsky, Jaume Carbonell, Pilar Benejam; Oriol Guash, Luci Nussbaum, Teresa Ribes, Isabel Rios, Uri Ruiz, Teresa Mauri, Neus Santmartí, Albert Rigol… Tots junts arreu treballaven. Amb il·lusió. Amb fermesa.
La didàctica de la llengua donà un tomb rellevant. La recerca conjunta i no sempre sistemàtica, entre professorat universitari i educadors convertí el català en una llengua de prestigi, que podia ser usada col·loquialment o en contextos més formals. La recerca era a les aules, amb els mestres, des de les aules i per les aules. Una recerca potent, qualitativa i viscuda. L’índex de transferència a les aules era notable. Escoles d’estiu i Moviments de Renovació Pedagògica es van posar al capdavant del canvi convençuts del que calia fer; eren processos oberts, flexibles i autogestionats i, en certs casos, una mica caòtics.
Encara no s’havien consolidat estructures de formació. Teníem camp obert, decidíem, valoràrem i apreníem plegats. Per primera vegada en molts anys usàvem la llengua sense escapçar: llegir, escriure, parlar i escoltar. Llengua d’us quotidià, llengua literària, llengua de ciència. Llengua d’expressió d’emocions i sentiments, llengua per enraonar, justificar, comprendre, compartir. Llengua per racionalitzar coneixements. Llengua plena que es parla i evoluciona en contextos diferents. Llengua per pensar el medi que estimem.
La llengua torna estar en perill i ens cal revisar què estem fent, cal dissenyar noves propostes en un context reflexiu i en una organització flexible, autònoma i responsable; la llengua se viu, no només s’ensenya
Malauradament, molts estudis assenyalen la preocupant situació de l’ús en l’actualitat. De factors no favorables n’hi ha molts. Ara el que més preocupa és la situació als centres educatius. Centres que es col·lapsen immersos en programes i propostes de l’administració. Ordres, normes i protocols envaeixen els espais per aprendre. Totes les innovacions porten molta feina: introduir-les, consolidar-les i actualitzar-les. És molt fàcil tornar a les velles pràctiques; disposem de materials de tot tipus. És més fàcil, és més simple; però les activitats mecàniques empobreixen les relacions i minven la comunicació.
Determinades propostes molt ben elaborades no s’han consolidat, ampliat ni renovat. També és cert que el nivell d’innovació actual no té precedents; tot i que, de vegades, el que es fa és deixar una proposta i canviar-la per una altra.
La llengua torna estar en perill i ens cal revisar què estem fent: revisar recerques, sistematitzar el treball en grup, dissenyar noves propostes en un context reflexiu i en una organització flexible, autònoma i responsable. La llengua se viu, no només s’ensenya. I tenim evidències de com fer-ho molt millor:
- Escrivim a classe i ens ajudem mútuament. Escrivim varietats de textos en varietats de contextos. Exemplifiquem els processos de planificació (organització d’idees), textualització (esborranys successius, frases, conceptes) i revisió (¿Assoleix el seu propòsit? ¿És adequat a l’audiència? ¿Els continguts estan organitzats? ¿Aporten dades interessants?); ¿Organitzem situacions reals d’escriptura a classe que ens permetin reflexionar conjuntament (consciència metalingüística)?
- Dissenyem contextos de comunicació variats, que ens permetin treballar amb diferents formats i suports; diferents estils tipogràfics i cal·ligràfics; paper en blanc, processadors de textos, àlbums, cartells, làmines…
- Embastem espais innovadors, espais per aprendre, espais per llegir i per comprendre. Espais per parlar en públic. Saber expressar, exposar i defensar les idees. Diferents contextos de lectura ens permetran adonar-nos compte de les finalitats i objectius dels diferents tipus de text que llegim.
- Reflexionem sobre la llengua a mesura que se’ns presenten dificultats. La gramàtica i l’ortografia (considerades activitats mecàniques) es treballen reflexivament: ¿Aquest adverbi clarifica les nostres intencions? ¿Aquesta frase es podria simplificar? ¿Per què? ¿Frases curtes (oracions simples) o frases llargues (oracions compostes)?
- Ajudem a llegir; ajudem a entendre, aprofundim la comprensió dels textos (en qualsevol format); identifiquem les finalitats dels textos. Els comparem. El reescrivim. Hi reflexionem conjuntament.
Necessitem aprofundir en les recerques en didàctica de la llengua, sense oblidar les línies iniciades i consolidades durant molts anys. N’hi ha molt de fet, però encara hi ha molt per fer. Som-hi!
