Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada: estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem!
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
