La idea d’èxit, triomfar, destacar, ser algú, ser reconegut (ho podríem dir de moltes maneres), ha anat calant en els nostres cossos sigil·losament. De manera quasi imperceptible, ha retorçat el camí que caminem convertint-lo en una imposició que ens ofega i ens desorienta, ens allunya de nosaltres i ens posa al servei de la mirada i el judici de l’altre. Les conseqüències són palpables, ens desgasten una mica dia a dia: sensació constant d’insatisfacció, ansietats, pors injustificades, necessitat de sentir-nos constantment útils (no fer res, no sentir-nos productius o avorrir-nos, ens produeix angoixa). Però aturar-nos no està permès, i lluny d’encarar el problema, anem pal·liant els símptomes amb receptes per “sortir del pas”: teràpies, medicació, drogues, plans, ocupar el temps, ocupar tot el temps possible, que no hi hagi espai per a l’avorriment, que no hi hagi espai per adonar-nos que no estem a gust.
I pensem en tot això i ens ve el cap l’estressant món dels adults, un estrès que ja hem assumit com a part inherent d’aquesta etapa. Però no ens enganyem, aquests problemes no són ja exclusius de la maduresa, les patologies que afecten els grans són avui una trista realitat per als més petits també. La vida s’ha doblegat per la meitat com un paper, i ara les puntes es toquen. Sovint es diu que els infants d’avui estan estressats, que estan augmentant de manera preocupant els trastorns entre els més joves. Trastorns de tota mena: anorèxies, ansietats, depressions, paranoies, hiperactivitat, trastorns de l’atenció, trastorns límits de la personalitat són cada cop més freqüents. Què està passant? Què estem fent? Què hi ha darrere de tot això?
Podríem dir que estem robant l’essència de la infància, colonitzant el seu terreny, estem duent a terme un intervencionisme sense precedents. Estem mercantilitzant els seus jocs, professionalitzant els seus espais de gaudi, convertint en moneda de canvi els seus desitjos, quan no els castrem i redirigim cap a finalitats que nosaltres valorem com a profitoses. Els nostres infants han travessat la porta cap a una dimensió on se’ls pressiona per destacar i ser els millors en aquelles activitats que conformen el seu dia a dia: esports, estudis, hobbies… Les activitats fora de l’escola ja no són un passatemps, no són un espai de gaudi alliberador, s’han convertit en el sinònim de fer carrera que entendríem en els adults, una manera de fer currículum, de llaurar ja des de petits els seus futurs, d’encaminar-los.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits; la idea de guanyar i de destacar és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants
Estem traslladant a la infància la nostra obsessió pel futur, pel control i per fugir de la incertesa. Se sent la pressió sobre ells, s’han eliminat els espais-de-plaer-perquè-sí, qualsevol activitat ha d’estar dirigida a un fi, a un objectiu, a una meta on cal arribar i conquerir amb nota; i rere de tot això, la idea final de triomfar, de ser algú, de no ser invisible. Fixem-nos que en gairebé totes les activitats extraescolars s’ha instaurat el costum de concloure el curs amb un torneig, un festival, un examen, etc. És a dir, un acte que deixi palès i mostri públicament la posició en què ha quedat cadascú: les ballarines menys talentoses se situen darrere, l’examen qualificarà a l’alumnat i en el torneig hi haurà un primer, segon i tercer lloc.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits. Les famílies lluiten per criar infants exitosos, perquè l’èxit d’aquests és el seu propi, sentir-se orgullós és una fita, un reconeixement o una medalla per un/a mateix/a. Les acadèmies s’esforcen per guanyar-se una bona reputació, així mateix escoles de ball, equips de futbol, de bàsquet… la idea de guanyar i de destacar està present en totes elles, és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants, encomanant-los des de molt aviat d’angoixes i preocupacions que no entenen ni poden gestionar, però que s’empassen perquè confien en el fer de l’adult, perquè l’adult té sempre la raó.
La potència present en els més petits, tot allò que poden arribar fer, es castra, es dissecciona i s’encotilla per encabir-ho en un món nostre, un món que ni tan sols nosaltres entenem, que fins i tot ens fereix i ens disgusta, però del qual no en volem o no en podem sortir, perquè defugir aquest joc pervers de ser algú, no participar d’aquest entramat social on se’ns defineix pels nostres mèrits, implica situar-se en l’esfera dels perdedors, els loosers, els invisibles. El concepte de perdedor ha conquerit els nostres cossos i ha doblegat la imatge que tenim de nosaltres mateixos, així com la manera en què ens relacionem i ens apropem als altres i a les coses. Una idea que ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres, que ens deixa al servei d’un sistema encarat a obtenir i exercir el poder, que ens posiciona en l’esfera de l’ordre i l’acatament.
La idea d’èxit, sovint confosa amb una idea de millora, aquesta imposició social subjacent, no ens condueix pas a una millor condició o a un benestar, sinó més aviat a un estat constant de desorientació; doncs en el fons el que estem fent és renegar dia rere dia de nosaltres mateixos en pro d’un ordre exterior. Sense adonar-nos-en estem sacrificant-nos cada dia, barallant-nos amb nosaltres mateixos per tal d’encaixar en un sistema que no ens pertany.
I encara ens sorprèn aquest estat constant d’ansietat i confusió que ens envolta i amb el que ens llevem i anem a dormir cada dia?
