He participat en l’acte dels 20 anys del Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia a l’Institut d’Estudis Catalans. Jo en formo part des 2012. Cada curs llegim una obra d’autor d’orientació personalista i mensualment conversem i debatem pensaments complexos o discutibles a partir del capítol prèviament llegit. El grup ha estat impulsat i liderat des de l’origen per Albert Llorca professor de filosofia especialitzat en personalisme, i Josep-Maria Coll, jesuïta, hi va aportar ampli coneixement des de l’inici fins a la seva mort el 2017.
En l’acte, Samuel Segura va donar una completa visió dels autors personalistes, entre els quals Mounier, Maritain, Buber, Lacroix, Ricœur així com d’autors d’un individualisme radical, que de fet comporta una posició despersonalista. Tura Pedemonte, estudiós de Marion i Lévinas apuntà quatre pilars per a l’educació personalista: autoconstrucció personal, pedagogia activa i creativa, descoberta de l’altre que pateix i inclusivitat, i obertura al sentit transcendent. Xavier G. Duran va posar de manifest la deriva de l’escola com a fàbrica que ha de produir resultats i va defensar retornar a una escola cultivadora com l’agricultura, més calmada, que aplega cada fruit al seu temps i accepta la paràbola evangèlica del sembrador que palesa les condicions que calen perquè germini. Va cloure la sessió Conrad Vilanou, pedagog i president de la Societat Catalana de Filosofia, fent observar que estem vivint un canvi tan profund que fa desaparèixer l’escola com la coneixem i institucions diverses poden acomplir aquesta finalitat de fer persones i crear entorns comunitaris.
Pluralisme i cohesió social
Jo vaig defensar la filosofia personalista com la més adequada per a la nostra escola en una societat política democràtica. El pluralisme expressa la llibertat de consciència i l’opció personal de cosmovisió i sentit de vida. La cohesió social necessària és la mínima forma de comunitat que cal garantir. La instrucció universal promoguda per l’escola dels il·lustrats va comportar un gran progrés en estendre la lectura, l’escriptura i el càlcul aritmètic a tots els ciutadans. La cosmovisió i sentit de la vida va quedar en la tradició familiar o en l’agrupació religiosa que es concreta en la concepció radicat de l’escola laica a France (Jules Ferry, 1881). Aviat va ser contestada des d’una filosofia existencialista que promou que cada persona doni sentit a la seva vida alhora que la burgesia industrial i els professionals amb solvència econòmica volien una educació diferent per als seus fills. Les escoles actives eren privades a excepció de Catalunya on van ser les institucions públiques que van promoure la pedagogia activa. A France la pedagogia del treball cooperatiu (Freinet) es va estendre entre mestres d’escola pública.
De la norma doctrinal a la norma de vida estadística
La transmissió de valors que abans feia la confessió religiosa, avui la fan els mitjans de comunicació de masses. Es parla molt de valors a l’escola i la societat espera que en ella es promogui la pau, que no es faci segregació, que es promogui l’alimentació sana, que es sensibilitzi de l’excés de residus que es denunciïn els comportaments sexistes i la violència de gènere… però observant infants i joves en temps informal veiem que hi ha una competitivitat latent, que es convida als aniversaris als més semblants, que consumeixen llepolies i brioxeria industrial, que llencen tota mena d’envasos individuals, que els nens identifiquen totes les marques de motos i autos mentre les nenes acorden vestir-se segons marques que coneixen, que lamentablement hi ha infants assetjats i no són vistos. A l’escola s’accepten uns valors que queden bé però en sortir de l’escola s’imposen els valors subjacents a la publicitat i el consum. I si el fill participa en els jocs d’internet amb un avatar se li ha de donar (comprar) el que calgui per construir una identitat.
A l’escola s’accepten uns valors que queden bé, però en sortir-ne s’imposen els valors subjacents a la publicitat i el consum
L’educació en valors està marcada pels mitjans de comunicació i de consum, avui a través dels influencers, que no són els que presenten els mestres i professors, verbalment o amb tallers i debats. Les famílies que intenten transmetre valors han de fer equilibris durant l’adolescència per no trencar la comunicació familiar. Els docents se senten desautoritzats davant la força persuasiva dels mitjans i les famílies se senten impotents. L’agrupació religiosa (escoles dominicals o catequesis) o l’associació de lleure social (escoltisme, esplais, castellers…) són possiblement les que poden transmetre valors que van arrelant. Amb tot, la marxa de l’adolescència i primera joventut serà un trànsit llarg que pot ocultar aquests valors, sembrats en la infància, fins a nova ocasió. L’escola té unes funcions específiques: instrucció i ensenyament i unes funcions compartides: la socialització amb els mitjans de comunicació, l’educació amb les famílies i la finalitat comú és aprendre a ser persona en la societat.
L’educació, entre filosofia i pedagogia
La pedagogia, ciència de l’educació s’ha de fonamentar en el coneixement aportat per diverses ciències, psicologia, sociologia, neurociència i lingüística com les més rellevants. La pedagogia ha de fer una construcció integrada d’aquests coneixements especialitzats i enginyar instruments i recursos amb normes d’acció que els educadors han de contextualitzar, decidir, en cada situació. Tot això és possible per la construcció científica acumulada però les finalitats de l’educació responen a la cosmovisió, antropologia i sentit de la vida que aporta la filosofia, necessàriament com a filosofies de l’educació, en plural.
La filosofia ha d’orientar l’educació en tres dimensions:
• Epistemologia. Suscitant lògica, mètode, raonament crític, diàleg, acceptació de la diversitat irreductible i tot allò que ens interroga. Dimensió racional.
• Pensament. Donant a conèixer creences, ideologies, filosofies, rituals, tot allò que gratifica per sentit o per contemplació i també tot allò ens inquieta. Dimensió emocional.
• Ètica, estètica, poètica, arts, política. Dimensió aplicada a l’acció.
El personalisme, la filosofia més adequada per a l’educació actual
La filosofia personalista (de Mounier a Ricœur, i a Catalunya amb Xirau i amb Coll) és la que millor podria orientar l’educació de manera oberta en la societat actual. Filosofia del jo, del tu com jo, del nosaltres fent possible que tots els altres siguin nos. Manté els principis de la modernitat: llibertat, igualtat, fraternitat amplament assumits encara que incomplerts. I sense encobrir fraternitat, atès que és una metàfora més clara al costat de les abstraccions de llibertat, igualtat i solidaritat.
Didàcticament ja es demana una educació personalitzada, que fugi de l’uniformisme il·lustrat i s’ensenyi a cada alumne desenvolupant les seves aptituds diferenciades i interessos manifestos. Filosòficament cal promoure una educació personalitzadora en la que l’infant o jove construeixi la seva personalitat. L’infant de primària ho fa seguint normes, assolint els hàbits i trobant el seu lloc el grup. L’adolescent de secundària ha d’apartar-se dels adults (pares o professors) per anar essent ell mateix i ho fa amb el grup d’iguals amb els qui va construint al seva personalitat, i en grup pot discutir amb els adults. A la institució escolar és donen les millor condicions per fer persona i per fer comunitat atesa la proximitat de persones i és la via més segura per fer ciutadans autònoms i participatius.
