Marta Vinardell-Maristany va néixer sorda en una família de pares oïdors fa 49 anys. “Haviem tingut algun avantpassat amb sordesa a la família, però a casa jo era l’única, i la meva sort va ser que els meus pares sempre han tingut una mentalitat molt oberta i han fomentat molt l’input visual a més de ser persones molt actives, he tingut una família hiperestimuladora”. La va afavorir l’entorn. I al llarg de l’entrevista ho repetirà un i mil cops. L’entorn és clau en l’aprenentatge dels alumnes amb sordesa, i en especial l’entorn lingüístic, perquè el més necessari per ells és adquirir una bona competència lingüística. I per eliminar les barreres que impedeixin o dificultin aquests aprenentatges cal en primer lloc analitzar bé l’entorn.
De petita, la Marta va anar l’Escola Ítaca, un dels centres impulsors del CEPEPC, on no hi havia els recursos per atendre com hauria fet falta a una alumna sorda, però sí la sensibilitat de tenir en compte el màxim de suports visuals i escrits perquè pogués seguir les explicacions i intervencions. Era l’época de la integració i de la dispersió en escoles normals, que segons diu va suposar “un fracàs per a moltíssimes persones sordes dels anys 70 i 80”. “Jo era conscient que perdia molta informació a l’aula, però encara ho vaig ser més quan vaig passar a l’Institut de la Maternitat, amb 40 alumnes a classe i sense cap suport”, recorda. Ni tan sols portava audiòfons a l’aula, per la seva pobra qualitat, ja que “eren uns amplificadors que no discriminaven el so, i de la potència que tenien molestaven més que no ajudaven”. Va ser aleshores “quan vaig començar a prendre consciència del baix nivell d’alfabetització funcional i de competència lingüística de la majoria de persones sordes i vaig sentir la motivació de dedicar-me a l’educació”.
A l’institut vaig començar a prendre consciència del baix nivell d’alfabetització funcional i de competència lingüística de la majoria de persones sordes
A començament dels noranta, va estudiar educació especial a Blanquerna, i entre el 1996 i el 2000 va ser mestra del centre d’educació específica per a sords CRAS de Sabadell. Aquesta escola avui ja no existeix, perquè la major part d’alumnes amb sordesa estan escolaritzats en centres ordinaris que compten amb el recurs MALL o SIAL (suport intensiu a l’audició i llenguatge) i/o la logopeda del CREDA, si bé només dos centres educatius a tot Catalunya (l’Escola Tres Pins i l’Escola Josep Pla) ofereixen educació bilingüe en llengua de signes catalana (LSC) i català. Queden encara dos centres específics per a l’alumnat sord (Josep Pla, a Barcelona, i La Maçana, a Girona) que, per Vinardell-Maristany, “fan molt bona feina i continuen sent molt necessaris, ja que atenen alumnes que tenen unes necessitats d’accés al llenguatge, comunicació i aprenentatges específics; alguns amb necessitats greus afegides”.
“La llengua de signes és importantíssima”
“Jo no parlo de modalitats, ni oral ni signant o bilingüe, com a psicopedagoga i com a persona amb sordesa considero que la categorització fa mal i que pot comportar una visió reduccionista o fragmentada, perquè cada individu té unes capacitats, habilitats i necessitats determinades”, explica Vinardell, que un cop es va treure les oposicions de mestra va decidir seguir formant-se: va fer logopèdia a la UB i encara més endavant obtindria el grau de Psicopedagogia a la UOC. Actualment s’està formant en inclusió educativa, en el marc i pautes DUA i en oportunitats d’aprenentatge per a tothom. I forma part d’un dels grups de treball de la Taula de Participació per a un Sistema Educatiu Inclusiu (TaPSEI).
“Jo em considero una persona plurilingüe, no soc ni oralista ni signant, soc la Marta, i parlo en català, castellà, llengua de signes catalana i anglès; faig ús d’una llengua o una altra en funció del context”, afegeix. Però defensa i vol protegir la llengua de signes catalana, una de les llengües “més amenaçades per determinats sectors o visions audiofonocentristes”, i col·labora a GELA fent escrits per Vilaweb. Vinardell-Maristany afirma que pels infants amb sordesa, sobretot les més severes i pregones, el més beneficiós és la seva adquisició des de ben petits, a més del català o de la llengua de l’entorn habitual i d’un bon ús de les pròtesis auditives. Apostar únicament per la via oral (amb l’ús d’audiòfons o implants coclears), assegura, comporta el risc del que es coneix com a privació lingüística, que té repercussions perjudicials en el desenvolupament lingüístic, cognitiu i psicosocial de la persona. “S’han de donar tots els recursos i llengües, per un desenvolupament òptim i harmònic; amb la mirada centrada en l’accessibilitat total a tot”, sosté.
L’alumnat amb sordesa, fins i tot el que té una bona competència lingüística en català, perd informació i molts matisos a l’aula, i per tant els processos d’aprenentatge no són tan fluïds
“Hi ha qui creu que la llengua de signes no és necessària o que interfereix, i fa anys que argumentem que és importantíssima per una persona amb sordesa, porti o no porti implant, parli o no parli, ja que és una llengua que facilita moltíssim el desenvolupament cognitiu i psicolingüístic, i a més és molt accessible”, considera Vinardell-Maristany, segons la qual “l’alumnat amb sordesa, fins i tot el que té una bona competència lingüística en català, perd informació i molts matisos a l’aula, i per tant els processos d’aprenentatge no són tan sòlids o fluïds”.
La llengua de signes o el suport signat no només ajuda a no perdre tants matisos sinó que facilita la capacitat de l’alumne de mantenir una atenció sostinguda i una connexió realment significativa amb els continguts d’aprenentatge”, afegeix. Poca gent és conscient del sobreesforç que han de fer aquests alumnes i les persones sordes en general per seguir les explicacions o intervencions. “Això pot generar fatiga mental i pot derivar en trastorns d’ansietat o altres patologies”, diu la psicopedagoga.
“Falten més professionals amb sordesa”
Per això, resumeix Vinardell-Maristany, “els alumnes amb sordesa necessiten tot allò que els beneficia”. Cap dels recursos que habitualment s’atribueixen als membres d’un o altre sector els considera innecessaris. Pròtesis auditives (audiòfons/implant coclear), ajudes tècniques per a l’accessibilitat auditiva (bucle magnètic, emissores de freqüència modulada), subtitulació, suports visuals, llengua de signes catalana, llengües orals-escrites… “jo posaria la safata amb tots aquests recursos, suports i llengües”. A cada infant se l’ha de tractar segons les seves necessitats i s’hauria de deixar de categoritzar, insisteix, ja que “és una manera de fer distincions i no convé, són individus que poden ser plurilingües i hem de sumar sempre, pensant en el futur de la persona com a ésser social”.
La mestra i psicopedagoga destaca també la contradicció entre el que diu el decret d’inclusió (150/2017) i la categorització o distinció habitual a l’àmbit educatiu, associatiu o sanitari. “El decret d’inclusió pretén fomentar la mirada centrada en l’entorn i en les capacitats, habilitats, necessitats i accessibilitat; no en modalitats, i per tant no té sentit que encara es facin distincions per modalitats oral o signant/bilingüe –sosté–, ni que l’orientació encara estigui condicionada per aquestes creences, falsos mites i/o prejudicis. Cal ampliar la mirada en les necessitats i accessibilitat de l’entorn”.
No té sentit que encara es facin distincions per modalitats oral o signant/bilingüe, ni que l’orientació encara estigui condicionada per aquestes creences, falsos mites i/o prejudicis
Marta Vinardell-Maristany ha treballat com a logopeda al CREDA de Barcelona i del Vallès Occidental durant els últims 22 anys, amb una única interrupció de dos cursos en què va ser orientadora educativa a l’Institut Consell de Cent; i reconeix que en aquest centre ella mateixa va fer una transformació interna de mirada no centrada en el dèficit o dificultats de l’alumne sinó en l’entorn, i va començar a formar-se en temes d’inclusió. Considera que en el món educatiu falten més professionals amb sordesa, “i lamentablement la majoria treballen a les escoles d’educació especial, tot i que també hi són necessaris”.
Aquest fet l’atribueix al fet que “hi ha molts prejudicis sobre les capacitats i habilitats de les persones sordes, com que no poden treballar amb la mateixa qualitat professional; en comptes de tenir una mirada inclusiva ens posen límits, però tenim les mateixes capacitats, només necessitem recursos per a la inclusió i que s’entengui que la sordesa és inherent a la nostra manera de ser o d’actuar”. Els CREDA i centres educatius amb alt nombre d’alumnes amb sordesa, opina, haurien de tenir sempre professionals i docents també sords, podent assumir qualsevol funció i/o càrrec; però “costa molt amb aquesta mirada predominantment capacitista”. Als països avançats, continua, “els busquen sota de les pedres i es promou un colideratge compartit, que és del tot necessari per una mirada i política-pràctica inclusiva i equitativa”.
