Els bessons dizigòtics es formen a partir de dos òvuls i dos espermatozoides separats que es desenvolupen simultàniament i no comparteixen els gens. Cada embrió té la seva placenta i poden ser del mateix sexe o no. S’anomenen bessons fraterns.
Els bessons monozigòtics, comencen amb un sol òvul fecundat, però, en una fase molt primerenca, l’embrió se separa en dues parts, cadascuna de les quals dona lloc a un fetus sencer, per tant, aquests sí que comparteixen els gens. Són del mateix sexe i és freqüent que siguin difícils de distingir. En diuen bessons idèntics.
La literatura científica insisteix que entre ells, tant se val si són fraterns o idèntics, es donen unes característiques pròpies, que són distintes a les dels altres germans: una forta sintonia afectiva, una compenetració inusual, necessitat de passar temps junts, dependència simètrica, acostumen a estar molt pendents l’un de l’altre, molta empatia, etc. Tenen una connexió tan especial que fins i tot en alguns casos traspassa la barrera del més raonable, experimenten una sincronització que costa de creure.
Aquesta vinculació s’enforteix els primers mesos, ja que comparteixen moltes activitats, per no dir totes. De fet, no coneixen la vida de cap altra forma que no sigui des de la perspectiva del nosaltres, almenys fins als 18-20 mesos, que és quan es forma la noció d’individualitat.
A casa ho comparteixen tot, i si de ben petits van a la llar d’infants, també acostumen a estar a la mateixa estança i compartir educadora, companys, joguines, espais, temps, etc.
En el moment que han de començar P3 a l’escola, però, els pares es preocupen pel que pot passar. Diuen que els separaran? Els deixaran junts? És el millor? Ho passaran malament? Les famílies busquen informació i troben teories i opinions de tot tipus. Pateixen per la incertesa d’una situació totalment nova, ja que fins a aquest moment sempre han estat junts.
A Catalunya, el Departament d’Educació no té legislació clara al respecte i ho deixa en mans del centre educatiu. És la direcció de l’escola, la qual aplica allò que diu la normativa interna o el projecte pedagògic, i decideix.
La majoria de centres, avui dia, prefereix separar-los en classes diferents. Òbviament, si l’escola és petita i només te una línia, no pot fer-ho i per tant, no hi ha cap altra possibilitat, però si hi ha més d’una línia, amb freqüència els posen cadascun en un grup.
Els arguments més habituals que sustenten la separació dels bessons parteixen del principi que hi ha un d’ells que domina, i si se’ls aparta es protegeix i beneficia al més feble. També, que si estan en aules diferents es potencia la socialització, ja que així estan “forçats” a relacionar-se amb altres companys i això és saludable. No hi ha evidències científiques, però, que ratifiquin la certesa d’aquests arguments, la qual cosa no vol dir que no siguin certs.
Hi ha motius que poden recomanar d’inici, més clarament, una decisió o l’altra. Per exemple, si un dels dos és molt dominant, o tenen una relació conflictiva (infreqüent), o són molt competitius i contínuament s’estan comparant, etc. és millor provar d’inici la separació. Si per contra, estan passant per una situació familiar complicada, com una separació de pares, mort recent d’un familiar, o tenen un caràcter molt obert i els agrada molt el contacte amb els altres, etc. potser val la pena ubicar-los junts.
Quan arriben a P3 els bessons sempre han estat junts, i la decisió de separar-los o no depèn de cada centre: cal analitzar cada cas i no se m’acut millor fórmula que consensuar-ho amb la família
És complicat establir principis universals, cada parella de bessons té unes característiques pròpies que cal analitzar. No és igual ser dizigòtics que monozigòtics, fills únics que amb més germans, igual o diferent sexe, nens que nenes, compartir activitats extraescolars o no. En tot cas, l’inici de l’escolaritat és un moment important i no se m’acut una altra fórmula que no sigui consensuar escola i família la decisió, ja que està plena de dubtes i incerteses.
Els pares, en general prefereixen que estiguin junts, ja que els sembla que és la continuïtat del que ha passat fins aquest moment, i pensen que és el que ocasionarà menys danys colaterals. L’acord, però, no necessàriament ha de ser dràstic, ni qüestió de blanc o negre i per sempre més.
Hi ha molts grisos, i l’organització actual de les escoles utilitza metodologies i agrupaments flexibles que inclouen barreja de grups d’infants en determinants moments. Això està molt bé, perquè cal explicar als pares i mares que el concepte de classe, aula, grup… en aquests moments té un important grau de relativitat, i sobretot, molta flexibilitat. Estar a la mateixa aula no vol dir necessàriament fer-ho tot junts, i posar-los en aules diferents tampoc que mai no compartiran activitats.
Cal buscar consens i, sobretot, valorar les diferents possibilitats del centre, establir un pla i acompanyar-lo d’una valoració periòdica de l’adaptació els primers mesos i en funció dels resultats continuar o proposar modificacions.
La família i la direcció del centre ho han de madurar amb tranquil·litat i comptar, si s’escau, amb l’opinió de professionals especialistes de l’escola. És fonamental fer equip mestres i família, i avaluar com s’està produint l’adaptació.
Amb el pas del temps, les circumstàncies dels infants canvien, la dels bessons també, i la decisió inicial, si no dona els resultats esperats, s’ha de poder revisar. L’escola és això, és atendre la individualitat perquè cada cas és diferent, i de vegades les experiències anteriors poden condicionar la resposta i això condueix a l’error.
