Potser podríem començar per definir què entenem per innovació. El terme innovar etimològicament prové del llatí innovare, que vol dir canviar o alterar les coses introduint novetats.
Si preguntéssim què ens suggereix la paraula innovació segurament apareixen termes com creativitat, exploració, enginy, atreviment, divergència, talent, perseverança, cooperació, iniciativa, esforç, visió, suport, experimentació, desenvolupament, passió, investigació… Aquests termes, ben usats i estructurats, ens porten a la idea de canvi i millora, perquè això és el que finalment hem de trobar: millora en el procés, millora en el temps i millora en la rendibilitat tant del recurs humà com del recurs material.
Hem de partir doncs d’aquesta primera idea clau: innovar és canviar!
La gestió de la innovació i el problema del canvi a les organitzacions estan íntimament lligats. Si funciona, per què alterar res, treballar més, pensar… quantes vegades, quan preguntem el per què d’un procediment obtenim la resposta: “Doncs no ho sé… però sempre s’ha fet així”. Aquesta és la perillosa zona de confort! Ara bé, compte amb el canvi pel canvi.
Segons Morales (2010), “la innovació es caracteritza per ser un procés: intencional i planificat; sostingut en la teoria i en la reflexió, orientat a la transformació de les pràctiques i a l’assoliment dels objectius, la qual cosa suposa la relació amb la recerca i amb l’assimilació d’una tecnologia desenvolupada, o transferida d’altres camps d’activitat”.
El “sempre s’ha fet així” és la perillosa zona de confort; ara bé, compte amb el canvi pel canvi, la innovació ha d’estar sostinguda en la teoria i orientada a la transformació de les pràctiques
Recordem que des de finals del s. XIX i inicis del XX a Catalunya ja s’impulsaven pedagogies actives i no fa pas massa temps, a l’octubre de 2016, a la Jornada inaugural de la Societat Catalana de Pedagogia[i], es debatia la Innovació educativa i sistema pedagògic a l’escola, amb la presència de grans referents com la Dra. Neus Sanmartí i el Dr. Martí Teixidó. Al Col·legi Oficial de Pedagogia es promou la reflexió al voltant de la Innovació Educativa des de la Vocalia de Pedagogia i Escola[ii].
Però on ens trobem ara exactament?
La innovació educativa ha de comportar algun ‘canvi’ que ha de provocar també un canvi a l’educand, en la seva formació. Per tant, si hi ha canvis però no hi ha cap transformació o millora, no estaríem parlant d’innovació!
I què necessitem perquè un centre sigui innovador?
- El que busquem en aquests moments és una innovació integral i no únicament innovar en una àrea concreta com podria ser ‘tecnologia’.
- Hi ha una recepta màgica? Per a mi, la gestió educativa té una gran similitud amb el procés i l’execució correcta d’una recepta culinària o la interpretació d’una peça musical. Necessitem ingredients, instruments (els millors) i, sobretot, una bona combinació a l’espai i el temps, processos i procediments adequats, recurs humà (persones que sàpiguen fer un bon ús dels elements) i una correcta execució.
- En el cas de l’educació, hem de partir de la responsabilitat i creure, de manera conjunta, en allò que es fa i una alineació a tres bandes: equip docent —equips multidisciplinaris amb la inclusió de pedagogs i psicopedagogs—, alumnes i famílies.
Quins passos cal seguir?
- Detectar la necessitat
- Marcar els objectius
- seleccionar el personal
- formar els equips de treball
- Usar eines d’avaluació i control
- establir calendari per a reunions dels equips
- revisar els resultats
Els equips de treball han de tenir molt clars els seus camps d’actuació, que estarien dividits en:
- Innovació curricular: revisió i organització del currículum, continguts, i enfocament de les matèries.
- Innovació en recursos: materials curriculars, recursos educatius, TIC, etc.
- Innovació metodològica: estratègies d’ensenyament-aprenentatge, models i pràctiques pedagògiques, treball per projectes.
- Innovació organitzativa: distribució d’espais i temps, gestió acadèmic-administrativa, gestió de l’organització i lideratge.
- Innovació relacional: dinamització de l’equip humà, comunitats professionals, treball en xarxa, convivència i mediació.
Per concloure, veiem doncs que quan parlem d’innovació educativa estem parlant d’innovació integral, que ha d’abastar totes les àrees i àmbits per tal que sigui exitosa.
Amb una base sòlida, amb compromís conjunt i unes bones estructures de treball, el camí a seguir ens ha de possibilitar el canvi tan necessari i tant desitjat en l’educació i en el món VICA en el què vivim (Volàtil, d’Incertesa, Complex i Ambigu).
«L’única certesa és la incertesa» (Bauman, Z., 2017). Tenim el repte servit!
[i] Jornada Inaugural curs 2016-2017 https://blogs.iec.cat/scp/2016/07/22/jornada-inaugural-curs-2016-2017/
[ii] Vocalia de Pedagogia i Escola https://pedagogs.cat/menu3.asp?n3=19&i=ca
1 comentari
Això de necessari i desitjat… es podria discutir? O és un dogma?
A casa sempre em deien allò de… els experiments, amb gasosa. I no amb els fills dels altres.